Molts amants de l’esport se saben de memòria (o gairebé) la llarga llista ja de ciutats qua han acollit els Jocs cada quatre anys. París 1900, Saint Louis 1904, Londres 1908… però el que menys gent coneix és que el 1906 Atenes va acollir uns Jocs Olímpics amb totes les de la llei. Voleu saber com va anar tot plegat?
Gran boom inicial i declivi
Els primers Jocs a Atenes havien estat un èxit esclatant, i quatre anys després el relleu l’agafava París amb una indiferència realment sorprenent. Pels francesos van ser només un complement secundari a la Gran Exposició Internacional que es feia al mateix moment a la capital, i no li van donar gaire importància. Ho explica el nord-americà John Durant al seu llibre “Estrellas de los Juegos Olímpicos”: “Els 55 atletes dels Estats Units es van sorprendre en fer el primer cop d’ull al camp que havia d’acollir els Jocs. No hi havia pista, ni fossat pels saltadors; la superfície del camp de gespa era desigual, i no tenia prou espai pels llançadors del pes i del disc, que caurien als arbres del voltant. La major part de les escoles de secundària dels Estats Units tenien millors camps atlètics que aquell”. Segons explica, els “avorrits” àrbitres francesos van marcar les distàncies sobre la gespa, mentre els saltadors van haver de cavar els propis fossats amb les seves sabatilles.
Al cap de quatre anys, de nou els Jocs van coincidir amb una Fira Mundial, a la ciutat nord-americana de Saint Louis a l’Estat de Missouri. El problema major, però no va ser tant de nou la coincidència entre esdeveniments mundials, sinó que els principals països europeus no van enviar-hi cap atleta (ni la Gran Bretanya, ni França ni Suècia) i això va fer que pràcticament fos un campionat americà. Només cal veure que 21 de les 22 medalles d’or atlètiques van ser pel país amfitrió. L’únic estranger que va guanyar va ser el canadenc Etienne Desnarteau en llançament de pes.
La solució passa per Atenes
El Baró de Coubertin estava del tot contrariat ja que en comptes de seguir creixent, els Jocs anaven en declivi, convertits en un espectacle secundari dins d’Exposicions universals. La solució que va veure, va ser proposar a partir de llavors uns nous Jocs intercalats als Jocs Olímpics, i fer-los de manera fixa a Atenes cada quatre anys. La idea va ser rebuda amb entusiasme arreu, però especialment a Grècia, on van treballar de valent per convertir els de 1906 en un nou èxit esportiu i organitzatiu.
Com ja havia passat el 1896, el majestuós estadi Panathinaikó va omplir-se de nou de gom a gom i fins i tot la gent veia les competicions des dels turons del voltant. Fins a vint equips van guanyar alguna medalla en els dotze esports que es van disputar, sent la delegació de França la més llorejada amb 40 medalles en total, quinze d’or. Els rècords d’assistència van ser destrossats i d’aquesta manera aquell espectacle esportiu pensat per triomfar mundialment tornava a posar-se al lloc on Coubertin creia que es mereixia. Va ser sens dubte, un pas endavant en direcció a l’ideal olímpic.
I després?
El pla que havia preparat no va quallar ja que Grècia va entrar en un clima de tensió política que va fer que no es poguessin repetir com estava previst el 1910, i a partir de llavors cada quatre anys. Aquest fet fa que actualment el C.O.I. els reconegui com a “Jocs Olímpics Extraoficials”, malgrat que quan es van disputar i durant un temps després sí que s’havien considerat del tot oficials. Malgrat tot, els medallistes d’aquells Jocs de 1906 mereixen ser de ple dret a la història olímpica.
