El Barça s’omple la boca sobre la importància de les categories inferiors, però a l’hora de la veritat segueixen tenint un pes residual
Fa unes tres setmanes el júnior del Barça aconseguia un fita única a la seva història. Els nois entrenats per Alfred Julbe, que compagina el càrrec d’entrenador del júnior i del Barça B des d’aquesta temporada, es van proclamar campions d’Europa després de guanyar la final del Adidas Next Generation Tournament, que es celebrava a Berlín coincidint amb la Final Four de l’Euroleague.
Els de Julbe, que venien de guanyar la final del campionat d’Espanya contra el Madrid, just una setmana abans, van guanyar tos els partits de la competició de Berlín. Primer va derrotar al potentíssim INSEP parisenc, posteriorment al Mega Vizura serbi i al Zalgiris Kaunas, per acabar derrotant a l’Estrella Roja de Belgrad (el botxí del Real Madrid) per 90 a 82. Èric Vila va ser escollit MVP de la final, just després que també en sortís escollit del campionat d’Espanya.
La plantilla i l’staff tècnic culer, després de guanyar la competició, agafats en una “sardana” a la pista de celebració, reproduint un dels hits de la temporada dels Dracs, com podem veure al següent vídeo.
No només els locals. Diagné, Kurucs (que només porta una temporada al club) i tots els altres mostren l’harmonia d’una generació que ja s’ha convertit en única i especial.
Cronologia d’un desengany
Però tornem a Vila, que ja se sabia un dels jugadors amb més potencial de la generació, sempre amb interrogants sobre el seu caràcter competitiu. El Barça no va mostrar el suficient interès la temporada passada a oferir-li un contracte professional amb prou garanties, de manera que l’Èric va a començar a buscar-se una sortida per quan acabés el seu cicle escolar, que coincideix amb la propera temporada.
La seva tria va ser la NCAA americana, i durant tot l’any ha anat seleccionant, d’entre les que li havien fet oferta, la que més li interessava. Avui ja sabem que es tracta de Texas A&M (si seguiu el football, és la universitat d’on ha sortit Johnny Manziel), que ja ha fet oficial la seva incorporació.
En tot cas, i demostrant un tarannà habitual de fer les coses, la secretaria tècnica del bàsquet del club es va pronunciar després del campionat, de la mateixa manera que Xavi Pascual, entrenador del primer equip del bàsquet blaugrana durant una roda de premsa prèvia a l’inici dels playoffs de l’ACB, anunciant que l’Èric era un jugador amb qui tenien moltes esperances i que intentarien que es quedés.
Certament hi va haver una oferta, on augmentaven les quantitats econòmiques i es prometia més participació amb el primer equip a partir de la propera temporada. El jugador, ha refusat, enrolant-se amb el projecte NCAA, probablement, a part de la faceta econòmica, l’assaltaven els dubtes sobre la participació amb el primer equip, considerant que aquest any tan sols ha jugat 15 minuts amb el Barça B.
El residual pes del planter blaugrana
En qualsevol cas, més enllà de les paraules i intencions sobre la importància del planter, analitzem quin és l’últim jugador, provinent de les categories inferiors que s’hagi mantingut al primer equip culer. Juan Carlos Navarro. No cal que expliquem qui és perquè tots el coneixem.
Més enllà del de Sant Feliu, podem incloure el cas de Víctor Sada, tot i que la seva consolidació al primer equip del Barça va arribar després d’haver marxat lliure a Girona. L’altre cas amb un mínim de participació seria Rabasseda, actualment al Herbalife Gran Canaria, però que va marxar per la poca confiança demostrada per part de l’staff tècnic.
Sempre podem parlar d’Abrines, Eriksson o Hezonja, el mateix Vezenkov fitxat aquest any, però cap d’ells es pot considerar del planter del club, en tot cas, són jugadors joves, fitxats encara més joves, per intentar treure algun diamant en brut abans que la NBA se l’emporti.
I després tenim una llarga llista de jugadors, alguns casos amb més o menys raó, que van anar debutant, però mai van gaudir de la confiança de Xavi Pascual, com Moncasi, Xavi Rey o Mamadou Samb.
Hakanson, que l’any passat va formar part de la primera plantilla, tot i que amb un paper completament residual, sembla que aquest any, mitjançant dues cessions, està començant a consolidar-se com a base titular a l’ACB, jugant al CB Sevilla, després d’haver fet una magnífica segona volta al club sevillà. Veurem quin és el paper que tenen pensat per ell la propera temporada.
A l’espera d’anar tenint les seves possibilitats, trobem a Sulejmanovic, Marc García i, ja de la generació del 97, Stefan Peno i Nedim Djedovic (el germà petit de Nihad, amb qui els tècnics del Barça tampoc van tenir paciència, i ara triomfa a Alemanya).
Fins a quin punt és important tenir un planter amb el que no hi confies? Fins i tot es pot entendre quan l’argument és que el què ha de fer el primer equip és guanyar. Però actualment tampoc és el cas, amb el públic del Palau Blaugrana cada vegada més desencisat amb el joc i els resultats del seu equip.
Les paraules de Pascual, a aquestes alçades, ja sonen força buides i, potser, ens haurem d’anar acostumant a veure més joves que prenen la mateixa decisió de l’Èric i troben lluny del Barça la importància que aquí veuen impossible tenir.
