Pronador, supinador, macrocicle, microcicle, mesocicle … Hi haurà a qui aquest argot li resulti comprensible. Serà sens dubte algú enredat en l’alquímia de l’esport, en els seus suposats beneficis per a la salut. Són legió. Segons dades de l’Anuari d’Estadístiques Esportives -editat pel Ministeri d’Educació, Cultura i Esport-, el 2010, quatre de cada deu espanyols practicaven algun esport. Les dades eren encara més alarmants en el tram de població d’entre 15 i 24 anys: el 59,8% dels enquestats declarava realitzar algun tipus d’exercici físic.
Per què? Aquesta és la pregunta que sorgeix en observar a corredors nocturns amb malles de colors, ciclistes d’edats impossibles a punt de sucumbir a la cuneta, triatletes que respiren angoixats per arribar a la costa. La resposta estadística diu que el 34,4% té com a motivació principal fer exercici físic i que el 22,8% situa la diversió com a factor desencadenant.
Més enllà de les dades i els seus decimals, la cultura de l’oci -associada al consum d’experiències, a la conquesta de fites- ha trobat en la pràctica esportiva un filó que no acaba mai. Però els que s’endinsen en aquesta via tan saludable ignoren amb freqüència els riscos als que s’enfronten.
El recent estudi L’addicció a l’exercici: un trastorn emergent de la conducta (Nutrició Hospitalària, juny de 2015), signat per Sara Márquez i Ricardo de la Vega, aborda l’estat actual dels coneixements sobre l’addicció a l’esport i conclou que “l’exercici regular practicat en excés pot generar comportaments addictius amb conseqüències adverses sobre la salut i pèrdua de la qualitat de vida“. Segons aquest treball, el risc d’addicció “s’estima al voltant d’un 3% dels que practiquen exercici“, però s’han descrit valors de prevalença en un rang molt ampli, variacions que poden respondre a les diferents metodologies emprades en els estudis. Entre les referències més cridaneres citades per Márquez i De la Vega figura la investigació realitzada a Espanya el 2013 sobre una mostra de 242 subjectes: el risc de patir addicció, mesurat mitjançant l’Inventari de Addicció a l’Exercici, se situava en un 8,8% en esportistes universitaris i en un 17% en corredors d’elit.
Endorfines
Les hipòtesis que poden explicar l’addicció a l’exercici es classifiquen, d’acord amb el que s’exposa per Márquez i De la Vega, en dos grans grups: mecanismes fisiològics i mecanismes psicològics.
Entre els primers, “la hipòtesi més coneguda és l’anomenada runner’s high, relacionada amb la sensació d’eufòria que senten molts corredors després d’una carrera intensa i que s’ha atribuït a efectes centrals de les endorfines. Les beta-endorfines i altres opioides endògens poden generar dependència i els estudis en animals suggereixen que l’exercici redueix la sensibilitat a aquests, i és necessari augmentar la dosi d’exercici per mantenir els seus efectes“. Però no és l’única hipòtesi fisiològica: els efectes de sedació associats a l’exercici aeròbic podrien també explicar la generació de dependència.
Pel que fa als mecanismes psicològics, la hipòtesi de la valoració cognitiva suggereix que l’addicció s’activa quan l’exercici es fa servir per enfrontar l’estrès i comença a substituir les activitats i rutines de la vida diària.
Fatiga
El tractament per als que han establert una relació de dependència amb l’esport no difereix en excés de la recepta habitual per a altres addiccions: comptar amb informació sobre els riscos, reconèixer el problema, buscar l’equilibri entre l’exercici i la vida social, i freqüentar a persones alienes al trastorn addictiu.
Aquí, per concloure aquesta aproximació sense excessius alarmismes, és oportú suggerir un tractament de xoc per a tots aquells que alguna vegada s’han sentit malament per portar uns dies sense moure, sense cremar calories, sense comptar temps, sense batre marques.
Busqueu la cançó “Del deporte también se sale”, interpretada per La Pandilla Voladora el 2013. Deixeu-vos portar per les seves lletres: “Del deporte me estoy quitando. Sumando, sumando, sumando… La fatiguita que me está costando“.
Si les temptacions esportives persisteixen, seu de pressa en un banc, contempla l’horitzó i fes teves les grans qüestions que Woody Allen -que acaba de complir 80 anys esquivant la fatiga esportiva- s’ha plantejat sempre: “D’on venim? On anem? Hi ha possibilitat de tarifa de grup?”.
Diagonal Periódico / Javier de Frutos
