L’Heroi de Berlín: Jesse Owens mereixia un film millor

Aquest Sant Jordi ens toparem de morros amb 4 biografies sobre Carles Puigdemont. Que serveixi d’exemple del fenomen de la biografia inacabada escrita per tercers, un subgènere que concentra tots els defectes del model de pressa-i-consum al qual estem sotmesos de forma permanent. Habitualment hi trobem la vida i miracles de futbolistes que no han complert la trentena, i que malgrat estar lluny de la retirada, generen llibres pel sol fet de ser un èxit de vendes assegurat. És un subgènere, diem-ho clar, nefast.

El_h_roe_de_Berl_n-326081120-large

Afortunadament per als cinèfils, la biografia inacabada no és tan habitual a la gran pantalla, on hi ha una certa fixació en les biografies de personatges ja difunts. En conseqüència, en disposar d’una trajectòria vital completa, és responsabilitat del director i dels guionistes triar què es vol explicar. I precisament per aquest motiu, Race (raça/cursa), traduïda a casa nostra com L’Heroi de Berlín, és ja d’entrada un film decebedor.

La pel·lícula estrenada aquest cap de setmana narra la història de Jesse Owens des de la seva entrada a la universitat fins que guanya 4 medalles d’or als Jocs Olímpics de Berlín. És un període increïble d’un atleta prodigiós, capaç d’encadenar victòries, rècords del món i una exhibició olímpica i que, certament, mereix ser explicat al cinema. Però si l’objectiu del film, com deixa entreveure el títol original (de fet, tot el metratge), és transcendir l’esport i exposar un darrere l’altre els obstacles que ha de superar Owens pel sol fet de ser un atleta negre, hem de dir que fracassa.

La història esportiva de Jesse Owens és llegendària. La seva exhibició davant l’Alemanya nazi i el conflicte que genera entre un règim defensor de la supremacia racial, prou conegut. Però la pel·lícula hauria crescut en intensitat, drama, superació i conflicte racial si s’hagués centrat en el període en què el director Stephen Hopkins deixa de rodar: la vida de Jesse Owens després dels Jocs Olímpics de Berlín.

jesse owens new york

Ens perdem, per tant, l’oportunitat de veure el declivi del millor velocista de l’època. Owens va ser sancionat pel president del Comitè Olímpic dels EUA pocs mesos després dels Jocs, amb un càstig exemplar: no podria tornar a córrer en proves d’alt nivell. Tot plegat, per haver abandonat una gira de competicions per Europa just acabar els Jocs de Berlín en què els atletes, amateurs, no veien ni un duro dels contractes que aconseguia el comitè nord-americà.

L’Owens postolímpic que es va convertir en un espectacle ambulant per guanyar-se la vida, oferint curses contra gossos, cotxes, trens, cavalls i ex estrelles d’altres esports com la boxa o el beisbol, oblidat completament pel govern del seu país, que es va negar a homenatjar-lo durant unes quantes dècades malgrat l’enorme quantitat de gent que el va anar a rebre després dels Jocs de Berlín. Un Owens que va acabar recorrent el país amb discursos motivadors i que va jugar un paper distant i dissuassori amb el black power nord-americà icònic dels Jocs de Mèxic de 1968.

El Jesse Owens condemnat a l’ostracisme al seu país i sotmès a la discriminació racial de la legislació nord-americana és, sens dubte, tan interessant com l’Owens que va ridiculitzar les teories supremacistes del règim nazi amb les seves curses de Berlín. Emmarcar l’atleta en la seva faceta d’atleta d’èxit és tan previsible com decebedor.

Més enllà de la tria biogràfica, L’Heroi de Berlín és un film correcte però fluix, que coixeja en massa aspectes i que, a diferència de les proeses de Jesse Owens, no quedarà gravat a les retines dels espectadors. Un altre film relatiu a l’esport que miraríem de reüll si ens el trobéssim a la petita pantalla en un cap de setmana d’indecisió, pluja i sofà.

Nova revista en paper a la venda.

Fes possible la Fosbury! Associa’t-hi!