Avís per a navegants: els atletes dels Estats Units d’Amèrica apunten a una exhibició sense precedents als Jocs Olímpics d’aquest estiu. És cert que els mundials en pista coberta són una competició poc estimada per a les grans estrelles de l’atletisme, amb una xifra de renúncies gens menyspreable. També és cert que l’equip nord-americà ha jugat a casa, a Portland, davant una afició entregada i un estadi dissenyat per al xou al més pur estil ianqui. I no podem oblidar que la IAAF ha deixat fora de competició una potència mundial com Rússia per primera vegada a la història, en una mostra de mà dura contra el dopatge que es podria repetir a Rio de Janeiro. Però per damunt de tot, brilla l’actuació colossal de la delegació americana: sense precedents i difícilment repetible.
En xifres: el 50% dels campions a Portland han estat estatunidencs. En només 7 de les 26 proves els EUA s’han quedat sense medallista. I en totes les proves han situat com a mínim un atleta en places de finalista. Més encara: mai abans cap país havia estat capaç d’acumular 20 medalles en un sol campionat. Els EUA n’han sumat 23; 13 de les quals, d’or. El segon país al medaller ha estat Etiòpia, amb 2 ors i 5 medalles en total. Es pot dir de moltes maneres, però la repassada i l’exhibició dels EUA aquests dies a Portland és històrica.
Un equip ple de joves talents
Les 23 medalles dels EUA, més enllà de demostrar un domini brutal sobre la resta de països presents a Portland, també ens permet entrellucar que la solvència dels consagrats (Britney Reese, Ashton Eaton) ve acompanyada de la força de la joventut, amb la saltadora d’alçada Vashti Cunningham (18 anys) i el velocista Trayvon Bromell (20 anys) al capdavant.
En total, 14 medallistes dels EUA a Portland no superen els 25 anys: Borias Berian i Ajee Wilson (800 metres), Ashley Spencer i Quanera Hayes (400 metres), Sam Kendricks (salt de perxa), Marquis Dendy (salt de longitud), Eric Kynard (salt d’alçada), Brianna Rollins (60 tanques) i Kyle Clemons, Vernon Norwood, Christopher Giesting i Courtney Okolo (4×400).
Camí a Rio: Genzebe Dibaba i Renaud Lavillenie abusen dels rivals
Veure córrer l’atleta etíop als 3.000 de Portland és constatar la diferència sideral de nivell entre ella i la resta de competidores (entre elles, la multimedallista Defar). Dibaba és l’atleta més elegant del món i la més completa, amb una capacitat per trencar la cursa quan li ve de gust que pocs atletes han tingut al llarg de la història. També sembla d’un altre planeta el francès Lavillenie quan agafa la perxa en competicions en pista coberta. Els 6’02 aconseguits i els intents de rècord del món li donen la 6a victòria en competicions indoor (2 als mundials, 4 als europeus) que tant se li resisteix als mundials a l’aire lliure.
Més enllà dels dos fenòmens, únics favorits a Rio en la seva disciplina, hem vist una bona Dafne Schippers en una distància massa curta per a ella (plata als 60 llisos) i una dominadora Sifan Hassan als 1.500 (aprofitant, precisament, l’absència de Dibaba). Entre els triomfadors que comencen a consolidar les seves opcions per a Rio destaquem a un Tomas Walsh imponent al llançament de pes (el neozelandès encara ha de demostrar la seva enorme potència a l’aire lliure), el fondista d’edat júnior Kejelcha (exhibició tàctica als 3.000), la migfondista de Burundi Niyonsaba, campiona dels 800, i la triplista veneçolana Yulimar Rojas, que amb una tècnica nefasta pot complicar-li la vida a la clàssica Ibargüen.
En clau catalana, plaça de finalista per a Pablo Torrijos (7è al triple salt), grip inoportuna per a l’especialista en combinades Jorge Ureña (arribava amb la millor marca mundial de l’any) i actuació solvent de Marc Alcalà als 1.500, lluny de la final, però amb un temps de 3:42 més que digne per a un atleta jove.
