Tot i els intents de molts de no barrejar esport i política, aquests han estat, estan i probablement estaran fortament lligats. Els Jocs Olímpics en són un exemple més: desfilada amb les banderes nacionals, equipacions amb els colors d’aquesta bandera, i el combo himne + hissada de bandera del país per als guanyadors.
Molts però haureu notat que hi ha atletes que a la cerimònia d’inauguració porten la bandera olímpica i que, en cas de victòria, l’himne que sóna és l’himne olímpic i no el nacional:
Una bandera blanca per tapar la pudor i la sang
Ostres doncs que bé no?! Aquells qui no es sentin representats pel seu país o per tota la parafernàlia de banderes i himnes, poden competir sota bandera olímpica i així defensar els seus valors, fonamentats en crear un estil de vida basat en la joia per l’esforç, els valors educacionals del bon exemple, la responsabilitat social i el respecte per als principis ètics fonamentals i universals.
Mmm..no. Per desgràcia no és així. Per desgràcia, el fet que hi hagi atletes competint sota bandera olímpica acostuma a anar lligat a algun fet desagradable. Aquest 2016, el Comitè Olímpic Internacional acollirà atletes refugiats (principalment del conflicte siri, però també de l’Iran o el Congo) sota l’empara de la bandera olímpica. Esperem doncs que, a Tòquio 2020, no calgui acollir ningú sota la bandera olímpica.
Des de la Guerra Freda fins al drama dels refugiats, una història sense fi
Els primers participants amb bandera olímpica ho van fer als Jocs de Moscou el 1980. Tot i això, els intents d’alguns esportistes/països per participar sota bandera olímpica van començar molt abans: el 1940, amb els Jocs d’Hivern que s’havien de disputar a l’estació bàvara de Garmisch-Partenkirchen. Uns Jocs que, malauradament, mai es celebrarien.
Els tres intents frustrats
1940 – Jocs d’Hivern a Garmish-Partenkirchen
Uns Jocs maleïts, que van arribar a tenir fins a quatre seus diferents: Sapporo (Japó), St. Moritz (Suïssa), Garmisch-Partenkirchen (Alemanya) i Cortina d’Ampezzo (Itàlia). Mai s’arribarien a disputar degut als nombrosos conflictes bèl·lics de la època.
Durant el temps que estaven programats per a disputar-se en terres germàniques, i degut al no reconeixement de l’Alemanya nazi del comitè olímpic txecoslovac, els atletes d’aquest país haguessin competit sota bandera olímpica.
1952 i 1956 – Jocs d’Estiu a Helsinki i Melbourne; Jocs d’Hivern a Oslo i Cortina d’Ampezzo
En plena Guerra Freda, atletes que havien emigrat de països de l’esfera comunista cap a països de l’esfera capitalista van demanar poder competir sota bandera olímpica. Les seves nacions d’origen no els permetien competir per al seu país, ni transferir la nacionalitat, i el COI tampoc va acceptar la demanda.
Com a curiositat, a la cerimònia de clausura dels Jocs del 56 a Melbourne, més de 500 atletes van desfilar sota bandera olímpica. En una època convulsa i on varis països van refusar participar als Jocs (Guerra del Sinaí, revolució hongaresa…), els atletes participants van executar aquesta mesura en el que s’anomena els “Jocs de l’amistat”.
1976 – Jocs d’Estiu a Montreal
Fins a 28 països van boicotejar aquest Jocs.
El motiu? La participació de Nova Zelanda. I perquè Nova Zelanda va motivar la no participació de 28 països? Per la gira del seu equip de rugbi a Sudàfrica, en ple apartheid en aquest país.
Això va fer que 28 dels 30 països africans sobirans del moment boicotegessin els Jocs. En aquest context, l’atleta de la Guaiana James Gilkes va demanar competir sota bandera olímpica, però no va obtenir-ne l’aprovació.
Les 5+1 anelles
1980 – Jocs d’Estiu a Moscou
El boicot a la Unió Soviètica per la invasió a l’Afganistan va acabar amb 65 països sense participar; 9 països que no van participar a la cerimònia inaugural com a mesura de protesta i, per primer cop, 5 països els atletes dels quals van participar sota bandera olímpica: Andorra, Austràlia, Dinamarca, Irlanda i Puerto Rico.
1992 – Jocs d’Estiu a Barcelona i Jocs d’Hivern a Albertville
La representació sota bandera olímpica més gran de la història. Els motius, dos:
– La desintegració de la Unió Soviètica: Els 12 països sortints es van constituir sota el nom d’Equip Unificat, ja que no van tenir temps de crear els seus propis Comitès Olímpics. Van competir sota bandera olímpica i van quedar primers al medalles de Barcelona i segons al d’Albertville.
– El conflicte dels Balcans: A la Macedònia ja independent tampoc li va donar temps a crear un Comitè Olímpic. D’altra banda, Iugoslàvia (Sèrbia i Montenegro) estava sancionada per les Nacions Unides i no podia competir com a tal als Jocs. Tots ho van fer sota bandera olímpica.
2000 – Jocs d’Estiu a Sidney
Després de les ocupacions portugueses i indonèsies, finalment el Timor Oriental va assolir la independència l’any 2002. Tres anys abans però, l’Indonèsia ja havia abandonat el país. És per això que sis atletes timorencs (quatre als Olímpics i dos als Paralímpics) van participar a Sidney sota bandera olímpica.
2012 – Jocs d’Estiu a Londres
Tot i haver declarat la seva independència, el Sudan del Sud no va arribar a temps de crear el seu propi Comitè Olímpic per a aquests jocs, i el maratonià Guor Marial va participar sota bandera olímpica.
També ho van fer els tres atletes de les extintes Antilles Neerlandeses que així ho van desitjar. Després de la seva extinció, els atletes van poder triar participar amb Holanda, Aruba o amb bandera olímpica.
2014 – Jocs d’Hivern a Sotxi
Degut a les acusacions de frau, el Comitè Olímpic de la Índia va estar suspès des del desembre del 2012 fins al febrer del 2014. Això va coincidir amb els citats Jocs d’Hivern, i va fer que Shiva Keshavan, culminés la seva 38a posició en luge sota bandera olímpica.
2016 – Jocs d’Estiu de Rio de Janeiro.
Entre cinc i deu atletes seran escollits per a competir sota bandera olímpica en l’anomenat Team ROA (Refugees Olympic Athletes), per tal de donar visibilitat al drama dels refugiats que es viu a Europa principalment. El COI ja ha aprovat una primera llista de 43 atletes, d’entre els quals en sortirà un màxim de deu per competir a Rio.
El nom: Yusra Mardini. Nedadora síria de 17 anys que en té la participació pràcticament assegurada. La seva història? Mereix capítol a part. Properament, a la Fosbury.
