Entrevistem la nedadora menorquina després de fer la travessia entre els dos països sud-americans
Tita Llorens (Ciutadella, 1968) és la primera europea i la persona de més edat a travessar nedant el Riu de la Plata que separa Argentina de l’Uruguai. La nedadora menorquina, Premi Fosbury l’any 2018, és coneguda pels reptes a mar obert que ha fet els darrers temps. L’estiu del 2018 va convertir-se en la primera persona que unia nedant la península Ibèrica i l’illa d’Eivissa sense neoprè, també va anar de Roses a Portbou sense neoprè l’any 2017 i ha creuat -anada i tornada- la Ria de Vigo a Galícia.
Ara fa uns dies ha completat un altre repte a Sud-amèrica, va trigar 12 hores i 24 minuts a completar nedant els 42 quilòmetres que separen l’Uruguai de l’Argentina. Tot això que fa Llorens encara té més mèrit quan confessa que no s’hi guanya la vida i pràcticament no rep ajudes econòmiques. La menorquina treballa a una constructora de piscines, ella fa broma i diu que passa el dia dins l’aigua tant si està nedant com a la feina. Es llença a la piscina o al mar per entrenar a les 7 del matí i comença a treballar a les 9.30h i quan hi ha doble sessió neda de 19.30 h a 21.30 h de la nit. Els caps de setmana aprofita per fer els entrenaments més llargs, que oscil·len entre les tres i les quatre hores de duració.
Per fer aquest repte Llorens va agafar-se deu dies de vacances per quadrar el calendari i tenir les marees més favorables per fer la travessia i després poder aprofitar uns dies per fer turisme. Encara des d’Argentina, a punt de tornar a casa després d’uns dies de vacances a Bariloche, atén la trucada de La Fosbury.
Bon dia Tita, gràcies per atendre la nostra trucada. Primer de tot, com et trobes després de la travessia?
Estic molt bé, però fins que no arribi a casa no seré conscient del que he fet, perquè ara és com que no hagi fet res (riu). Sap greu fins i tot dir-ho d’aquesta manera, però estant aquí a l’Argentina tinc una mica la sensació d’estar de vacances. Les meves travessies sempre són una mica atabalades perquè sempre les faig a l’estiu i estic treballant fins al darrer moment, faig la travessia, torno a casa i em poso a treballar una altra vegada. Aquí, com que estic de vacances, tinc la sensació que no hagi passat res.
Feia temps que volies travessar nedant el Riu de la Plata.
El 2020 volia fer-lo anada i tornada, d’Argentina a Uruguai i d’Uruguai a l’Argentina. El 2018 vaig fer la travessia de Xàbia a Eivissa, vaig nedar 100 quilòmetres i vaig estar 36 hores a l’aigua i vaig trobar que podia ser capaç de fer aquesta a Sud-amèrica. Vaig creure que si agafava un vol de 12 hores per arribar-hi, havia de fer una travessia llarga, no em valia una de 40 km. Ja tenia els bitllets comprats i tot, però arriba la pandèmia i queda tot paralitzat.
Aleshores l’organització em comunica que arran de la pandèmia les autoritats argentines no deixaven nedar durant la nit, és a dir la idea de fer la travessia d’anada i tornada queda a l’aire perquè no és possible fer-la sense nedar de nit. En temps de pandèmia vaig fer la travessia de la Ria de Vigo d’anada i tornada, ho vaig provar el 2021 però no la vaig poder acabar perquè l’aigua era massa freda i ho vaig aconseguir el 2022, vaig trigar 17 hores a completar-la. I per 2023 ja havíem decidit creuar el Río de la Plata d’Uruguai a Argentina.
View this post on Instagram
Quina era la teva motivació per fer aquest repte?
Volia anar d’un país a un altre, trobo que és molt atractiu. I a part em cridava molt l’atenció el color de l’aigua, és una travessia única: una travessia de 42 km a un riu, creues d’un país a un altre i en què l’aigua és de color marró… per una persona que està acostumada a nedar en aigües blaves o transparents, encara ho fa tot més atractiu en el sentit que quan la prepares has d’estar pendent de moltes coses i és una travessia una mica més complicada per aquest motiu.
Has trobat patrocinadors o ajudes que t’acompanyin en els teus reptes?
No, i ja me n’he cansat. El que sí que vaig fer és posar-me en contacte amb el govern de les Illes Balears i em van dir que em donaran una ajuda per produir un documental sobre les meves travessies que es projectarà l’1 de març, el dia de les Illes Balears a la piscina municipal es Mercadal a Menorca. Una petita part de l’ajuda del govern va destinada a les despeses de la travessia del Riu de la Plata i la resta és per produir aquest documental. Em fa il·lusió fer aquest documental perquè em pot servir per a altres projectes.
Quina llàstima que el que has fet no obri els telenotícies ni ompli les portades dels diaris…
Jo tinc molt assumit que la natació és un esport minoritari i a la gent ni li va ni li ve que jo estigui 14 hores dins l’aigua. Entenc que per algú pot resultar fins i tot avorrit, però entenc que el que s’ha de valorar més enllà del fet de fer la travessia és la feina que hi ha darrere d’un repte d’aquestes característiques. Sense ser professional, perquè jo tinc la meva feina i això és un hobby, demana moltes hores de dedicació. Hi poso moltes hores que podria dedicar a fer altres coses, d’aquí poc farà tres anys que sóc àvia i a vegades penso si compensa el temps que deixo d’estar amb la meva neta per estar entrenant per a un repte. Després penso que sí que val la pena, perquè ara no n’és conscient ella, però quan li pugui dir tot el que he fet, trobo que se sentirà orgullosa de mi i una cosa compensa l’altre. Sí que és cert que hi ha moments que penso si val la pena fer tots aquests esforços perquè després no es valorin, però són coses que em quedo per a mi.
En un país amb més cultura poliesportiva t’hauríem rebut com a una autèntica estrella després de completar les travessies.
Sí, hi ha països amb més cultura d’aigües obertes, vam estar a San Francisco i allà ho viuen d’una manera totalment diferent que aquí.
Exactament, des d’on et vas llençar i on vas sortir de l’aigua?
Em vaig llençar a l’aigua a Colònia Sacramento, un poblet molt maco de l’Uruguai que és el punt que està més a prop de Buenos Aires. Havíem d’arribar a Punta Lara, però vam tocar terra una mica abans perquè és difícil arribar just al punt d’arribada que estava marcat. El que has de fer al final és buscar els dos punts més propers i en aquest cas aquí no hi havia platja i quan vaig tocar peu la travessia es dona per finalitzada. Vaig fer peu a molt poca distància de Punta Lara, potser ens vam desviar una mica per les marees.
Ho has gaudit?
Molt, vaig sortir amb la lluna plena i és atractiu, el que passa és que nedar de nit no resulta gens romàntic i el que vols quan nedes al vespre i no són “les teves aigües” és que surti el sol. La sortida de sol va ser una passada, va durar molt poquet perquè va ser molt ràpida, però ho vaig passar molt bé. Vaig tenir moments que passen en totes les travessies en què penses: “Fa sis hores que nedo, uy!… encara me’n queden sis més”, però no te n’adones i el temps passa.
Quin va ser moment més difícil?
Moment difícil no en vaig tenir cap, el que passa és que hi havia moltes onades i això molesta. El vent era del nord-oest i les onades m’entraven de manera lateral des de darrere i n’hi havia moltes. Anava amb molt de compte de no beure aigua del riu, perquè em van dir que si ho feia després podia passar un parell de dies trobant-me malament. No vaig tenir cap moment de dir “no puc més” o trobar-me malament, altres vegades em costa fer pipí i aquesta vegada no.
A més, hi arribava molt ben entrenada. Faig entrenaments molt llargs, hi poso molt volum i em trobo cansada en el dia a dia, però el dia de la travessia si no hi ha res que la faci anar malament ho porto tot bastant bé. He fet travessies de 20, 28, 37 hores perquè no totes han sortit a la primera i al final he estat moltes hores dins l’aigua. Una travessia de 12 hores amb l’entrenament que he fet, si res no es torça, jo confio a poder fer-la bé.
Tita Llorens: “Una travessia de 12 hores, amb l’entrenament que faig, confio a poder fer-la bé”
Quines diferències hi ha entre nedar al mar i nedar en aquest riu?
Bé, aquest riu és gairebé com un mar… el canal que separa Menorca de Mallorca gairebé és més petit que aquest riu. És una barbaritat, quan et llences al Río de la Plata només veus aigua, el que sí passa és que és aigua dolça i en aigua dolça he fet molt poques travessies. En aigua dolça no tens tanta flotabilitat i la sensació és diferent, vaig fer-ne una l’any passat a Zuric de 27 quilòmetres, en un llac, però mai en un riu i en un riu mai saps què trobaràs. Jo gairebé mai pregunto que m’hi trobaré perquè prefereixo no saber-ho… si sabés que és el que em puc arribar a trobar més d’una vegada no m’hagués llençat a l’aigua.
Tita Llorens: “Si sabés que em puc arribar a trobar quan nedo, més d’una vegada no m’hagués llençat a l’aigua”
L’aigua del Riu de la Plata és color marró xocolata, per què passa això?
Perquè té molts sediments. Baixen dos rius molt importants des de l’Amazones, el riu Paranà i el riu Uruguai i porten molts sediments que van a parar al Riu de la Plata. Si veus una foto satèl·lit, el riu és marronós i el canvi de color es dona a l’Oceà Atlàntic.
A part de ser conegut com el riu més ample del món, també diuen que és el riu més car del món perquè hi ha vaixells que es dediquen només a drenar el Canal Mitre de navegació que va des del port de Buenos Aires a l’Oceà Atlàntic, perquè sinó els vaixells no podrien passar.
No és un riu contaminat, però la part de Buenos Aires la vaig notar més bruta, però és normal perquè Buenos Aires és una ciutat enorme. Hi ha molts corrents i l’aigua està constantment en moviment, no està contaminat, però hi ha molts sediments. L’aigua que agafes amb la mà és molt clara, però dins l’aigua no em veia ni el braç. No m’he trobat res… suposo que sí que hi devia haver coses, però no veia res. Si hi havia algun peixet que em va acompanyar no el vaig poder veure (riu).
He llegit que hi ha piranyes al Riu de la Plata…
Era una de les coses que em preocupava, però em van dir que les piranyes que mosseguen estan més riu endins. Les piranyes del Río de la Plata són cosines germanes de les piranyes que mosseguen. Aquestes no et donaran un mos, com a molt notes una picadeta, però jo no en vaig notar cap.
Si em diuen que he de nedar a un riu on hi ha piranyes, per molt que siguin les que no et donen un mos, jo no m’hi llenço.
A vegades prefereixo no saber què em puc trobar, però quan tenia pensat fer la doble travessia del Riu de la Plata em vaig posar a mirar notícies sobre piranyes i vaig veure que a les platges del Riu de la Plata de Buenos Aires hi havia hagut un any que n’hi havia hagut bastantes. Els diaris deien que n’hi havia tantes que la gent no es podia ni banyar perquè aquestes sí que eren piranyes autèntiques, no les cosines germanes i que això passa una vegada cada x temps. El que sí que vam trobar ara fa uns dies al riu és un cianobacteri que apareix també al Mediterrani quan fa molta calor que fa que l’aigua es posi d’un color verd florescent. Des del ferri quan anàvem a Uruguai ja em va cridar l’atenció perquè veies l’aigua marró i unes taques verdes i quan els vaig preguntar què passava em van dir que feia unes setmanes que havien vist les taques i les autoritats estarien alerta perquè hi havia zones en què es podia prohibir el bany per la presència d’aquest cianobacteri.
Alguna anècdota més?
Un parell de dies abans de fer la travessia l’organització ens van dur a fer un volt pel delta del tigre a Uruguai i es veien molts camalotes, unes plantes de riu que suren a l’aigua. Vaig preguntar què eren i si n’hi havia moltes al Riu de la Plata i em van recomanar esquivar-les quan fos a l’aigua perquè normalment venen amb “bitxos”. Tot d’una el meu desig era no trobar-me cap camalote i me’n vaig trobar només un parell o tres quan arribava. Em va fer una mica de cosa pensar “a veure què hi haurà aquí”. Doncs bé, quan ja havia acabat la travessia una persona em va dir que a vegades podia haver-hi serps amagades als camalotes… i jo tinc pànic a les serps. Si això ho arribo a saber el dia abans no sé què hagués passat, m’hauria llençat a l’aigua igualment, però hagués estat molt preocupada.
Com és la feina prèvia per decidir el recorregut, el dia i les millors hores per nedar?
L’hora depèn molt de les marees perquè vam mirar que quan jo em tirés a l’aigua les marees vinguessin de l’Atlàntic, cap a dins, perquè si haguessin estat del riu cap a enfora (cap a l’Atlàntic) m’haurien dut cap a l’oceà perquè les marees són més fortes que les onades creades pel vent.
Quan vaig sortir, les marees em diuen de l’Atlàntic cap endins i les onades em tiraven cap enfora. Com que sempre predominen les marees, intenten quadrar l’horari de sortida i d’arribada amb les marees. Es pot complicar si no nades al ritme que pensaves i vas més lent perquè això pot fer que no puguis acabar la travessia perquè les marees t’ho impedeixen.
He llegit que t’agrada beure una cervesa quan acabes una travessia, aquesta vegada també ho has fet?
Sí, després de la dutxa vam fer una cerveseta. No és que sigui molt cervesera, amb els anys m’hi he tornat més. És una bona manera de celebrar que he completat un repte i moltes vegades mentre nedo el que penso és que ja queda menys per fer la cerveseta.
Segueixes tenint al cap fer l’anada i tornada al Riu de la Plata?
En principi continua sense ser viable perquè les autoritats encara no donen permís per nedar de nit i aleshores no és possible fer la doble travessia. De fet, vam tenir un ensurt abans de tirar-nos a l’aigua a l’Uruguai. Hi va haver un moment de dubte perquè la guàrdia costanera va dir que no podia començar a nedar fins que sortís el sol. Jo era preparada dins la barca per començar a les 4.30 de la matinada i si m’havia d’esperar ens desquadrava tot el plannig, però al final vam poder començar a l’hora que teníem pensada.
Quins reptes vols fer més endavant?
M’agrada fer coses que no s’han fet mai o que s’han fet molt poques vegades i una de les coses que tinc pensades és fer anada i tornada a l’estret de Gibraltar. Sembla que és molt curt i realment ho és perquè anada i tornada poden ser 30 o 40 km com a molt, però les marees allà són bestials i hi ha un corrent increïble. És a dir que potser fas 20 km en tres hores, que jo quan vaig anar de Tarifa fins al Marroc vaig fer 22 km en 3 hores i 51 minuts. És una burrada perquè vas que voles, però tot el corrent que hi ha d’anada que et fa anar tan de pressa després quan tornes el tens en contra i necessites moltes més hores per fer-ho i tampoc deixen nedar de nit. Quan el sol es pon et fan pujar a la barca.
A més, és una travessia molt cara. Ja fa dos o tres anys que ho tinc al cap i he demanat preus i per temes laborals em costaria agafar deu dies a l’estiu per poder anar a Tarifa perquè a l’estiu a la feina anem de bòlit. Les travessies que he fet, com et deia abans, he estat treballant fins pràcticament abans de començar a nedar i el que he fet ara de fer deu dies de vacances no ho havia fet mai.
A Sud-amèrica hi ha la triple corona, que és fer les travessies del Riu de la Plata, una travessia al Brasil i d’un llac a Bariloche (Argentina) que em fa especial il·lusió perquè és un lloc increïble. Podria ser que em decantés cap aquí, però encara no ho tinc del tot clar.
Doncs quan ho hagis decidit ens ho fas saber. Moltes gràcies Tita, l’entrevista està feta. Gràcies pel teu temps i felicitats pel que fas, perquè és increïble…
Mira, perdona que et talli, en relació a quan preguntaves per la visibilitat dels reptes que faig t’he de dir que hi ha molta gent que m’escriu per dir-me que el que faig els sembla increïble i que gràcies a mi han perdut la por de nedar al mar. O em diuen que des que han vist el que faig han provat de fer una travessia de 10 quilòmetres i mentre neden pensen “si la Tita està 20 hores dins l’aigua jo puc estar-ne dues”. Això és prou important per continuar fent el que faig.
Tita Llorens: “La gent m’escriu per dir-me que gràcies a mi han perdut la por de nedar al mar”
Et reconforta molt això, oi?
Sí, perquè molta gent em diu: “He de fer una travessia, és molt curta i no té res a veure amb el que fas tu, però em pots donar un cop de mà?”. Em pregunten què han de fer i em demanen consell, trobo que això ja és prou polit.
Imatge de portada: Cedida per Siscu Pons
