Crònica des de la seu dels Jocs Mediterranis.
Orà s’ha convertit en la capital de l’esport al Mediterrani. La successora dels “exitosos” Jocs de Tarragona de 2018. 25 esports i 4000 esportistes reunits a una ciutat que no està acostumada a aquest tipus d’esdeveniments, però que ha fet un esforç per intentar estar a l’alçada. I és que la il·lusió dels ciutadans contrasta amb la decrepitut d’una competició que edició que passa va perdent la seva lògica d’existir.
Els Jocs del Mediterrani actualment són una competició amb una gran majoria d’esportistes de tercera fila i d’altres que formen part de categories inferiors, com en el cas del futbol, que són menors de 18 anys. Esportistes que molts cops es prenen aquesta cita com a entrenament de futures competicions més valuoses. La transcendència internacional d’aquesta competició no traspassa els seguidors més acèrrims de cada disciplina i del propi orgull dels esportistes presents, que no és poc.
Orà, ciutat mediterrània per excel·lència, es troba en un procés de construcció que recorda el Benidorm dels anys 60 i 70, i ha intentat aprofitar l’oportunitat per intentar construir unes instal·lacions esportives que, aparentment, semblen de primer nivell. Instal·lacions que costa saber en què seran ocupades en un futur no molt pròxim. Un Estadi Olímpic , una piscina i un pavelló annex multiusos que ningú sap quina utilitat tindran properament.
La teòrica notorietat que aquests Jocs li ha donat, ha permès un boom de la construcció de grans blocs de pisos a primera línia de mar, on anteriorment hi havia hagut un paisatge de gran bellesa dominat per la bonica fortalesa de Santa Cruz, construïda pels colonitzadors espanyols a finals del segle XVI. Blocs alts de pisos que es troben a mig construir i que fan evident el futur deteriorament d’una zona de la costa que fins al moment es mantenia al marge de l’explotació urbanística.
El desembarcament de centenars de policies ha de permetre mantenir la calma durant aquestes dues setmanes de competició. Malgrat això continua sent difícil i arriscat visitar els carrerons del preciós i decadent centre colonial. Els pocs turistes o esportistes que es passegen per la zona ràpidament són dissuadits d’endinsar-se en un laberint de carrers que ens podria recordar els ravals de moltes ciutats mediterrànies.
Pel què fa a l’expectació creada en les instal·lacions esportives, la repercussió és més aviat escassa. I és que malgrat el preu de les entrades, que majoritàriament no arriben a l’euro o fins i tot l’accés és gratuït, les graderies no mostren una imatge massa reconfortant, exceptuant quan hi participen els esportistes algerians, que aconsegueixen una mica més de quòrum.
Els Jocs van començar amb una cerimònia inaugural amb poques referències a la cultura amazic i les seves diverses variants, i amb una forta càrrega d’orgull patriòtic algerià. I és durant aquesta cerimònia que van aparèixer les tensions que fa anys que envolten aquest país, ja que la xiulada dels aficionats a la delegació marroquina i sobretot a la francesa, van fer evidents els fronts oberts que Algèria encara té. Un conflicte que evoca al passat i l’altre que encara és ben present.
Per uns quants pocs Orà ens apareixerà al mapa a partir d’ara, massa pocs per un lloc acollidor i que ens recorda que el Mediterrani és més que un simple mar, és també una forma comuna d’entendre la vida.
