Segur que molts recordeu Shrek, l’ogre verd i solitari que viu a un pantà i que, amb l’ajuda d’un ase, acaba enamorant a Fiona, la princesa. Fet i fet, Shrek va passar a ser conegut pel gran públic l’any 2001 quan Dreamworks va portar a les gran pantalles la pel·lícula que tots coneixeu. El que no és tan vox populi és que els seus orígens es remunten al 1990 quan William Steig va publicar el conte Shreck!, que ell mateix va il·lustrar i escriure. I què té a veure amb l’esport, us preguntareu? Doncs un de clar: Steig per fer el seu personatge es va inspirar en un esportista que havia vist quan era petit: l’esportista Maurice Tillet.
Nascut als Urals, aleshores part de l’Imperi Rus, el 23 d’octubre de 1903, el 1917, Tillet i la seva mare van marxar de Rússia a causa de la Revolució i es van traslladar a França, concretament a Reims. La seva cara angelical va fer que l’anomenessin “L’àngel francès”, sobrenom que el va acompanyar tota la vida. Allà, i amb tot just 17 anys, Tillet es va adonar de que tenia una certa inflor de peus, es mans i cap, i després de visitar varis metges li van diagnosticar acromegàlia, una estranya malaltia endocrinològica causada per un tumor benigne a la glàndula pituïtària que altera la producció de l’hormona de creixement i fa que els ossos creixin desproporcionadament. Ell hauria volgut ser advocat, però la malaltia li va impedir. Així, va servir a la Marina francesa durant cinc anys com un enginyer.
En Maurice notava com el seu cos no parava de créixer vertiginosament. Així que va decidir provar en esports de força física. Primer, amb el rugbi, arribant a ser seleccionat amb l’equip nacional francès. Després, amb la boxa, on en els seus primers combats ja va apuntar maneres. Era una bèstia, però la seva malaltia el tenia obsessionat. En un viatge a Singapur, el febrer de 1937, Tillet va conèixer a Karl Pojello. Pojello havia estat lluitador professional, i va convèncer a Tillet per entrar al negoci. Així es van traslladar a París per forma-lo i va lluitar durant dos anys a França i Anglaterra fins que la Segona Guerra Mundial els va obligar a anar-se’n als Estats Units. Era el 1939.
Només arribar al seu primer destí, Boston, ja es va convertir en una celebritat. El seu cos despertava passions i de seguida es va fer el preferit entre el públic. Tot plegat va acabar d’explotar quan, el 1940, guanyava el campionat del món i encetava una etapa de 19 mesos invicte. “Els aficionats omplien estadis per aconseguir creuar-se la mirada amb ell“, va escriure Paul Boesch a la seva autobiografia. “Amb l’Àngel era difícil lluitar. La seva grandària i equilibri, juntament amb que era una mica maldestre, feia que tingués una defensa poc ortodoxa, que portava al rival a desconfiar quan entrava al ring“.
Però la malaltia continuava amb el seu procés degeneratiu, i cada vegada li costava més aguantar un combat. Una derrota el 14 de febrer de 1953 a Singapur el va empènyer cap a la depressió. Tot el sofriment que havia patit des de petit li va caure a sobre. Ja no podia ser bo en l’única cosa que li havia servit per refugiar-se del seu aspecte. Maurice Tillet es va ensorrar, i es va amagar a casa. Només rebia la visita d’alguns amics per conversar i jugar a escacs. Poc més.
Lluny del ring, Tillet era tímid amb les persones que no coneixia, però brillant, amb facilitat pels idiomes i un àvid lector. Va morir el 4 de setembre de 1954 a França, tot just unes hores després d’assabentar-se que el seu manager Pojello havia mort dues setmanes abans, a l’edat de 61 de càncer de pulmó. Pocs mesos abans li havien fet uns motlles del cap que avui en dia són al Saló de la Fama d’halterofília, al Saló Nacional de la Fama del Museu Wrestling Dan Gable i al Museu Anatòmic Warren a Harvard.
Haurà passat a la història com a ogre, en una carrera cinematogràfica que diuen que va intentar tímidament. Malgrat tot, per ell i pels que el van veure lluitar sempre serà l’Àngel Francès.
