El desafiament Oxford-Cambridge: les regates de la Segona Guerra Mundial

Cambridge i Oxford, Oxford i Cambridge, les dues millors universitats anglosaxones, mantenen una sana competència des de sempre. Segons la tradició, Cambridge va ser fundada per fugitius d’Oxford, que seria la universitat més antiga. Possiblement al segle XI ja existissin alguna mena d’estudis a Oxford, mentre que Cambridge té com a data fundacional el 1231. Un dels duels més sonats entre aquestes dues universitats va començar al 1829, quan dos amics, Charles Wordsworth (creador també del duel entre les dues universitats del partit de cricket, i que va arribar sent bisbe) i Charles Merivale (historiador de la Roma antiga) van reptar-se a una cursa de rems pel Tàmesi. El dos eren amics d’infància, i quan van anar a la universitat Wordsworth anà a parar a Oxford i Merivale a Cambridge. Des de les seves posicions mantingueren les seves ànsies de competició, fins convertir el seu pique particular en una qüestió d’honor dels respectius centres. Des de llavors, cada edició el perdedor ha de reptar l’any següent al guanyador.

 

1.El 1939 havia mort Christina Broom (Livingston de soltera), la considerada primera reportera gràfica femenina, gran entusiasta de la regata, qui havia fet moltíssimes imatges dels equips, pel que les imatges d’aquestes curses no oficials són limitades. En aquesta foto apareix ja gran amb l’equip de Cambridge de 1938

El 1939 havia mort Christina Broom (Livingston de soltera), la considerada primera reportera gràfica femenina, gran entusiasta de la regata, qui havia fet moltíssimes imatges dels equips, pel que les imatges d’aquestes curses no oficials són limitades. En aquesta foto apareix ja gran amb l’equip de Cambridge de 1938

 

El 10 de juny de 1829, doncs, se celebrà al Tàmesi, al seu pas per Londres, un dels esdeveniments esportius més seguits a Anglaterra cada any per la primavera; una de les regates més famoses del món on només hi participen dos equips: la Regata Oxford-Cambridge. Sempre els mateixos protagonistes: els esportistes de les universitats de Cambridge i Oxford. La primera per cert la guanyà Oxford.

Des de 1927 també participen les dones en una cursa de remeres a part, que inicialment es feia a una banda del riu diferent, a Isis. Tot i que va ser suspesa temporalment perquè mai es va creure que fos “un esport adient per a dones”, al 1977 van tornar a fer curses. No va ser fins al 4 de d’abril de 1981 quan Sue Brown es convertí en la primera timonera d’un equip masculí, el d’Oxford novament, per cert guanyant aquell any i el següent. Cambridge no introduiria una dona als seus equips fins quatre anys després. El timoner, (cox en anglès) és molt més que només la persona que esta allà decidint si es fa dreta o esquerra, que ja déu n’hi do. Marca també el ritme dels remers, dóna les ordres, vindria a ser el capità del bot durant la cursa, i en absència de l’entrenador oficial, si és que no és la mateixa persona, és qui entrena l’equip. De llavors ençà moltes dones han estat cox dels equips d’homes de les dues universitats. Tradicionalment, el cox de l’equip guanyador és també la persona que va a parar a l’aigua del riu amb tot l’equipament posat llançat per la seva tripulació, i aquí ni les dones se salven de la remullada.

Sue Brown, primera dona

Sue Brown, primera dona

 

L’esdeveniment es retransmet per la televisió a tot el món amb audiències de rècord i les vores del Tàmesi, així com els ponts, són sempre plenes a vesar d’espectadors. Des de 1856 que se celebra cada any de forma fixa, les normes i les incorporacions tecnològiques s’hi han anat introduint mica en mica: el 1846 es van incorporar estabilitzadors a les barques; el 1873 els seients esllavissants; el 1902 Oxford inclourà els suports mòbils per als rems (però perdrà la cursa igualment) i finalment Oxford innovaria novament al 1977 incorporant als bots el plàstic.

El fet de ser només dos no treu que hi hagi enceses discussions per decisions arbitrals més que discutibles, com la que s’arrossega des de l’estrany (i únic) empat produït al 1877. De fet, si es compten les curses oficials, el marcador actual és de Oxford 78- Cambridge 81, que fan 159, malgrat que el nombre total de curses és de 160. Aquell any el jutge era un cec d’un ull, tenia més de 70 anys i era un gran aficionat a aixecar el colze. Per més inri, segons la tradició, es va quedar borratxo adormit sota un arbre al moment que acabava una regata molt disputada. La impossibilitat de poder decidir qui havia estat el guanyador va comportar l’estranya decisió de l’empat, malgrat que la història popular adjudica al jutge frases en despertar-se sobtadament de l’estil: “empat per a Oxford per sis peus”. Una altra decisió arbitral coneguda va afectar l’actor Hugh Laurie (conegut pel seu paper a la sèrie de Dr. House) va participar l’any 1980. Va perdre per poc a causa d’una decisió arbitral, van decidir que s’havien tocat les tripulacions amb els rems i Oxford, aquesta vegada, va sortir guanyant per la decisió. De vegades, les tripulacions no arriben a acabar la cursa, el 1912 les dues tripulacions es van enfonsar i el 1925 quan es va enfonsar només Oxford, Cambridge va guanyar.

La regata de Great Ouse el 1944, l’única fora de Londres. L’únic qui veu per on va és el cox. Malgrat la situació, l’assistència d’espectadors és impressionant.

La regata de Great Ouse el 1944, l’única fora de Londres. L’únic qui veu per on va és el cox. Malgrat la situació, l’assistència d’espectadors és impressionant.

 

Aquest esdeveniment sempre s’ha celebrat, excepte durant les dues guerres mundials, almenys oficialment. Extraoficialment, la qüestió de l’honor pesa molt per als anglesos pel que en realitat sí que es van celebrar curses els anys de la Segona Guerra Mundial… tot i que no van pujar al comptador oficial.

Durant la Segona Guerra Mundial, Londres va patir un dels episodis més cruents del conflicte (1939-1945), i mira que n’hi va haver. Tal va ser la resistència aferrissada britànica front l’avenç nazi de la Blitzkrieg, que a l’inici del conflicte semblava no tenir aturador, que els alemanys van haver de desistir dels seus plans d’envair l’illa. La Gran Bretanya va quedar completament aïllada (mai millor dit) un cop caigut en cosa de mesos tot el continent sota control nazi. La Gran Bretanya va salvar-se, amb moltes pèrdues, d’una més que probable invasió en sobreposar-se a la Batalla d’Anglaterra (1940), un gran conflicte aeri on s’enfrontaren desigualment la RAF contra una munió de bombarders de la Luftwaffe. Un cop passada aquesta fase, a punt va estar de sucumbir la Gran Bretanya per la següent estratègia alemanya, consistent en enfonsar provisions a la Batalla de l’Atlàntic (1940-1943), mentre Londres mateixa era matxucada a força de bombardejos, cosa la qual va passar fins al final de la guerra amb els terribles primers míssils de llarga distància anomenats V1 i V2 que es llançaven des de les costes de França (1944-1945).

Sota tot això, és evident que la vida quotidiana anglesa quedava alterada, però el fet que cap exèrcit nazi trepitgés sol britànic, va deixar marge per intentar, sempre dins les possibilitats, una mica de “normalitat”, fos per pujar la moral de la rereguarda o simplement per fer més portables la situació de carències de tot tipus que patia la població britànica. Així durant el conflicte consten almenys quatre regates, els anys: 1940, 1943, 1944 i 1945. La primera i la última amb victòria per a Cambridge i les dues del mig per a Oxford.

Aquestes misterioses pilones que hom pot trobar quan passeja a Londres a la vora del Tàmesi, doncs marquen diferents punts de la cursa. En aquest cas UBR vol dir: “University Boat Race “, marquen l’inici i el final de la regata.

Aquestes misterioses pilones que hom pot trobar quan passeja a Londres a la vora del Tàmesi, doncs marquen diferents punts de la cursa. En aquest cas UBR vol dir: “University Boat Race “, marquen l’inici i el final de la regata.

 

Els equips dels clubs de rem, formats el de Cambridge el 1828 i el d’Oxford l’any següent, van ser completament diferents cada una de les quatre edicions. Res a veure amb el mite de Boris Rankov que va guanyar sis edicions seguides per a Oxford entre 1978 i 1983. De fet, a la segona cursa no oficial, la del 1943, Cambridge va haver d’incloure estrangers a les seves files i Oxford quatre estudiants de la mateixa facultat, la de medecina, per manca d’atletes. No van ser, doncs, oficials, per aquest motiu i perquè l’indret de la cursa no era fix; la primera regata de 1940 es va fer com sempre, la de 1943 al Tàmesi, però en una altra ubicació i la de 1944 fora de Londres, al 1945 tornaria al seu lloc de sempre que és l’espai del riu a Londres anomenat Henley, entre els ponts de Putney i Chiswick. També per seguretat, els anys 1941 i 1942 no va haver cap regata.

La cursa de 1940 va ser el 7 de març, com es pot veure en aquest vídeo, on la gent va abrigada, i les cares són de pocs amics. El 3 d’aquell mes els finesos, immersos en l’anomenada Guerra d’Hivern amb l’URSS, negociaven una pau que van aconseguir l’endemà de la regata. Es veia com l’URSS per una banda i el nazisme per l’altra, es feien amb tot el continent, el pacte Ribbentrop-Molotov es posava en marxa.

 

Aquesta regata encara es va poder fer amb una certa tranquil·litat aprofitant l’anomenada Guerra de Broma, un període d’inactivitat a l’hivern del 1939 en què els alemanys van aniquilar Polònia, mentre el front occidental estava quietet. No seria fins a l’abril que els alemanys envaïren Dinamarca i Noruega i al maig entraren a França a través dels Països Baixos. Va ser a l’estiu i tardor de 1940 quan es produí la Batalla d’Anglaterra. Els anys 1941 i 1942 que no va haver regata van ser extremament durs. L’entrada en guerra dels Estats Units, que avançaven pel nord d’Àfrica, va permetre realitzar la segona edició el 1943, quan el conflicte va fer un gir en favor dels aliats.

La tercera regata del 26 de febrer 1944, l’única que s’ha fet fora de Londres mai en la història, és de les més estranyes. És va fer al riu Great Ouse, a uns 130 quilòmetres al nord de Londres, a la ciutat d’Ely a causa de les bombes que queien dia sí dia també a la capital. Aquest any 2014 s’ha recordat el 70è aniversari al febrer amb la presència de dos protagonistes supervivents: Martin Whitworth per Cambridge (remer número 4) i Michael Brooks per Oxford (remer número 3), perquè sempre n’hi ha d’haver un de cada perquè no s’enfadin.

Es temia que no hi hagués prou assistència, però la proximitat de Cambridge i l’ajuda de l’exèrcit per traslladar gent va ser clau per al seu èxit. A més, van assistir com a espectadors els soldats americans, i finalment la policia va haver d’obrir les barreres que controlaven l’afluència de gent per evitar mals majors. També es va habilitar per a l’ocasió una grada de militars convalescents. Un dels participants de la regata de l’any anterior, que era mobilitzat, va ajudar amb un cable de ràdio a controlar l’inici i el final de la cursa, perquè no hi haguessin problemes a l’hora de saber qui havia guanyat. Finalment sembla que tots plegats van anar a Cambridge a fer un sopar, convidant el perdedors.

La quarta regata l’1 de març de 1945 es va fer ja al seu lloc habitual, però tampoc va pujar al marcador oficial. La cursa es pot veure en aquest vídeo, on se senten de fons passar els avions i destaquen encara els uniformes militars entre els espectadors. El contrast amb el vídeo anterior és evident en els rostres de la gent, molt més contents en aquest que en l’anterior. La guerra finalitzaria aviat a Europa: el 2 de maig es rendia Berlín i al front occidental va acabar 5 dies després.

 

Fonts:

http://theboatraces.org/

http://thames.me.uk/s00231k.htm

http://heartheboatsing.com/2014/02/25/70-year-anniversary-of-an-unofficial-boat-race/

https://lbhflibraries.wordpress.com/2014/04/02/the-oxford-and-cambridge-boat-race-and-britains-first-female-press-photographer/

http://en.wikipedia.org/wiki/The_Boat_Race

http://www.flyingbombsandrockets.com/V1_into.html

http://www.oubc.org.uk/crews

La Fosbury ens cooperativitzem.

Fes-te sòcia!