De vegades en història les coses no són o blanc o negre, i la perspectiva del temps dóna més elements de judici. Comencem així, perquè va perfecte per presentar els protagonistes de la història d’aquest mes: Jesse Owens (negre) i Karl Ludwig Long, més conegut com a “Luz” Long (Blanc). Owens va passar a la història com l’atleta que als jocs olímpics de 1936 a Berlín, representant als “decadents Estats Units”, feu que els nazis s’haguessin d’empassar les seves teories racials via rectal amunt. Owens va aconseguir quatre medalles d’or, una d’elles va ser la de salt de llargada, i el nostre segon protagonista, l’alemany Luz Long, va obtenir la medalla d’argent, quedant per sempre més a l’ombra del gran campió. Els dos protagonitzaren el 4 d’agost de 1936, davant 100.000 espectadors i tota la plana major nazi, l’anomenada: “Guerra dels Colors”.
Les olimpíades del 1936 a Berlín, malgrat passar a ser conegudes com les olimpíades del nazis, en realitat no les van demanar ells, quan van arribar al poder ja s’havien trobat amb la feina feta. En part, era una mena d’acte de descàrrega per les que s’haurien d’haver celebrat a Berlín al 1916, però que a causa de la Primera Guerra Mundial no va poder ser. I no només això, sinó que a les següents d’Anvers de 1920, en el marc de les draconianes imposicions contra els vençuts, no se’ls deixà participar. Així, els nazis es van trobar amb una patata calenta que van intentar gestionar com millor van poder, fent-se propaganda, però alhora intentant que no se’ls veiés massa el llautó. Difícil.
Una de les coses que no suportaven els nazis era precisament la presència d’atletes negres. Se suposava, però, que els aris atletes germànics els passarien la mà per la cara, i un d’aquests aris que tenia tal compromís era Luz Long. Luz era el prototip nazi d’ari: alt, ros, d’ulls blaus i atlètic… simbolitzava a la perfecció l’ideal del règim. Però Luz, malgrat rebre fins i tot suposades ajudes arbitrals, no va poder amb Owens. El resultat de la Segona Guerra Mundial va fer que s’identifiqués a Jesse Owens com un ídol de la llibertat, el cel personificat, poc menys que el campió de la tolerància i la igualtat; mentre que els vencedors van dimonitzar la figura dels vençuts, personificant-la en la del “perdedor nazi” de Luz.
Luz, nascut al 1913, fill d’una família relativament acomodada, va patir la crisi del crac del 29, fet que no li va impedir que la família li proporcionés uns estudis universitaris. Era estudiant de dret a la universitat de Leipzig quan va participar de les olimpíades, i la seva possible reticència a formar part del partit nazi (arribats al poder al 1933) es van acabar després de les olimpíades de Berlín. El seu nom quedà marcat, no era un “nazi dels de primera hora” (com els mateixos nazis identificaven), motiu pel qual al 1937 va haver d’entrar a l’organització d’estudiants nazis per poder acabar la carrera i doctorar-se. Segurament, en un acte de constricció, l’any següent entrà a les temudes SA amb rang.
Així i tot, després de fer d’entrenador físic per a l’exèrcit regular alemany, l’abril de l’any 1943 va ser mobilitzat i enviat al front, cosa gens habitual que el règim fes amb els esportistes d’elit. El mateix any, al juliol, segons consta a la seva làpida, va morir. Des de 1961 es troba enterrat al cementiri alemany de Motta de Sant’Anastasia, a Catània (Sicília), però la seva mort no va ser mai del tot aclarida i encara dóna per llegendes urbanes i per alimentar teories conspiratòries: des que va ser assassinat a trets a Berlín i traslladat a Itàlia per encobriment fins que va morir al front, però no a mans dels americans.
Pel que fa a Jesse, això de ser negre no era gens fàcil als Estats Units durant la primera meitat del segle XX. Jesse va néixer en el cor de l’Amèrica racista i segregacionista, a Alabama, el mateix any que Luz, però per sort per a ell la seva família es va traslladar a Ohio a buscar millors oportunitats durant la Gran Migració, quan ell tenia nou anys. El seu avi era esclau. En aquella època, fins i tot en els estats del nord, per als negres hi havia poques oportunitats de prosperar, pràcticament limitades als esports i a la música. Es practicava també una mena d’apartheid, més dissimulat que al sud, però igualment eficaç. Per aquest motiu, amb tota seguretat, Jesse no va trobar res d’especialment diferent a l’Alemanya nazi respecte el seu propi país. Al revés, segons les seves paraules, va tenir sempre un bon record de Berlín i de la simpatia de la seva gent.
Zentralbild/Hoffmann
Mentides i Veritats. A Berlin 1936, Luz ja era conegut i havia guanyat medalles als europeus, de la mateixa manera que Jesse als Estats Units, pel que segurament havien sentit parlar l’un de l’altre. Jesse va explicar com Luz el va ajudat a passar el tall. Els jutges li havien marcat dos nuls a Owens per mala posició del peu, i només li quedava un intent, Jesse explicà com Luz se li acostà i l’aconsellà que fes el salt uns centímetres abans d’arribar a la ratlla de marca, i efectivament, Jesse va passar, suposadament, gràcies al consell. Aquesta anècdota encara és explicada i recollida a bona part de les enciclopèdies. En la següent ronda, es va produir el duel: Luz trencà tots els rècords amb un salt de 7,87, salt que va repetir, però Jesse el va superar amb un salt de 8,06, un rècord que duraria 25 anys. En aquell moment, Luz se li acostà per ser el primer en felicitar-lo, estrenyent-li la mà, just davant els nassos de tota la plana major nazi, Hitler inclòs.
Tot això, sempre segons les històries explicades per Jesse i recollides a l’autobiografia publicada al 1970 anomenada “The Jesse Owens history”. Però, aquesta podria ser una de les grans mentides històriques de l’esport. Long mateix, al diari local “Neue Leipziger Zeitung” va donar la seva versió de com havia anat tot: simplement s’hi va acostar a felicitar-lo i abraçar-lo quan tot havia acabat i Owens li va respondre que “sense ell no ho hauria pogut fer. L’anècdota de la suposada ajuda de Luz a Owens , per tant, sembla que no va existir mai, com a mínim, no com Jesse li va explicar cara a cara a la pel·lícula “Jesse Owens torna a Berlín“ de 1964 a Kia, el fill supervivent de Long. El mateix fill de Long va fer un exhaustiu treball de recerca anomenat “The Luz Long Story Athletes in the Third Reich” on hi ha una mancança absoluta de proves: ni rastre de l’amistat ni de la correspondència per part dels hereus de la família, malgrat el gran recull documental realitzat.
Per acabar-ho de rematar, hi ha el desmentiment de la història per part del mateix Owens recollida per l’especialista en olimpíades Tom Ecker. L’any després del film Ecker entrevistà a Owens i li feu la observació clau: ningú va veure que Luz se t’acostés durant els salts, ni els jutges, ni els altres competidors, ni el fotògraf que no et va perdre de vista tota l’estona… com pot ser això? Davant aquesta pregunta, Owens va respondre reconeixent (sempre segons Ecker) que efectivament la història la explicava només “perquè era el que la gent volia escoltar”, però que no era certa. Només se li va acostar al final per felicitar-lo i prou. Tal com va havia declarat Luz.
Jesse també va parlar a les memòries de 1970 que la seva amistat amb Luz va ser conreada durant la seva estada a Berlín i mantinguda per carta, fins i tot començada la Segona Guerra Mundial. Segons aquestes cartes, Luz hauria demanat a Jesse que quan acabés la Guerra anés a Alemanya i li expliqués al seu fill coses sobre ell, i dels temps en que la guerra encara no els havia separat. Però un cop més, sembla tot plegat conseqüència de la deformació en la memòria de Jesse dels fets, més que no pas d’una mala intenció de mentir. El que si sembla cert, per testimonis de la mare de Long i les evidències gràfiques, és l’abraçada final i certa cordialitat. La mare de Luz relata que el mateix Rudolf Hess prohibí a Long “abraçar un negre mai més”. El duel va ser intens, i les emocions segurament estaven a flor de pell.
Malgrat tot això, encara queda marge per als amants de les intrigues i les conspiracions. L’equip americà va ser convidat després de les olimpíades a una gira per Europa. Però Jesse va abandonar-la per tornar als Estats Units on deixaria l’esport i s’aniria a fer de relacions públiques i organitzar espectacles. Ell denuncià que com havia fet Hitler, el president Roosevelt tampoc el va rebre, i es lamentava que a la fi havia d’anar un altre cop al seient del darrere dels autobusos, al capdavall no deixava de ser “un negre”. Pel mateix motiu, durant els disturbis racials del 1968, va rebre tot tipus d’insults, malgrat que no donà suport explícit al gest del puny dels compatriotes de les olimpíades de Mèxic.
El què va passar en realitat, mai ho va aclarir. L’impulsarien a abandonar? Explicaria això l’exaltació de Long? Per què va fomentar tantes mentides en llarg de la seva vida? Com a venjança per alguna manipulació política? Va mentir Owens en un intent de netejar la imatge del seu amic?
El cert és que el seu reconeixement de veritat, més enllà de ser “el negre que va vèncer els nazis”, arribaria tard, quan ja havien hagut canvis per fomentar les garanties de drets civils dels negres als estats del sud dels Estats Units. Gerald Fort li concedí la medalla a la Llibertat només quatre anys abans de morir, i Bush pare la medalla d’or del congrés a títol pòstum, el 1990, deu anys després de la seva mort. Fins a aquests reconeixements, “el vencedor dels nazis” va haver de sobreviure amb problemes econòmics tota la vida, per acabar morint de càncer de pulmó a causa del tabac. No cal dir que no va practicar l’atletisme mai més. Long, ni tal sols va tenir l’oportunitat de viure tants anys per veure com el discriminaven…o potser l’haguessin convertit en campió de la tolerància per ser blanc? Va mentir Long sobre l’anècdota per sobreviure? No ho sabrem mai.
Una cosa hi ha del tot certa: el gest de fraternitat després del duel, tot i que ara sembli innocent (malgrat estar potser modificat i tergiversat per Owens) en uns moments històrics molt difícils, li costà la vida a Luz Long amb tota seguretat. Per això al 1964, coincidint amb la pel·lícula i la visita d’Owens a Alemanya, se li va lliurar la medalla a Luz a l’Esperit Esportiu Pierre de Coubertin a títol pòstum. Una última medalla per a un gran gest més enllà de les “Guerres de Colors”… bé, de fet se li va lliurar per l’anècdota del consell que mai es va produir…però a qui li importa? Per això es fa difícil dir qui va vèncer i qui va guanyar de veritat en tota aquesta història.
Autor: Històries d’Europa
Font imatges: Bundesarchiv Bild i http://www.olympic.org/
Publicat a La Fosbury #06
