Primer al continent africà, després a l’Amèrica Llatina i ara a la península aràbiga, la preparació per al ral·li més famós del món és plena de compromisos publicitaris, amb la premsa, viatges i retocs als vehicles per mirar de ser encara més competitius. Al mig d’aquesta voràgine és meravellós topar-se amb l’amabilitat sense límits d’Isidre Esteve, un pilot que aquest 2021 viurà la seva quinzena experiència al Dakar. Un home Dakar que també és referent més enllà de la competició a través de la seva Fundació i d’aquesta energia vital que s’encomana i que és impossible deixar d’admirar. Parlar amb ell de motor també és parlar de vida.
Com has viscut aquest 2020?
Ha sigut un any molt complex, molt diferent del que pensàvem que seria quan el vam començar. Els inicis els vam viure amb molta incertesa sobre el que estava passant, pendents de les xarxes i de tots els canals per intentar saber el màxim de coses possible. Crec que ara ho hem interioritzat bastant i som conscients que hi haurà un final d’això, més encara amb les darreres notícies sobre les vacunes que ens han d’ajudar a mirar endavant. Em sap molt greu tota la gent que ho ha viscut reclosa a casa, que ha donat positiu… tots en el nostre entorn hem perdut persones en el transcurs de la Covid-19 i és una situació molt trista.
T’ha condicionat la preparació esportiva per al Dakar?
No, perquè hem pogut disputar un ral·li abans, que havia d’haver estat al Marroc però finalment l’hem fet a Andalusia. Vam perdre part de l’al·licient esportiu de viure un ral·li més complet, però estem contents d’haver pogut competir. Penso que no val la pena pensar en “si no fos per la covid-19”. Hi és i ens hem hagut d’adaptar a la situació. Ara a diferència d’altres anys tenim un protocol per fer proves PCR, viatjar abans, no poder fer vida social, presentacions prèvies diferents… però és que és tothom que s’ha adaptar a la realitat. El més positiu és que podem continuar fent el que fèiem, que la vida continua i que ens hem d’adaptar el més ràpid possible al que vivim i intentar evitar els contagis.
A Andalusia vas acabar en vuitè lloc i vas sortir-ne il·lusionat, amb bones sensacions. Fins a quin punt aquesta referència és vàlida per al Dakar?
Andalusia va ser una cursa molt especial i hi era pràcticament tothom. Hi faltava l’equip de Bahrain amb el Nani i el Loeb, però la nostra valoració certament és molt bona. Estrenem cotxe amb el Toyota Hilux V8, que és impressionant, amb un equip tècnic completament nou. Ens permet donar un pas endavant a nivell esportiu, ho vam veure des del primer quilòmetre. Som molt més competitius que abans i ens fa ser optimistes per millorar el resultat del Dakar dels darrers anys. L’equip ha fet un esforç increïble per disposar de la mecànica que tenim i estic completament segur que al proper Dakar ens ho passarem bé de veritat.
Quins són els punts forts d’aquest nou cotxe?
A totes les competicions d’automobilisme hi ha diferents esglaons. Hi ha els pilots oficials amb marques oficials i fàbriques al darrere, després hi ha rèpliques d’aquests cotxes per pilots no oficials i preparadors per tot el món que fan cotxes de competició adequats al reglament. Nosaltres no portem un cotxe com el d’en Nasser Al-Attiyah, el Giniel de Villiers o els altres dos pilots sud-africans que són els pilots oficials de Toyota, però portem una rèplica amb un cotxe que és exactament igual a l’exterior, amb els mateixos components mecànics i amb petits detalls que són la diferència entre uns i altres. Els pilots que porten els cotxes oficials tenen molta més experiència, porten molt més hores i són millors que nosaltres. Està ben equilibrat, des del meu punt de vista. Si mires la cursa des de fora no veus les diferències. Passen els cotxes i et semblarà que van igual, sonen de la mateixa manera. Potser si passes per un petit forat a 140 quilòmetres per hora el seu cotxe no es mou i el meu s’aixeca una mica per darrere, perquè tenen equilibris diferents. Tenim un cotxe sensacional i el resultat d’Andalusia ens ha ajudat a situar-nos. En una cursa la gent s’acostuma a fixar en el resultat final, però l’important són les sensacions i els parcials que s’assoleixen a cada tram. Quan fas la lectura diària del ritme que has tingut a cada parcial, tenint en compte els riscos que has pres, i mires la classificació, tens una idea molt aproximada d’on ets. Nosaltres estem contents del nivell que tenim. No formarem part del grup més elitista que lluitarà per guanyar, però estarem competint darrere aquests sis, set o vuit pilots de primera línia. Si un dia ens en sortim una mica millor que ells amb la navegació, per exemple, potser podrem estar una mica més amunt. Per pilotatge, per equip i si ningú comet errades, hi ha uns pilots que estaran al davant lluitant per guanyar i nosaltres aquí no hi serem.
Som molt més competitius que abans i ens fa ser optimistes per millorar el resultat del Dakar dels darrers anys
Quin objectiu esportiu us marqueu al Dakar?
Els primers dos o tres dies de la cursa sempre són molt estranys i es poden fer resultats que no tenen res a veure amb la classificació final, però penso que hem d’estar lluitant amb els quinze primers cada dia i depèn de com vagin les coses, més a prop del desè lloc que del quinzè. Pots fer exactament la mateixa cursa al Dakar i un any ser vuitè i un altre catorzè, perquè és una cursa molt llarga on passen moltes coses i també hi ha abandonaments de gent que és molt bona. El ritme és molt alt i de vegades es cometen errades. Ens pot passar a tots. Ara que comencem a anar a un ritme ràpid amb aquest cotxe i tenim probabilitats de fer un magnífic resultat, també tenim la possibilitat com la resta de fer-ho molt malament. Tenim un equip de suport molt bo que si ens passa qualsevol cosa ho podrà solucionar més ràpid que les possibilitats que teníem l’any passat.
Com es prepara un cotxe que s’adapti de forma específica a la teva lesió medul·lar?
El cotxe porta el mateix i funciona de la mateixa manera, ja sigui la caixa de canvis, l’embragatge o qualsevol cosa. Hi ha una empresa italiana que es diu Guidosimplex, que és especialista en adaptar automòbils a diferents tipus de discapacitat. Jo al volant hi porto també el fre i l’accelerador. És com si fos un volant de tres anelles. El del mig és el volant, el de sota que el freno cap a mi amb dos dits i amb dos dits més faig anar l’accelerador, que va per sobre. Fre, volant i accelerador. Portem una caixa de canvis seqüencial, com tothom, però l’embragatge que el fem servir només per arrencar el tinc a la palanca de canvi que porto a la meva dreta, similar al d’una moto, i un cop el cotxe està en marxa ja no fa falta. No hi ha cap més adaptació tècnica. Per la meva patologia, amb la nostra Fundació vam desenvolupar ja fa quatre anys un coixí d’aire adaptat al meu seient. És un coixí programat electrònicament. Té unes cel·les d’aire controlades per una caixa electrònica on hi ha un microcompressor, microvàlvules d’obertura i tancament i sensors de pressió. El coixí està dividit en vuit zones i cadascuna d’elles està controlada per una microbomba d’obertura i tancament, uns sensors i unes vàlvules. Jo determino a cada secció quina pressió mínima i màxima vull. Quan es posa en marxa, el coixí va oscil·lant entre els paràmetres que hem programat. Aquest moviment continu fa que els meus glutis, que van sobre el seient en etapes de deu hores, es moguin i d’aquesta manera evitem que apareixi una llaga per pressió. El moviment desigual provoca l’acceleració de la reacció sanguínia i tot el teixit que està completament comprimit amb el cinturó de quatre punts durant deu hores. El seient, amb aquest coixí electrònic desenvolupat per la Fundació, i els comandaments adaptats per l’empresa Guidosimplex que fan que ho porti tot al volant.
Et deus sentir ben orgullós que aquestes innovacions també siguin d’utilitat per a altra gent…
I tant que sí! En el cas de Guidosimplex, que fan un treball excel·lent des de fa molts anys, hi ha una persona que ha obert aquest camí abans que jo, que és l’Albert Llovera, un pilot andorrà. Ell és qui ha treballat a fons amb l’empresa per aconseguir aquests comandaments amb els quals ara correm. Jo em vaig lesionar més tard i els comandaments ja estaven desenvolupats, així que en aquests darrers anys l’Albert o jo en menor mesura hem anat donant indicacions i els acaben d’afinar i funcionen súper bé. El cas del coixí és diferent. Cada persona que té una lesió medul·lar és un món, perquè el seu cos és diferent. Hi ha gent que té més facilitat per llagar-se que altres. Depèn de molts factors, com la pell. Quan vaig començar a córrer després de l’accident, al Dakar 2009, em vaig fer molt mal amb les llagues per pressió. De fet, vaig estar molt temps per recuperar-me. Vaig estar un any i mig estirat a un llit per refer-me de les llagues que m’havia fet i vaig renunciar al Dakar. La gent del meu entorn, amics i patrocinadors, em va dir que no podia deixar-ho córrer i jo els deia que no podia tornar-hi, que no hi havia un coixí per a mi. I el Josep Maria Lloret, president de KH7, va dir: “Farem aquest coixí!”. Llavors vam reunir organitzacions, empreses públiques i privades, Vall d’Hebron… ens vam posar a treballar en aquest coixí en un projecte de set anys. Tota la gent que es va implicar en el projecte ho va fer amb un objectiu comú d’intentar desenvolupar el coixí perquè tornés a les curses. La Fundació Isidre Esteve va fer de paraigües per aglutinar tothom, per organitzar-ho. Ara ens sentim orgullosos perquè aquest coixí ja té nom, es diu “Núbolo”, i no només m’ha permès tornar a la competició sinó que ja hi ha tres versions diferents que estan al mercat per poder ajudar persones amb lesions i necessitats diferents. És una història molt guapa: un problema viscut el 2009 ha desencadenat un treball de molta gent de forma altruista per desenvolupar un producte que ajudarà a moltíssima gent. La competició ha servit de banc de proves. Això ens fa sentir molt orgullosos a la Fundació i a tota la gent que ha treballat en aquest projecte durant tants anys.
Serà la teva quinzena participació al Dakar. Què et mou a ser-hi any rere any superant vivències i dolors com el que expliques?
Tothom té la seva passió. Hi ha persones que tenen una feina a part i quan poden gaudeixen d’aquesta passió, sigui escalar, windsurf, anar a buscar bolets, ciclisme o el que li vulguem dir. També hi ha gent que som uns afortunats que podem aconseguir que la nostra passió sigui la nostra feina. Si tenim la sort de guanyar-nos la vida així, no hi pots renunciar. Per a mi ha sigut una passió des de petit i m’he convertit en un pilot professional en el món de les motos. Gràcies a la trajectòria, després de l’accident em va ser possible passar de les motos als cotxes encara que tingués una discapacitat. He pogut continuar el contacte amb els patrocinis, els equips, la premsa i per això no ho he deixat de fer. És el meu màxim objectiu esportiu. Si en motos vaig tenir la sort de poder estar en un equip oficial i tenir l’oportunitat de lluitar per guanyar, ara ho vull fer en cotxes. El millor del cas és que la discapacitat no és un problema. En els darrers anys tothom parla de l’esport inclusiu, tothom lluita perquè l’esport representi a totes les persones i condicions. I cal dir ben clar que en l’automobilisme l’esport inclusiu és una realitat. Les persones amb discapacitat o sense competim en una prova on hi ha la Federació Internacional d’Automobilisme al capdavant amb un reglament que és el mateix per a tothom. Tots ens trobem amb les mateixes dificultats i al final del dia estem a la mateixa classificació. Això, en aquesta nova etapa de la meva vida amb la lesió medul·lar, em dona molta força. Quan corria en motos els meus companys eren el Nani Roma, el Jordi Arcarons o el Marc Coma i ara vaig al Dakar i els meus companys i rivals són els mateixos. I pel mig, m’he destrossat l’esquena, i no passa res. Això és una passada.
Hi ha gent que som uns afortunats que podem aconseguir que la nostra passió sigui la nostra feina. Si tenim la sort de guanyar-nos la vida així, no hi pots renunciar.
L’any passat vau haver d’abandonar el Dakar després d’una jornada infernal. És el gran objectiu anual i esteu sotmesos a qualsevol contratemps mecànic que us pot deixar fora de joc.
Al final, l’esport és així. Per a nosaltres el Dakar és un cop l’any i durant la temporada tenim un programa esportiu amb curses diverses i amb la copa del món. Cadascú tria quin és el programa a seguir per fer una millor preparació i en funció del seu pressupost. Però el nostre gran objectiu és anual. Els esportistes olímpics el tenen cada quatre anys. Imagina’t que el dia que els toca competir no es troben bé. Han d’esperar quatre anys més per tornar a viure allò. Nosaltres ho tenim cada any i som conscients que ens poden passar un munt de coses. Si no hi fossin, el Dakar el faria tothom i tothom tindria possibilitats de guanyar. Només hi ha un campió. A vegades les coses surten i a vegades no. Has d’intentar que les coses vagin el millor possible si vols continuar tenint oportunitats. Els equips tenen pressupostos molt alts, depenen del patrocini i necessiten un retorn per mantenir aquest patrocini. S’han de fer les coses bé, requereix una planificació i tenir gent el més competent possible al teu costat.
Tens algun record especial del Dakar entre totes les vivències viscudes?
Per a mi el més impactant va ser la primera vegada que hi vaig anar i vaig descobrir l’Àfrica. Sempre ho recordaré. És un continent que tenim al costat i que la majoria desconeixem perquè no pots dir de cop que te’n vas a un poble de Mauritània. Logísticament no hi pots anar amb facilitat, és complicat en seguretat i has de tenir present moltes coses. La primera vegada que vaig anar a l’Àfrica durant quinze dies i vaig descobrir Marroc, Mauritània, Burkina Faso, Mali o Senegal, va ser brutal. Penso que em va aportar molt més a nivell humà que no pas a nivell esportiu. Vaig descobrir unes realitats socials que només havia vist per televisió, en algun reportatge. Quan ho vius de primera mà, agafant la moto a les quatre del matí i arribant al campament a les nou del vespre, tot el dia travessant dunes, trobant-te en situacions molt diferents, travessant poblats… va ser molt impactant.
L’experiència ara d’Aràbia Saudita remet a l’Àfrica? Quines diferències hi ha entre el Dakar d’Àfrica, de l’Amèrica Llatina i de la península d’Aràbia?
Són tres escenaris i tres continents completament diferents. No tenen res a veure. I també hem de ser conscients que el temps va passat i que les coses no són iguals avui que fa vint anys, ni a nivell tecnològic ni social. Quan el Dakar estava a l’Àfrica per a mi va ser una aventura increïble. Jo no hi hagués anat mai a la vida i esportivament la navegació era clau, perquè els aparells que teníem són molt diferents dels d’ara. Quan et perdies a l’Àfrica no sabies si recuperaries la pista. No estàvem tan controlats. Cada any vèiem millores. Allà un dia havien sortit 220 motos al matí i quan arribaves al campament a les deu de la nit només n’hi havia 50. Ningú sabia on eren la resta de pilots, però no passava res. Quan la premsa informava deia: “Estem al campament de Timbuctú i hi ha 50 pilots. La resta continuen al desert”. Ens dèiem: “Ja arribaran demà”. Ara això no pot passar. No hi pot haver 150 persones al desert i no tenir-les localitzades. Socialment ja no ho acceptem, tothom ha d’estar controlat. Ara hi ha sistemes de control via satèl·lit i cadascú de nosaltres quan sortim al matí a l’Aràbia Saudita som un puntet en una pantalla i l’organització tot el dia sap on som. Poden parlar amb nosaltres amb un telèfon satèl·lit incorporat que portem en un aparell. Ens poden trucar quan vulguin i nosaltres també a ells. Si ens quedem inconscients, a ells els salta una alarma i ens venen a buscar. Ara tens una caiguda amb una desacceleració que ells detecten com a important. Si et truquen per telèfon i no contestes, en menys de quinze minuts hi ha un helicòpter medicalitzat al lloc de la caiguda. Abans, si això et passava, no et trobaven. Penso que està molt bé, que hem avançat. Hem perdut aventura i hem guanyat en seguretat, i al final, això és el que volem tots. A nivell social un Dakar a l’Àfrica era impressionant perquè descobries coses increïbles. El Dakar a Sud-amèrica va ser molt mediàtic, amb zones de públic, la gent sabia per on passava la cursa, estaves sempre a grans ciutats i hi havia gent per tot arreu, i ara a Aràbia no hi ha ningú. Durant una etapa de 700 quilòmetres no veiem a ningú. Dunes, algun campament aïllat. Hi ha molt pocs espectadors, però tenim una gran seguretat, uns campaments molt ben equipats i en clau esportiva la cursa s’ha anat adaptant. No ha perdut gens de dificultat, la navegació ara és complicadíssima i ens costa trobar els llocs de pas i la màgia com a cursa continua existint.
La gent ho diu perquè és molt nostàlgic i està molt bé. Però hem de ser sincers: ningú tornaria al Dakar d’abans.
Sempre hi ha la idea de tornar als orígens, de certa ancestralitat.
Això són expressions que la gent diu perquè és molt nostàlgic i està molt bé. Però hem de ser sincers: ningú tornaria al Dakar d’abans. Si ara a les deu de la nit no estàs al campament, truca la teva mare i l’organització diu que no sap on ets, ella no dorm. Si l’endemà al matí torna a trucar i la resposta és la mateixa, la mare truca a l’ambaixada. L’ambaixada truca a l’organització i al cap de dues hores t’estan buscant per tot arreu. Ja no som capaços de viure la incertesa. La societat ja no permet que tornem al Dakar d’abans. Llavors, si durant una setmana no sabien on eres, la mare hauria dit: “Ja el trobaran, el nano!”. Allò era màgic, era un al·licient afegit de la cursa i era real. Ara no es permet, no podem tornar enrere.
Fas tàndem amb en Txema Villalobos. Fins a quin punt és clau entendre’s personal i professionalment, la compenetració que teniu?
S’ha de trobar un equilibri, però és ben veritat que en el meu cas tenir afinitat personal amb qui comparteixo cotxe és indispensable. Ens hem de portar bé, tenir confiança. El copilot a nivell professional és vital. Si ell no troba la pista, ja pots córrer molt, que ho faràs sense rumb. Ell té el roadbook, la carta de navegació, els punts de pas virtuals que hem de capturar de forma obligatòria, ha de controlar que el cotxe funcioni bé.. fa una feina increïble que jo no la faria. Jo no seria copilot. Sempre penso que el que porta el cotxe gaudeix de la cursa i el que fa de copilot va al costat pràcticament sense ni mirar la pista, tot el dia pendent de pantalles i de tot. En el meu cas, quan punxem una roda, baixa ell a canviar-la. Jo només tinc aigua preparada per donar-li quan torna a pujar o aixeco el cotxe d’un costat o un altre amb uns botonets que tinc mentre ell fa coses. Per mi el copilot és essencial. Hi ha dies que no troba la pista bona i no passa res, perquè és difícil trobar-la. Potser si jo estigués al seu lloc també m’hauria perdut. Hem de tenir marge per acceptar errades de tothom, meves de conducció i d’ell de copilot. Cal trobar un bon equilibri. Ell de vegades pateix pel cotxe i em diu d’anar més a poc a poc. Entre els dos intentem trobar el ritme, encertar la pista, cuidar el cotxe… el copilot és molt més important del que moltes vegades se li reconeix. Al Dakar, encara més.
Ara que fas referència a la navegació. L’objectiu de l’organització és posar-vos-ho refotudament difícil. Com ha canviat en els darrers anys?
L’avanç tecnològic no es pot frenar i tenim aparells de tota mena a la nostra societat. El google maps ens permet anar a qualsevol lloc del món i veure si una pedra que hi ha al terra és gran o petita i tenim controladors via satèl·lit amb geolocalització. Fa quinze o vint anys teníem una cursa molt lineal. Amb la navegació, si ens complicàvem la vida, podia ser que ens perdéssim tots i no arribés ningú. Hi havia una lògica general de saber en quina direcció anaves durant l’etapa. La millora dels aparells tecnològics ha provocat que la cursa perdi aquesta referència lineal i vagi a una etapa on vas a la dreta, puges, baixes, tornes a pujar… l’únic que no fem és creuar el camí, però podem passar a cinc quilòmetres al costat d’una pista que hem fet 100 quilòmetres abans. De vegades veus pols a un lloc i penses: “Cap allà!”. I no, aquells potser són els que ja estan tornant. El roadbook és una llibreta que explica pas per pas els 400 quilòmetres que hem de fer: el quilòmetre, la vinyeta que dibuixa l’encreuament i la informació al costat, on t’indica si hi ha pedres, el tipus de camí, etcètera. Ara ha desaparegut i ja no tenim una llibreta física, sinó virtual. Els darrers anys hi havia hagut molts problemes. Quan arribaves al campament t’entregaven la ruta del dia següent. Potser eren les cinc de la tarda i no corries fins demà. Hi havia especialistes en fer fotos a la llibreta, passar-les al google maps amb les coordenades i treure un track de l’etapa de l’endemà. I acostar-se amb el visor d’imatges per saber com era el recorregut al detall. Aquesta informació la rebia el copilot, de manera que aquell que tenia millors contactes i equip, tenia una ruta molt més clara pel dia següent que un altre pilot que no tenia els mateixos recursos. Ara hem passat al roadbook digital, sense llibreta. La ruta es descarrega cinc minuts abans de sortir, quan ja ets al control de sortida. NIngú sap per on passarem i ningú pot treballar-hi abans. Tenim tanta tecnologia disponible que l’organització ha de fer esforços titànics per mantenir un recorregut secret fins a última hora, perquè si no hi ha gent que té més informació i menys dubtes per on ha de passar. Ara la gran lluita és com fer una cursa el més igualitària possible. El roadbook l’hem començat a provar a Andalusia i per primera vegada cotxes, camions i SxS portaran al Dakar 2021. Les motos encara no, perquè no està prou provat el sistema i no es pot garantir que no es trenqui en una caiguda.
Un dels mites del Dakar és la vivència entre pilots, el companyerisme que acompanya l’aventura. Es manté viu, hi ha la mateixa essència?
Com deia abans, la màgia del Dakar s’ha anat perdent i aquest aspecte també ha perdut una mica de pes per l’evolució de la cursa. Cada cop les motos i els cotxes són més bons i és més difícil que s’espatllin. Abans, en una etapa del Dakar, tothom patia algun entrebanc i la gent s’ajudava molt. Ara hi ha menys aturades a la pista, però afortunadament hi ha un element molt clar que es manté. Si tu et trobes un accident i allà no hi ha ningú, la gent es para. I s’espera fins que arribi algú altre o un equip mèdic. Aquí la tecnologia ha ajudat moltíssim. Fa quinze anys, quan estaves lluitant per guanyar el Dakar, si de cop et trobaves un pilot caigut, tu t’aturaves i esperaves la balisa i l’helicòpter mèdic, o feies un relleu amb els pilots que anaven arribant per darrere. Però el temps que perdies, no te’l tornaven. No hi havia forma de determinar-lo i condicionava la carrera. Ara portem un aparell que es diu Iritrack. Si et trobes un accident, t’atures, pitges un botó i parles amb l’organització. Expliques l’accident que veus, el dorsal del pilot, qui ets tu i et donen l’indicació d’esperar fins que arriba l’helicòpter. Quan arriba i et toca marxar, expliques que marxes, tornes a prémer el botó i marxes. Tens registrat el moment en què has fet la primera comunicació i la darrera. Aquest temps, quan acaba l’etapa, te’l descompten. D’aquesta manera, la classificació final no s’altera. El companyerisme hi continua sent i crec que hi serà sempre. La gent s’ajuda, sobretot els que no van al davant i tenen molts més problemes. Això no ha canviat. El que sí que s’ha transformat és la societat. No és la cursa, som les persones que som diferents.
Moltes de les coses que dius fent referència al Dakar ens passen en el dia a dia allunyat del motor i de l’esport de competició.
És que de vegades surt una notícia que diu que el Dakar ja no és com abans, que ja no hi ha la mateixa solidaritat. Però és que és un canvi que va molt més enllà de la cursa.
No té res a veure la satisfacció de guanyar una cursa, un campionat o un Dakar amb la satisfacció de poder donar un cop de mà a altres persones.
La Fundació Isidre Esteve ja té nou anys. Quin balanç fas d’aquest projecte i de la feina feta fins ara?
Nosaltres ens sentim orgullosos. No és cosa meva només; hi ha la Lídia, un patronat i una quantitat de gent que hi treballa cada dia fent una feina extraordinària. No hi ha satisfacció més gran que poder ajudar la gent. No té res a veure la satisfacció de guanyar una cursa, un campionat o un Dakar amb la satisfacció de poder donar un cop de mà a altres persones. És completament diferent, no té res a veure. El nostre objectiu és impulsar projectes i desenvolupar productes que aportin qualitat de vida a les persones amb discapacitat física. Tenim els centres pont, on adaptem rutines d’entrenament a les discapacitats físiques de cadascú. De vegades desenvolupem productes com el coixí que pot beneficiar a moltíssima gent, tingui discapacitat o no. Hi ha una cosa molt maca de la Fundació i és que no té sostre. Els projectes van creixent, cada cop ajudes més gent, cada cop tens més feina i cada cop agafes més compromís. Però és un compromís genial, perquè et fa sentir bé. I de vegades l’única recança és no poder dedicar-hi prou temps. La Fundació es menja el temps. Comences a fer alguna cosa, et penses que hi dedicaràs una hora i te’n passes cinc immers en allò, perquè t’agrada i perquè és un projecte engrescador. Hem de seguir fent les coses ben fetes, amb criteri, i tal com avanci la societat haurem de saber entendre què ens toca fer a nosaltres.
Des que vau començar la societat ha fet passos per afavorir l’esport inclusiu, l’acessibilitat o l’urbanisme?
Avancem i millorem, sens dubte. Però hi ha tanta feina per fer que de vegades només mirem la feina que tenim al davant. Sempre dic que és bo mirar enrere perquè te n’adones que sí que avancem. En clau esportiva, cada cop hi ha més consciència que l’activitat física com a hàbit és molt bona per la salut. I si ho és per a una persona que no té cap discapacitat física, amb el seu horari laboral i que se’n va al gimnàs quan acaba de treballar, imagineu-vos-ho en una persona que té una discapacitat i que d’aquesta manera evita caure en un sedentarisme que li generarà molts més problemes. És molt bo que la societat cada cop tingui més clar la importància de fer activitat física i la posi en pràctica. Cada cop es parla més d’esport inclusiu i cada cop més és una realitat. És clau per a la motivació de les persones, no només per qui té la discapacitat sinó pel seu entorn familiar, que de vegades pateix més la situació que la persona. Estem avançant, és bo que hi hagi iniciatives privades que aportin el seu granet de sorra perquè l’àmbit públic no pot solucionar tots els problemes i com més gent hi hagi disposada a donar un cop de mà, millor. Les necessitats hi són.
