La campanya “T’ho estàs perdent” és una campanya d’enorme èxit. Convé dir-ho d’entrada i posar en valor l’impacte que ha tingut una proposta sorgida del CAC, la Secretaria General de l’Esport, l’Institut Català de les Dones i la CCMA en l’esport català. Des del dia de la seva presentació pública fins avui hi ha centenars de clubs, entitats i equips que han mostrat el seu suport a la campanya perquè tots ells són plenament conscients de la situació de marginalitat que viu l’esport practicat per dones als mitjans de comunicació del nostre país. Només cal passar per l’etiqueta #thoestasperdent ben visible a les xarxes socials per adonar-se de l’efecte guanyador de la campanya. Milers d’esportistes d’edats i condicions diverses estan fent una crida a capgirar una realitat massa millorable.
El cert és que costa recordar un precedent que hagi unit d’una forma tan bèstia un sector que sovint va per lliure com el de l’esport. La campanya pot sortir dels despatxos, sí, però és la gent que se l’ha fet seva. Òbviament no tothom ho ha fet, però cal reiterar que ha estat replicada massivament. La majoria d’esportistes homes d’elit, entre ells els jugadors de futbol de primera i segona divisió que compten amb quotes de pantalla que s’enfilen per sobre el 50 i el 60%, no han dit ni ase ni bèstia de la campanya. I també cal reconèixer que l’impacte gegant que ha tingut en la resta d’estaments de l’esport català no ha tingut pràcticament ressò en el conjunt de la societat catalana que no segueix habitualment què passa en l’esport.
Per aquest motiu l’anunci del Govern de la Generalitat de Catalunya aquest cap de setmana que impulsa la campanya “T’ho estàs perdent” ha estat rebut a les xarxes pràcticament com una novetat quan ja fa més de tres setmanes que la campanya es va posar en marxa i que ha remogut de valent un amplíssim teixit social del nostre país. Mentre seguim vinculant esport a Barça, una mica d’Espanyol, un cert seguiment de bàsquet i pinzellades de tennis i motor, allò que passa a l’esport català seguirà invisibilitzat més enllà de jugadors i aficionats.
Una campanya amb diversos punts forts
Un dels puntals de la campanya “T’ho estàs perdent” és el compromís explícit dels mitjans de comunicació per donar visibilitat a l’esport femení. Un compromís que malauradament no va lligat a obligacions en forma de quotes mínimes i màximes per a esport masculí i femení, però que no deixa de ser un text firmat amb acords que molts mitjans sistemàticament impugnen amb la seva pràctica diària. La Fosbury ens hem sumat a la campanya perquè l’entenem necessària i oportuna independentment que pensem que alguns responsables de mitjans de comunicació l’han signat sense creure-hi i perquè quedaria malament no aparèixer entre la vuitantena de mitjans associats a la iniciativa. El cost de no complir els objectius marcats al text sempre serà menor que el cost de dir públicament que pensen seguir marginant l’esport femení.
Un altre puntal és donar el protagonisme a les esportistes. Laia Sanz, Maria Vicente, Alexia Putellas, Mireia Belmonte i Laia Palau són la imatge de la campanya i totes elles són les que han popularitzat el gest de tapar-se mitja cara amb una mà. Un gest que fet per elles i replicat per equips i esportistes d’arreu del país surt com un gest natural i que resumeix prou bé el lema de la campanya: “Si no veus esport femení t’estàs perdent la meitat de l’espectacle”.
En veure el gest em va venir al cap inevitablement el gest de protesta ben viu a Xile per denunciar la violència policial i que també s’havia viscut abans a Síria o a Catalunya.De fet, em va venir al cap la imatge de la selecció d’handbol femenina de Xile que a finals de 2019 va utilitzar el gest per denunciar la brutalitat policial, en una acció entre tantes que demostren que l’esport també és eina de lluita contra les injustícies. Un mateix gest pot denunciar diferents discriminacions.
Tapar-se mitja cara amb la mà, i més explícitament l’ull, també és un gest que sovint s’ha utilitzat per sensibilitzar sobre les lesions oculars o la pèrdua del camp de visió. Que el 2020 diverses institucions llancessin la campanya “T’ho estàs perdent” amb aquest gest no em va grinyolar especialment perquè costa associar a Laia Sanz o a Mireia Belmonte amb les actuacions dels Mossos d’Esquadra. Quan les esportistes són les protagonistes, el gest és creïble i la campanya funciona bé. Com a molt diria que no és un gest especialment inclusiu amb les persones amb ceguera o algun tipus de deficiència visual, però és cert que sovint els gestos simbòlics no són rodons al 100%.
La foto del cap de setmana
La campanya ha anat bé fins que ha aparegut la imatge del Govern català en bloc fent el gest amb mitja cara tapada. És perdre el fil de les protagonistes i perdre-ho tot. Perquè en un tres i no res hi ha molta gent demanant la retirada de la campanya, molta més demanant explicacions i un munt de persones criticant la manca de sensibilitat del Govern, especialment del conseller d’Interior Miquel Buch, en replicar un gest que fet per ell en l’últim en què penses és en l’esport femení.
Si de per si ja és un error voler compartir protagonisme en una campanya que necessita específicament que les dones esportistes la liderin i la facin arribar a tots els racons possibles, replicar un gest insultant per a les persones que han perdut un ull és desastrós. És evident que algú hauria d’haver aturat la foto del govern en una campanya que ara queda tacada i qüestionada. Ara el protagonisme del gest recau en el govern i en tota la lògica polèmica que hi va associada.
El simbolisme no sempre funciona. Els membres de La Fosbury no hem replicat el gest de la campanya perquè som partidaris d’acompanyar la campanya des de la nostra tasca diària com a periodistes. Entenem que és el que ens pertoca en una campanya dirigida als mitjans de comunicació i és la nostra responsabilitat actuar des dels fets. De la mateixa manera el Govern té eines per superar el gest i participar activament de la campanya amb mesures valentes. Per exemple, deixant de donar diner públic als mitjans esportius i als mitjans generalistes amb secció d’esports que no compleixin amb els objectius de “T’ho estàs perdent”. Segurament seria una manera prou ràpida de capgirar la situació mediàtica actual.
Difícilment la campanya tornarà a alçar el vol. A partir d’ara la gent quan vegi els anuncis de Maria Vicente o Laia Palau pensarà en Buch i en les persones que han perdut un ull per violència policial als carrers de Barcelona. Costarà fer entendre que era una iniciativa que funcionava en el món de l’esport. El pitjor de tot plegat? Que les dones esportistes tornen a quedar invisibilitzades i arraconades fins i tot en la seva campanya. Veure per creure. Tant de bo les esportistes que se sumin a la campanya d’ara en endavant aprofitin el gest per partida doble: per reclamar l’espai mediàtic que es mereixen i alhora per denunciar la brutalitat policial. Seria un èxit rotund.
