Autor: Víctor Núñez
Cinc ciutats optaran per acollir els Jocs d’Estiu del 2024. Entre elles Budapest, la capital d’aquesta Hongria que construeix murs repugnants.
Fa poc més d’un mes analitzàvem a la Fosbury la decisió del mateix COI d’atorgar els Jocs d’Hivern del 2022 a Pequín. És a dir, a la capital d’una Xina que continua sense apropar-se al que serien els ideals dels drets humans i el respecte per al lliure pensament dels seus ciutadans.
I aquesta setmana, el COI ho ha tornat a fer: en l’anunci de les cinc ciutats candidates a acollir els Jocs d’Estiu del 2024, a part de Los Ángeles, Roma, Hamburg i París, em fa sagnar la vista veure-hi el nom de Budapest.
Budapest és una ciutat bellíssima i on jo personalment vaig viure una de les experiències fosburyanes més màgiques de la meva vida: veure gent asseguda a les terrasses mirant un partit de lliga regular de waterpolo. Brutal!
La sang de la tanca no pot associar-se a l’olimpisme. Mai!
Però això no impedeix que ara mateix Hongria estigui molt allunyada del que el COI a priori vol transmetre amb els Jocs. Fent una ràpida ullada pel seu web, hi trobem cites com “construint un món millor i més pacífic mitjançant l’esport” o “portant els valors olímpics a la vida”.
M’encantaria que algun membre d’aquesta organització expliqués en quina manera ajuda Hongria, construint una tanca de filferro i enviant milers de policies amb canons d’aigua i gasos lacrimògens, a què aquest món sigui millor i més pacífic.
En quina manera, el govern de l’impresentable Viktor Orbán, detenint més de 500 refugiats i obrin processos penals a gairebé un centenar d’ells, ajuda a que aquest món sigui millor i més pacífic.
El COI per tan perd una nova oportunitat de llançar un missatge clar. Un missatge on quedi explícit que els valors de l’esport i l’olimpisme no es poden tacar de sang. I menys encara d’uns refugiats que fugen d’una situació atroç a casa seva.
Una nova oportunitat de donar un toc d’atenció, per petit que sigui, als estats que tant clarament maltracten a éssers humans innocents.
Dono per fet que d’aqui a dos anys, quan la decisió final surti a llum, no veure a Viktor Orbán saltant d’alegria. Però no és suficient. Aquest no poden ser uns valors que el món de l’esport toleri i aplaudeixi, de cap manera.
Per cert, una Hongria a la qual la meravellosa i fantàstica Unió Europea, de la que n’és membre, tampoc gosa a tocar-li el crostó. I alguns ens volen fer creure que l’expulsió d’aquesta “Unió” és la fi del món…
O que l’expulsió d’Espanya també serà l’apocalipsi. Un Estat Espanyol al qui, això de crear tanques de filferro inhumanes també se li dóna especialment bé…
