Eurobàsquet 2015: la generació dels 90 que espera la retirada de Gasol

gasolAutor: Roger Castillo

Pau Gasol ha estat escollit com a millor jugador de l’eurobàsquet. Una decisió indiscutible: líder de la selecció campiona i màxim anotador del torneig amb 25,6 punts per partit, a una distància abismal de la resta de jugadors (21 punts, Schröder; 19,3, Vesely), Gasol també ha repartit més taps que ningú, ha estat el tercer que més faltes ha provocat i el quart a la classificació de rebots.

Gasol ha completat el torneig de la seva vida, no tant per números, sinó per la sensació de domini i superioritat a la pista. Senzillament, no ha trobat un rival a la seva alçada des que la selecció espanyola va engreixar la seva maquinària després de les ensopegades davant Sèrbia i Itàlia.

Gasol té 35 anys i és una rara avis: de la generació dels 80, només el seu company Felipe Reyes (en un paper secundari després del seu MVP de la lliga ACB) i l’ex blaugrana Ilievski en la fallida Macedònia han volgut ser protagonistes a la pista. I clar, si mirem enrere, sempre queda Nowitzki (1978).

L’eurobàsquet de 2015, més enllà de Gasol, l’han dominat les generacions que per una simple qüestió d’edat, de la combinació justa entre energia i experiència, els toca destacar per damunt dels que comencen a apagar-se i dels que tot just comencen a despuntar.

Són els del 1986 (Rodríguez, Kalnietis), 1987 (Teodosic, Llull, De Colo) i 1988 (Bjelica, Gallinari, Batum), que més enllà de les seleccions de primera línia, farceixen de referents a la resta de combinats: Fesenko, Casspi, Kikanovic, Tomic, Ilyasova o Koponen, per citar-ne alguns exemples variats.

Però els anys 90 ja piquen insistentment a la porta des de Londres’12 i aquest eurobàsquet els ha obert definitivament les portes: el dia que Gasol plegui, ells en seran el relleu.

Heus ací els noms dels que no han tingut cap por en mostrar les seves credencials):

1 – Jonas Valanciunas (1992) – Lituània

El pivot dels Toronto Raptors ha assumit definitivament el rol de líder del clàssic país bàltic, que arribava a la cita amb l’esperança de colar-se al preolímpic després de conèixer les baixes de Motiejunas i Kleiza i que ja té bitllet cap a Río. Valanciunas (16 punts, 8,4 rebots), que va veure com Maciulis salvava el seu dia dolent als vuitens de final contra Geòrgia (5 punts i 0 rebots), és sòlid i rocós. Poc amant de les floritures, té camp per córrer en atac.

2 – Dennis Schröder (1993) – Alemanya

Els tirs lliures fallats contra Espanya al darrer partit de la fase de grup van tacar una actuació memorable (26 punts, 7 assistències, 6 rebots) i el seu primer torneig com a líder de la selecció alemanya. El base d’Atlanta va ser un corcó per a les defenses rivals (29 punts i 13-!!-faltes provocades contra Itàlia; 24 punts contra Turquia) però no sempre va afinar en la selecció de tir i va cometre massa pèrdues de pilota (més de 4 per partit). Crack en potència.

3 – Jan Vesely (1990) – República Txeca

La República Txeca va arribar fins als quarts de final després que Vesely es convertís en un dels jugadors interiors més dominants de l’eurobàsquet (com ens hauria agradat veure’l en un cara a cara amb Gasol). L’ex de Washington, ja recuperat del seu fracàs NBA i consolidat com a estrella al panorama europeu, ha fregat el mític 20-10 (19’3 punts, 9’1 rebots). I més rellevant que tot això, ha convertit la tradicional pintura interior feble dels txecs en un fortí. Cap al preolímpic, merescut!

4 – Giannis Antetokounmpo (1994) – Grècia

Del freak greak sempre ens fixem més en les sensacions que en els números (9’8 punts, 6’9 rebots, 1,1 assistències, 0,9 taps), convençuts que un dia l’estadística acompanyarà la seva superioritat sobre el parquet amb xifres astronòmiques. Antetokounmpo, que a l’NBA serà una estrella en 2-3 anys, podria jugar en les 5 posicions FIBA sense massa problemes i complicar la vida a tots i cadascun dels seus rivals. I és de l’any 1994: el grec, a diferència de Syriza, no té límits.

5 – Rudy Gobert (1992) – França

El francès dels braços eterns s’ha convertit en el pivot titular dels Jazz aquesta temporada i ha consolidat el seu perfil de mur defensiu a l’eurobàsquet de Lille. 10’4 punts, 8’1 rebots i 2 taps per partit són les credencials de Gobert, que si aconsegueix ampliar la seva zona d’acció en atac 2-3 metres més enllà del cèrcol es convertirà en el millor pivot de la seva generació. De moment, intimidació i potència física com cap altre jugador FIBA (Gasol versió’15 a banda).

6 – Alessandro Gentile (1992) – Itàlia

Itàlia va encadenar quatre projectes d’estrella (Bargnani-Belinelli-Datome-Gallinari) que han agafat embranzida (tot i no rematar el bon joc) amb l’entrada de Gentile a la selecció. L’aler ha estat l’encarregat de liderar l’equip en més fases de joc de les previstes en començar l’europeu i ha acabat amb números d’escàndol: 16’8 punts, 4’8 rebots, 3,3 assistències) i un partit brillant als vuitens de final contra Israel (27 punts). L’NBA el continua esperant.

7 – Tomas Satoransky (1991) – República Txeca

Amb virtuts més que conegudes a l’ACB, ara només fa falta que les desplegui plenament amb el barça aquesta temporada 2015-2016. A l’europeu, de moment, ha superat les millors expectatives, essent decisiu a la República Txeca preolímpica amb 14,1 punts, 7,3 assistències i 5,2 rebots per partit. Els defectes del base tot terreny (tir exterior, pèrdues) s’empetiteixen quan lidera el seu equip.   La connexió amb Vesely, sublim.

8 – Nikola Mirotic (1991) – Espanya

L’espanyol de Montenegro ha debutat (per fi) amb la selecció d’Scariolo i ho ha fet amb sensacions agredolces: campió d’Europa i al cinc titular d’Espanya, però en alguns moments decisius, espectador a la banqueta per manca de solvència. A Mirotic el mesurem pel seu potencial, que a Chicago (i al Madrid) ha demostrat que és immens. Decisiu contra Grècia, irrellevant contra França. Si Espanya el prefereix abans que Ibaka necessitarà que sigui constant amb la seva millor versió.

9 – Nemanja Nedovic (1991) – Sèrbia

No és senzill brillar amb Teodosic al davant, però Nedovic ens enamora quan juga per la seva versatilitat. Encasellat a l’ACB, al serbi ens agradaria tornar-lo a veure (amb minuts i confiança) a l’NBA: joc ràpid, valentia, decisió. Ha acabat l’eurobàsquet amb 8,4 punts i 2,6 assistències per partit, però amb poca presència en els moments claus, sovint superat a la rotació per Markovic. Nedovic pot ser una estrella, però corre el risc de quedar-se en un bon jugador balcànic més.

10 – Cedi Osman (1995) – Turquia

Un dels jugadors més joves de l’Eurobàsquet ha estat l’encarregat de liderar l’erràtica selecció turca en les tres victòries obtingudes al llarg del torneig (12 punts contra Itàlia, 17 contra Alemanya, 22 contra Islàndia). Cedi Osman, ja consolidat a l’Efes, ha meravellat pel seu talent ofensiu i ha estat durament criticat pel seu nefast partit de vuitens contra França. Osman té 20 anys i la certesa que Turquia ha dipositat en ell totes les esperances d’assolir un èxit d’ara en endavant.

11 – Dario Saric (1994) – Croàcia

A Philadelphia l’esperen amb els braços oberts, però el croat continua amb els peus lligats a Europa i consolidant el seu talent passet a passet. Ho ha fet a l’eurobàsquet, on la seva afició n’esperava més tot i acabar amb 9,7 punts, 6,3 rebots i 2,7 assistències per partit. Saric genera atracció perquè té un joc especial, singular. Campionat decebedor d’una selecció que també ha confiat en Hezonja. Present difícil, futur garantit. Parella de cracks, potencials all-star, un i l’altre.

12 – Haukur Pálsson (1992)

Probablement una tria equànime hauria situat al 12è lloc d’aquest equip generacional a Bogdan Bogdanovic o Evan Fournier. Fins i tot a Shengelia. Però l’islandès ha estat l’ànima d’una selecció que ha sorprès per la seva capacitat de brega en un grup complicadíssim. I bé, perquè negar-ho: el seu pas per Manresa ens ha ajudat a veure’l amb bons ulls. Tirador, tirador i tirador, que ja comença a entrar a cistella amb determinació. 12’8 punts per partit l’avalen a Vitòria.

Ja tenim aquí la Fosbury 34!