El gest posava sobre la taula el nom de la que va ser la gran absent dels Mundials de piscina. I evidenciava una vegada més que petites accions poden tenir molta projecció. La canadenca Maggi MacNeil, la sueca Sarah Sjöstrom i l’australiana Emma McKeon posaven al centre del “seu” moment a la rival enyorada, la japonesa Rikako Lee, que va anunciar que havia de deixar els entrenaments perquè tenia leucèmia. I volia guanyar a aquesta maleïda malaltia.
Va ser a principis del 2019 que la japonesa, de 18 anys, va anunciar que tenia aquesta malaltia i la commoció va ser alta, tant al seu país –on era l’esportista més prometedora i popular en plena recta final dels propis Jocs– com entre les rivals com les tres integrants d’aquest podi, la resta de les seves especialitats en 50, 100 i 200 lliures i 50 i 100 papallona i, òbviament, l’afició a la natació d’arreu. El gest del podi va tornar a posar Lee al centre i la leucèmia sobre la taula. I es pot ben dir que periòdicament toca parlar d’aquesta maleïda malaltia i la seva relació amb esportistes de primer nivell. La de l’esport contra la leucèmia és la partida més ingrata de totes. Amb victòries i derrotes.
Un càncer perillosíssim
Sota la denominació càncer s’inclouen un conjunt de malalties caracteritzades per una producció anòmala d’un determinat tipus cel·lular de l’organisme. Aquestes cèl·lules tenen una velocitat de creixement i divisió més enllà dels límits normals, el que fa que progressivament vagin envaint l’organisme. La Fundació Josep Carreras, una de les de referència a casa nostra en aquesta lluita defineix la leucèmia com “la proliferació incontrolada d’una població anòmala de cèl·lules de la sang. Aquestes cèl·lules anòmales infiltren la medul·la òssia impedint la producció de les cèl·lules normals restants i envaint la sang i altres òrgans”. És doncs una mena de càncer de la sang davant el que s’ha d’actuar, amb temps i agressivitat, perquè no sigui mortal.
Esportistes contra la leucèmia
La llista d’esportistes que han hagut de fer front a la leucèmia és llarga i prolífica en moltes disciplines. La guerra contra aquest càncer es juga amb normes diferents a casa cas, sobre camps i superfícies diferents i llastimosament la llista de casos d’èxit, fins i tot amb sonors retorns esportius, es compensa pràcticament amb la de casos de gent massa jove que ens ha deixat de resultes d’aquesta maleïda malaltia.
Si hi ha un símbol que associï esport i leucèmia és el del jove de Màlaga Pablo Ráez, que va morir el febrer del 2017 després de convertir-se en la causa que es disparés, a l’Estat, la donació de medul·la. Raéz era corredor i es va fer popular sobretot a nivell de xarxes socials exhibint una gran sinceritat sobre la seva realitat i, a la vegada, fomentant pràctiques com la gimnàstica, el crossfit o el ioga.
L’obertura australià podria arribar a ser titular a la propera Copa del Món de Rugbi quan va estar deu mesos fora dels camps i sotmetent-se a tractament contra la leucèmia. Va “emigrar” a Europa després de la malaltia i se la va jugar tornant a les antípodes amb el somni de ser ‘wallabie’ de nou. Ho ha aconseguit.
Mateos és, als 48 anys, una autèntica ponent de la importància de la donació d’òrgans allà on va. A aquesta atleta li van diagnosticar leucèmia als 28 i va rebre un transplant de medul·la del seu germà. Va tornar. I va guanyar unes quantes medalles.
Aquest llançador veneçolà de l’equip de Cleveland va anunciar a inicis d’aquest any que patia una leucèmia en estat, per sort, força inicial i que aquesta mateixa temporada podria seguir jugant.
No només a les primeres divisions trobem casos que cal significar. La saragossana Laura Gispert va explicar fa mesos en primera persona com el diagnòstic no la va allunyar de l’esport sinó que hi ha tornat per seguir fent triples a favor de la vida.
Una història trista, que va acabar a mitjans del 2018 després que el tractament no funcionés o no arribés a temps. El golfista Jarrod Lyle va voler interrompre el tractament quan va creure que ja no era viable una curació. Va dir prou i va perdre la vida. Als 36 anys. La història i la decisió, narrada per la seva esposa, és esgarrifosament cruel i sincera.
