Albert Ramos s’apunta a la via andorrana

2 minuts de lectura
Diu la dita popular que tots els camins porten a Roma, però actualitzada a l’actualitzat i aplicada a l’esport la podríem versionar: sembla que cada cop més camins de més esportistes on porten és a Andorra. El mataroní Albert Ramos és el darrer d’establir-s’hi. Un camí recorregut abans per ciclistes o pilots.

Albert Ramos és andorrà resident des de principis d’aquest 2019. Aquesta mateixa setmana atenia les preguntes de la premsa local, en la preparació de Wimbledon. En l’atenció a la premsa el tennista es postula per tornar al Top-20 a mig termini, amb l’objectiu del Top-50 aquest 2019. No és poc.

Perspectiva de millora

Actualment és el 98è del món però espera que amb el canvi de residència i les noves possibilitats de col·laboració amb la Federació de Tennis i Jean-Baptiste Poux –extennista andorrà, amb qui treballa– pugui tornar a pujar ràpidament els graons del rànquing ATP. Ramos escull la via andorrana i, així com nous itineraris cap a un cim, és pràcticament pioner en escollir precisament aquest Estat amb una raqueta a la mà. L’altre és Margo Trungellti. Però aviat poden ser més. Quan la via andorrana s’obre mai li falten adeptes.

La trajectòria de Ramos convida a un optimisme raonable sobre les seves possibilitats. Jugador d’explosió tardana, analitzar la seva evolució ens mostra com la seva fiabilitat creix exponencialment si enllaça bones ratxes. És precisament això que busca. No tant a Londres, on bon resultats sobre verd el sorprendrien fins i tot a ell. com als tornejos de Bastad, Gstaad i Kitzbühel.

Una altra cosa de la que pot testimoniar el seu club de procedència, a Mataró, és de la involucració del tennista amb l’entorn en el que col·labora. Ja ha estès la mà a ajudar en el que calgui a la federació o altres entitats andorranes. Pot ser un win win, que es diu ara, per a jugador i territori.

Un País d’Alt Rendiment, a la pràctica

El tennis d’elit mira a Andorra com abans ho han fet altres esports. I és que pocs estats poden tenir l’índex de campions per metre quadrat que tindria Andorra en una revisió cadastral. Les raons no són només les econòmiques, tan tòpiques com certes, amb esportistes que se senten atrets per la fiscalitat més laxa que en altres països. També hi ha una estratègia buscada de captació de residents que converteixin Andorra en una mena de País d’Alt Rendiment, sobretot en aquelles disciplines que poden tenir en l’orografia pirenaica una clara aliada. El ciclisme de competició n’és un bon exemple. I el cas de Purito una font d’inspiració del que pot fer Ramos.

Joaquim Rodríguez és almenys pel públic català “l’andorrà” més conegut. S’hi va establir per consell del seu amic Xavi Florencio però és que la via andorrana s’ha convertit en una de les preferides per bona part de primeres espases i gregaris de luxe del pilot internacional. La llista és llarga i contempla noms Simon Gerrans, Esteban Chaves, Rui Costa, Dan Martin, Luis León Sánchez, Jonathan Castroviejo o Imanol Erviti entre altres. I la nòmina va a més. Tots ells destaquen les possibilitats d’entrenament d’Andorra com el motiu clau. Però també és cert que és Mònaco l’altre principal pol d’atracció d’estrelles.

El motor, també
Andorra també té, entre els seus residents il·lustres en l’àmbit esportiu, a una nòmina més que generosa de campions en proves de motor. Des del dakarià Cyril Despres als germans Espargaró, Hèctor Barberà o Àlex Crivillé. Fins i tot l’expilot Rubén Xaus treballa assessorant als nous andorrans i manté una col·laboració amb la formació i foment del motociclisme.