Uns altres Jocs amb la pinça al nas L'edició del 2026 dels Jocs d'Hivern, per a la Itàlia de Salvini

Pares una mica fora de casa per entomar com cal Sant Joan i l’inici de l’estiu i quan tornes resulta que han adjudicat els Jocs Olímpics del 2016 a Milà. Fent revista de premsa pares atenció directament a com el filo-feixista Matteo Salvini ho ha presentat com un èxit i, des de la distància, ja comences a notar les primeres picors. No procedirem aquí a recrear-nos en l’exercici fàcil i injust d’associar territoris als desvaris de qui els governa, però la simple recreació victoriosa i propagandista d’aquest mandatari et fa anticipar que, molt probablement, ens n’anem cap a una escena cada cop més coneguda. Repetitiva com l’all. Pudent de mena. Un altre gran esdeveniment esportiu davant el que posar-se la pinça al nas.

Tendint més a la costa que al Pirineu, a un servidor l’escola pública mai el va dur de setmana blanca i, per força, els esports d’hivern em sonen més llunyans que no pas els cosins dels Jocs en anys de traspàs. L’exercici memorístic d’associar anyades a la seu del magne esdeveniment esportiu va absolutament coix respecte la versió hivernal de la cosa. Ho sento. Però hi sento interès. Me’n captiven les proves. M’atreviria a dir que des d’una no militància me’n sento interpel·lat, que ara està de moda de dir. I la simple associació d’idees d’un premi a la Itàlia més anti-humana, racista i ultra des de Mussolini em produeix al·lèrgies de decència humanista.

La mateixa, cal dir-ho, que aquella cosa messiànica de Sotxi a glorificació de Putin. O quan un es remira on s’ha anat fent la versió freda dels Jocs, amb perspectiva, les edicions del 1936. Mesos abans dels Jocs de Berlín –els de Jesse Owens, vaja– i de la frustrada Olimpíada popular de casa nostra resulta que el nazisme ja va acollir 28 països en uns Jocs a Garmisch-Partentkirchen. La mateixa Cortina d’Ampezzo que comparteix pel 2026 seu amb la Milà –vaja, que hi posarà la neu– va ser seu el 56, veig. I encara recordo com el 95, quatre mesos després del final de la Guerra, a una Sarajevo torturada i destrossada encara s’hi veia el testimoni de l’experiència olímpica de deu anys abans. Aquella imatge corprenia al nano de 9 anys que era llavors.

La Xina que es baralla amb en Trump convertirà Beijing en la primera ciutat que fa doblet de Jocs, el 2022. Després vindrà la Itàlia, que espero que pel 2026 hagi recuperat decència i olfacte com per haver esborrat l’actual despropòsit. I diuen que el 2030 hi volen tornar des dels nostres Pirineus.

Som en onada de calor. M’imagino com serà Catalunya el 2030 i ho creuo amb l’herència acumulativa del que són aquests Jocs i em marejo. I no només per emergència democràtica, no. Una mica per tot. La pinça, em sembla, seguirà sent necessària.

Ja tenim aquí la Fosbury 34!