Aquests dies Doha acull els campionats d’atletisme d’Àsia, una de les cites més importants de la temporada per als atletes d’aquell continent i que enguany té més protagonisme perquè la capital del Qatar replicarà el mateix model i els mateixos escenaris quan arribi la tardor i es disputi el campionat del món d’atletisme. Uns campionats en què la IAAF exerceix d’observador a l’ombra mentre creua els dits perquè la cita que es disputarà entre setembre i octubre surti rodona malgrat els condicionats evidents per als esportistes. De moment, tal com va passar amb els campionats del món de ciclisme de 2016, la competició s’està disputant pràcticament sense aficionats.
Sigui com sigui, Qatar és protagonista en l’àmbit esportiu més enllà de la seva condició d’amfitrió per les múltiples nacionalitzacions d’esportistes que acompanyen la figura mítica de Mutaz Essa Barshim, el saltador qatarí que s’ha convertit en l’icona de la seva disciplina arreu del món en la darrera dècada. Qatar no és l’únic país que aquests dies ha col·locat al podi de Doha atletes procedents d’altres països. De fet, si ens fixem en el cas de Bahrain, l’èxit de Qatar és ben poca cosa: la petita monarquia del sud-oest asiàtic lidera el medaller amb una pluja d’exhibicions d’atletes africans. Cap dels podis assolits a Doha amb la bandera de Bahrain han tingut com a protagonista un atleta nascut a l’antic protectorat britànic.
Bahrain ha apostat fortíssim per posicionar-se en l’esport d’elit en els darrers anys. L’exemple més evident és la creació d’un equip ciclista amb figures de talla mundial com Vincenzo Nibali o Rohan Dennis a les seves files, però en l’atletisme ja fa uns quants anys que ha irromput a l’escena internacional amb l’adquisició de joves talents del continent africà que no dubten en acceptar les condicions favorables que Bahrain posa sobre la taula per convertir-los en autèntiques estrelles de l’esport. Més enllà del cas de l’estratosfèrica Ruth Jebet (i el seu cas de dopatge posterior), als campionats asiàtics Bahrain ha demostrat que ja té un planter d’alt nivell prou extens per plantar cara a la potent Xina al medaller.
Ebelechukwu Agbapuonwu serveix d’exemple perfecte del procés d’extracció de talent africà per part de Bahrain. La nigeriana despuntava en l’atletisme en categories inferiors i amb 16 anys va acceptar l’oferta de nacionalització del Bahrain davant la manca de suport rebut per part de la federació del seu país. Un salt que va arribar amb conversió a l’islam i amb canvi de nom inclòs: des d’aquell moment és coneguda com a Salwa Eid Naser i està completant un lustre d’èxit indiscutible convertida en una de les grans especialistes dels 400 metres llisos del món. Aquest dimecres ha guanyat el seu segon or, fent un doblet previsible als campionats asiàtics abans d’afrontar el gran repte de la seva carrera: guanyar l’or olímpic a Tòquio 2020.
Winfred Mutile Yavi és l’altra atleta que ha aconseguit un doblet d’or a Doha força sorprenent, amb victòria als 3.000 obstacles però també als 5.000 metres. A més, ho ha reblat amb un bronze als 1.500. La jove corredora és un altre talent africà, en aquest cas nascuda a Kènia, que va fer el salt al continent asiàtic amb 15 anys. Dues corredores, com tantes altres, que s’han establert a Bahrain i que compten amb les millors instal·lacions possibles per a la pràctica de l’esport al seu país d’acollida. Les incorporacions de Bahrain inclouen corredors de Nigèria i Kènia, però també d’altres atletes procedents sobretot d’Etiòpia o del Marroc.
L’aposta per nacionalitzar corredors d’altres països ve de lluny i de fet a principis del segle XXI van arribar corredors com Rashid Mohamed capaços de trencar una ratxa de més de 15 anys sense presència de Bahrain al podi dels Jocs Asiàtics. Bahrain, una fàbrica de joves talents que ja dominen el continent asiàtic molt lluny del seu país i les seves condicions d’origen.
