El Tourmalet, l’Angliru, el Mortirolo, l’Alpe d’Huez, el Mont Ventoux… són noms dels grans ports de muntanya de les tres principals voltes per etapes del ciclisme professional. Noms que prometen espectacle i que són capaços de tenir-nos enganxats al sofà veient la televisió i esperant que comenci la funció. Però, i a Catalunya? A casa nostra no tenim ports de muntanya capaços de fer-nos vibrar amb el ciclisme més èpic? I tant que sí! Tot i no ser tant coneguts per la falta de presència de grans competicions, a Catalunya tenim una llarga llista de pujades que no tenen massa a envejar als conegudíssims ports esmentats i que farien les delícies d’especialistes com el ‘Purito’ Rodríguez, Alberto Contador o Nairo Quintana. Hem seleccionat cinc dels nostres ports de muntanya més emblemàtics.
Coll de Pradell: El gran desconegut
Distància: 15,3 km, Desnivell: 1.028m, Pendent mitjà: 6,7%, Pendent màxim: 23%
Tot i passar desapercebut, el Coll de Pradell té tots els ingredients per entrar a l’olimp dels ports de muntanya més celebrats pels aficionats. No acollir etapes de la Volta a Catalunya o la Vuelta a Espanya fa que, de moment, sigui una pujada temible sobretot a ulls dels cicloturistes que han patit les seves dures rampes. Situat al Berguedà, el Coll de Pradell recorda l’Angliru pels seus pics de pendent, que arriben al 23%.
El coll comença al trencall de Saldes, just abans de Guardiola de Berguedà. Després d’uns nou quilòmetres inicials relativament suaus, el Pradell comença a empinar-se passat el poble de Vallcebre. Són més de cinc quilòmetres amb rampes que oscil·len gairebé sempre entre el 9 i el 23%. Tot i que la distància no és excessiva, la pujada al Pradell seria d’aquelles que obliguen als ciclistes a zigzaguejar la pendent i a pujar amb el que popularment es coneix com ‘cop de ronyó’. Després de tot, però, el patiment tindria recompensa a dalt amb una esplèndida panoràmica del Pedraforca. Al tractar-se d’un coll, com que la carretera segueix i inicia la baixada, una possible etapa podria continuar endavant i acabar enllaçant amb una ascensió final al proper i exigent Coll de Pal, creant un recorregut gairebé heroic.
Mont Caro: El port dels Ports
Distància: 23,2 km, Desnivell: 1.423m Pendent mitjà: 6,1%, Pendent màxim: 15%
Les grans pujades del ciclisme català no es limiten tan sols al Pirineu. Ni molt menys. Ben al sud del principat, situat al Parc Natural dels Ports i dominant les últimes corrents de l’Ebre, s’alça el Mont Caro, un cim de 1.440 metres al qual es pot accedir per carretera fins a dalt de tot. Això fa que sigui un dels temples del cicloturisme català. Malgrat que l’arribada d’una etapa ciclista professional és complicada degut a qüestions logístiques (la falta d’espai al cim o l’estat de la carretera en alguns trams), la Volta a Catalunya ja l’ha visitat en alguna ocasió. La darrera va ser el 1991, en una ascensió que va guanyar el colombià Lucho Herrera batent a ‘Perico’ Delgado.
La duresa del Mont Caro és brutal i s’explica per diferents raons. En primer lloc, per una distància ben considerable. Més de 23 quilòmetres, tot i que els pendents forts no comencen fins el quilòmetre 9. Des d’aquest punt i fins al cim, la carretera gairebé no concedeix descansos, amb rampes que arriben al 15% i un plegat de corbes de ferradura que fan que la pujada sigui estèticament espectacular. En segon lloc, per un mal asfalt que complica encara més l’ascensió en algunes zones. I finalment, pel clima. En un dia d’estiu típicament mediterrani, la calor podria fer insuportable la pujada i donaria peu a les típiques ‘pájaras’ que pateixen fins i tot els millors escaladors. D’altra banda, les fortes ratxes de vent típiques de la zona també poden ser un gran enemic dels ciclistes.
Vallter 2000: El mediàtic
Distància: 12,1 km, Desnivell: 886m, Pendent mitjà: 7,3%, Pendent màxim: 14%
Un dels ports de muntanya més coneguts pel gran públic a causa de l’estació d’esquí que dóna nom a l’ascensió i també perquè ha estat escenari d’etapes decisives de la Volta a Catalunya en les seves dues darreres edicions. Aquest 2014 va ser el nord-americà Tejay Van Garderen qui va entrar en primera posició a la meta en mig de la boira i la neu mentre que el passat 2013 el guanyador va ser el colombià Nairo Quintana, que després pujaria al segon lloc del podi del Tour de França.
Malgrat que la distància de 12 quilòmetres no és excessiva, la pujada a Vallter 2000 ha de ser considerada com una de les més dures del mapa ciclista català a causa d’un pendent mitjà del 7,3%. L’ascensió es caracteritza per ser molt sostinguda, amb un pendent que tot i que arriba a un pic del 14%, es manté força regular. El port comença just passat el poble de Setcases, on la carretera ja s’inclina de forma definitiva. Quatre quilòmetres després, comença un primer tram de corbes de ferradura i rampes ben exigents. Tot seguit, la pendent se suavitza fins que s’arriba ja als primers pàrquings de l’estació. L’ascensió, però, torna llavors a inclinar-se en una nova zona de corbes que finalitza a 2.151 metres d’alçada i que ofereix l’escenari ideal perquè els escaladors més explosius ataquin en l’últim quilòmetre.
Turó de l’Home: Un port ‘colombià’ a tocar de Barcelona
Distància: 25,6 km, Desnivell: 1.493m, Pendent mitjà: 5,8%, Pendent màxim: 14%
Se sol dir que als ciclistes colombians com Quintana, Urán o Betancur se’ls queden curts els ports de muntanya europeus. Abans de creuar l’oceà Atlàntic ells estaven acostumats a afrontar les ascensions que ofereix la geografia colombiana, ports que poden acumular tranquil·lament 50 quilòmetres de distància i més de 2.000 metres de desnivell. Una autèntica bogeria que deixa gairebé en ridícul als ports més durs dels Alps i els Pirineus.
El Turó de l’Home no arriba ni de bon tros a aquestes brutals distàncies però amb 25,6 quilòmetres de recorregut i un desnivell de quasi 1.500 metres conforma una ascensió llarga i continuada que és una de les més dures de Catalunya. La pujada s’inicia ja des de Sant Celoni. Després d’uns primers quilòmetres suaus, la carretera començar a picar cap amunt a partir del quilòmetre 4-5. Queden encara vint quilòmetres per endavant amb rampes que arriben al 14%. Després d’un petit descans a la zona de Santa Fe, s’inicia l’últim tram de l’ascensió. Són sis quilòmetres molt durs que, amb tota la pujada acumulada, podrien causar estralls en un final d’etapa. De tota manera, l’estat de la carretera fa difícil plantejar-hi l’arribada d’una competició professional.
Port de la Bonaigua: Esperit de ‘Tour’ entre el Pallars i la Vall d’Aran
Distància: 19,7 km, Desnivell: 1.120m Pendent mitjà: 5,7%, Pendent màxim: 12,5%
A diferència dels altres ports destacats, el Port de la Bonaigua no mereix ser inclòs en aquesta selecció per ser cap trencacames. Els seus gairebé vint quilòmetres de recorregut transcorren de manera força regular amb un pendent mitjà ‘només’ del 5,7% i un pendent màxim molt puntual del 12,5%. Així que els mèrits de la Bonaigua són uns altres i tenen a veure amb el seu caràcter plenament pirinenc. Amb 2.076 metres d’alçada, el Port de la Bonaigua és una barrera natural quasi infranquejable, d’aquí que cada hivern estigui tancat una mitjana de 40 dies per culpa de la neu. Separant el Pallars de la Vall d’Aran, la Bonaigua recorda colls majestuosos del Tour de França com el Tourmalet, el Galibier o l’Aubisque. Més pel paisatge i el caràcter d’alta muntanya que per la seva duresa, això sí.
Si l’iniciem des de la seva vessant pallaresa, el Port de la Bonaigua arrenca des d’Esterri d’Àneu i es va dirigint cap a la Vall d’Aran amb una pujada exigent però assequible pels ciclistes professionals. Amb les obres fetes a la carretera, l’ascensió ha perdut part del seu encant i de les seves corbes. Tot i així, manté una zona de corbes de ferradura que són la part més bonica de la pujada. La Bonaigua és un d’aquells colls de muntanya ideals per desgastar i aquest és el paper que ha fet en les darreres vegades que ha acollit etapes de la Vuelta a Espanya, que hi ha passat de camí per acabar a destins com el Pla de Beret o el coll de Peyragudes, situat ja a territori francès.
