El sistema del kinesiotaping, basat en les cintes de colors kinesiotape, que fan servir alguns esportistes en diferents parts del seu cos, però especialment en articulacions, és un invent d’investigadors japonesos i coreans patentat als anys setanta del segle passat i comercialitzat per un grup d’empreses liderat pel doctor Kenzo Kase.
Encara que inicialment va ser usat pels esportistes d’aquests països, no va ser fins als jocs olímpics de Pekin 2008 que va arribar a l’esport occidental. Després d’aquests jocs, les cintes de colors es van fer molt més evidents entre els esportistes d’elit globals. Des de David Beckham a Serena Williams, Lance Armstrong, o en l’últim mundial de Rússia 2018 diversos jugadors de la selecció francesa, han fet servir en diverses ocasions una kinesiotape, moltes vegades en esdeveniments massius i televisats.
Beneficis teòrics
La base del tractament consisteix en unes cintes elàstiques de cotó i una substància acrílica i transpirable que s’adhereix a la pell. La idea, de manera succinta, és que en col·locar la cinta sobre el múscul estirat, quan aquest es relaxa, la pell que hi ha immediatament per sobre s’eleva per efecte de la cinta i deixa un espai subdèrmic ampli que estimula el drenatge limfàtic i la irrigació capil·lar i així combat la inflamació.
A més a més, allibera de pressió als neuroreceptors en aixecar la capa de teixit epitelial inflamat, de manera que redueixen significativament els dolors a la zona. Així, també s’ha dit al kinesiotaping “embenat neuromuscular” o “cintes neuromusculars”. Els efectes immediats, segons els seus seguidors i comercialitzadors, poden ser nombrosos: des d’una major velocitat de recuperació en lesions musculars a millores en post operatoris -la cinta mai s’ha d’aplicar sobre una ferida no cicatrizada-, reducció del dolor i fins i tot cura de la fascitis plantar, l’epicondilitis o el restrenyiment.
No en va, el fabricant de les cintes es va avenir a acordar una indemnització en un plet als Estats Units per gairebé dos milions de dòlars arran d’una demanda perquè en l’etiquetatge del producte es deia que guaria gairebé totes les lesions existents. Després de l’acord, l’empresa es va comprometre a matisar el seu etiquetatge.
Què diuen els experts
El fisioterapeuta Jorge Rodríguez ha publicat una revisió dels estudis sobre l’eficàcia de la cinta neuromuscular després de la qual assegura no haver trobat cap evidència científica clara que el tractament tingui efectes positius en els diferents àmbits en què es fa servir. No obstant això, molts estudis destaquen lleugeres millores en matèria de dolor, encara que no en els suficients casos com per extreure conclusions determinants.
Rodriguez explica que “això del kinesiotaping sembla haver-se convertit en una d’aquestes lluites que no semblen tenir fi” i assegura que deixa un espai obert a la defensa de qualsevol postura: “qui vulgui pensar que el kinesiotaping funciona, pot dir que hi ha evidència (encara que sigui pobre, cosa que normalment no es diu) que el kinesiotaping és efectiu, el que estigui convençut que no funciona, es basarà en que els estudis no mostren evidència de qualitat suficient per afirmar que el kinesiotaping funciona“. Finalment el fisioterapeuta diu que en la seva opinió no és més que “un gran placebo” i destaca que pot ser útil en tant en tant és un embenat compressiu per tractar lesions agudes.
El metge Samuel Franco Dominguez, molt crític amb tot tipus de teràpies alternatives, va publicar el 2009 un text titulat “Beckham i el kinesiotape” en què expressava el seu escepticisme respecte a aquest tractament i insinuava que pesava més el màrqueting que les evidències científiques reals. Citava a més a més un paral·lelisme amb les cèlebres aletes nasals tan populars entre els esportistes d’elit en els noranta.
“El fet que algunes estrelles de l’esport les usin és suficient per demostrar la seva eficàcia“, diu Franco. “Igual que passa amb els anuncis que utilitzen a un famós que dic jo si menjarà tal iogurt o farà servir realment la colònia amb el seu nom o és tot alguna cosa per treure diners“, prossegueix el metge i blocaire, que remata: “El tema és, ¿van cobrar Beckham o el seu fisioterapeuta o qui sigui que fos qui l’hi va posar? “.
Finalment, el fisioterapeuta Rubén Tovar comenta que “la bena enbena i com a ‘cosa’ no es pot predicar d’ella ni que sigui científica ni pseudocientífica“. Afegeix seguidament que “una altra cosa és el mètode (perquè això del kinesiotaping és un mètode) en el qual s’asseveren certes propietats quan s’enganxen les benes de determinada manera“.
“Vull dir“, prossegueix, “que un embenat pot ser útil allà on es consideri, i aquesta bena, amb les seves propietats elàstiques i hidròfiles, pot tenir certa aplicació en el mercat, però el kinesiotaping (el mètode) és el que ha de demostrar ser cert … I fins ara ha fallat estrepitosament “, rebla Tovar.
Què diuen els estudis
Hi ha força material bibliogràfic sobre el tema, tant a favor com en contra, encara que com explica Jorge Rodriguez en la seva publicació, majoritàriament els estudis de pes tendeixen a afirmar que no es troben evidències del seu funcionament sense arribar a negar certs efectes positius. Per exemple, l’estudi de 2013 Current evidence does not support the use of Kinesio Taping in clinical practice: a systematic review ens diu que no hi ha evidència que suporti l’ús de kinesiotaping per al tractament de lesions musculoesquelètiques.
També el 2013, l’assaig A systematic review of the effectiveness of Kinesio Taping-fact or fashion no troba evidència en millora de la força o del rang de mobilitat a llarg termini, amb l’aplicació de kinesiotaping. Tampoc en desordres neurològics o limfàtics. Per la seva banda, The clinical effects of Kinesio® Tex taping: A systematic review assegura que no hi ha evidència que mostri que el kinesiotaping és beneficiós.
Un altre estudi, en aquest cas de 2014, Kinesio taping in musculoskeletal pain and disability that lasts for more than 4 weeks: is it time to peel off the tapi and throw it out with the sweat? A systematic review with meta-analysis focused on pain and also methods of tapi application, conclou que podria ser millor que una intervenció mínima per al tractament del dolor crònic, però sentència que no hi ha evidència que sigui superior a cap altre tractament per alleujar el dolor.
El 2015 la revisió THE EFFICACY OF TAPING FOR ROTATOR CUFF TENDINOPATHY: A Systematic REVIEW AND META-ANALYSIS adverteix que hi ha un alt risc de conflicte d’interessos en els estudis analitzats i, a més, diu que hi ha insuficients evidències per afirmar que el kinesiotaping sigui eficaç per al tractaments de les tendinopaties del manegot rotatoris.
En resum, de moment els pocs estudis i revisions de pes existents sobre aquest tema no permeten assegurar que el kinesiotaping tingui els efectes buscats malgrat el seu gran desenvolupament comercial i mediàtic.
Autor: Jordi Sabaté
Publicat a ElDiario.es
Llicència CC-BY-SA
