Sang, or i llàgrimes: La USAP torna a primera

LLEGIR
4 minuts de lectura
El malson es va acabar, de sobte, el dia d’ahir. Eren les cinc de la tarda del diumenge 6 de maig i just amb el xiulet final de l’àrbitre es desfermava l’eufòria al preciós Ernest Wallon de Tolosa.

Bona part dels milers d’aficionats catalans que van convertir el suposat estadi neutral en una rèplica millorada de l’Aimé Giral de Perpinyà van saltar al camp. Els jugadors ploraven i amb ells l’afició catalana, embogida, els alçava a coll i bé. De cop l’estada dels arlequinats a la ProD2 francesa es conjugava en pretèrit. I el club dels colors sang i or tornava per la porta més gran a la primera francesa, la lliga de rugbi més potent de l’Hemisferi Nord.

De llàgrimes se’n van vessar moltes, a Tolosa. A la capital del Llenguadoc, a tota la Catalunya Nord i a tot arreu dels Països Catalans on la finalíssima de la segona francesa es va viure amb l’ai al cor. Tot estava preparat perquè la USAP fes el que va acabar fent: guanyar clarament al Grenoble. Tots els factors semblaven coincidir però precisament per aquest fet es patia encara més.

Tolosa va ser literalment envaïda per l’afició catalana. Les cròniques de tota França ressalten en l’endemà del retorn usapista el component decisiu que és la seva gentada. Els voltants de l’Ernest Wallon eren una marea amb els colors de la senyera. La final es disputava en territori ben poc neutral i prop del 80 per cent dels assistents eren fanàtics rossellonesos. El ritual de les grans ocasions es va repetir. Grillades, molta festa i una arribada de l’autobús esclatant. L’usapisme estava literalment embogit.

DcilyJwXcAA-eog

Primera part amb l’ai al cor

Un cop ja dins l’estadi era el moment de l’ovalada, l’únic factor imprevisible de la final. I el joc no podia començar de millor manera per als catalans que s’avançaven amb un assaig i transformació a les primeres de canvi, gràcies a Jonathan Bousquet. Tot i aquesta primera fogonada, la USAP no va poder imposar el seu joc en tot el primer parcial i va veure com el Grenoble no perdia la cara al partit.

El bon peu de David Méle –exjugador català que, per cert, l’any que ve tornarà a casa– i sobretot la capacitat de penalitzar els riscos catalans van subvertir l’ordre sobre la gespa. Tot i que físicament la superioritat catalana era evident en la melé i el joc tancat, el conjunt dels roinalpins optimitzava millor les seves opcions. Fins i tot es va arribar a fer sentir la minoritària afició dels finalistes. Va haver de ser una mena d’exercici de resiliència, quan pitjor ho estava passant la USAP, en forma d’assaig d’Enzo Selponi i transformació de Bousquet per anar als vestidors amb una mínima avantatge catalana.

El quart d’hora català

Tot i el punt per sobre –14-13– es pot dir els catalans van marxar del camp amb més dubtes d’aquells amb els que havien comparegut a escena. El patiment entre una afició només preparada per al millor dels desenllaços era dels que fa suar sense necessitat de passar calor. I s’imposava la lectura de creure que a la segona part els nervis podrien anar a més. Aquesta deuria ser la doctrina dels usapistes, que van tornar al camp convençuts que per físic, per mentalitat i per l’ocasió no podien desaprofitar. Diu la llegenda que “el quart d’hora català” és la diferència entre la USAP i la resta d’equips. I als pocs minuts de la represa es va desencadenar. De totes totes.

Dcho9vDW0AAGN9M

Esperonats per l’ambient i una voracitat, el pla de l’entrenador Lanta que a la primera part no havia tingut recorregut va reeixir per complet. La davantera assegurava una línia avançada i es madurava el joc fins la irrupció d’una línia de darrera del tot punxant. Cocagi, un dels jugadors més consistents de tota la temporada, podia anotar sota de pals i Grenoble semblava fondre’s amb encara mitja part per jugar-se. Carbou feia un altre assaig, Bousquet era fiable amb un cop de càstig i les conversions i amb la final ja clarament decantada arribava el darrer i més especial dels assajos: el capità de la USAP, Lifeimi Mafi, anotava en el seu darrer partit vestint la samarreta arlequinada. Un homenatge perfecte per algú que ha dignificat com pocs els colors dels guerrers de la losange.

Tap fora: som de primera

Amb una avantatge clamorosa al marcador, els darrers minuts es van poder assaborir. L’afició no havia tingut en les finals del 2009 o 2010, les darreres de la màxima disputades, uns minuts per recargolar-se de plaer i emoció com sí que va tenir a Tolosa. El 38-13 final deixava com a testimoni que els de Perpinyà tornaven a la millor lliga amb justícia. Va ser arribar al minut 80 i la festa va esclatar. Com el cava remenat, el tap va saltar pels aires i tot es va desfermar. Al mateix moment que a bona part de la Catalunya Nord, davant de cada televisió, els aficionats sang i or vessaven llàgrimes de felicitat a Tolosa els jugadors acabaven alçant la rèplica en secundari del planxot que els acreditava com a campions.

El retorn a l’elit

Perpinyà la catalana, capital que sovint per la jacobina França sembla quasi territori d’ultramar, torna a ser allà on mai hauria d’haver baixat Amb entitat i autoritat al mapa de l’ovalada. La millor lliga de l’Hemisferi es jugarà, quinzenalment, a l’Aimé Giral. I ara tocarà fer un projecte que aprofiti els factors que fan diferent la USAP. En una entrevista Karl Chateau, peça clau de l’equip, ressaltava el paper que l’afició havia tingut en l’ascens i titllava l’entitat com l’Olympique Marsellaise del rugbi a l’hexàgon. De la passió i el fervor d’ahir caldrà escriure les següents pàgines de la història arlequinada.  Dels plors del 3 de maig de 2014 a Clermont en el descens a l’emoció igualment lacrimògena del sis de maig  del 2018 a Tolosa. La USAP torna brillar.

Etiquetes

Et pot interessar

Els darrers de Blog