“No tinc la culpa de ser lletja”

Jarmila Kratochvilova. La història de la dona que ostenta el rècord del món vigent més antic de l’atletisme

LLEGEIX-HO EN FORMAT INTERACTIU
AL VISUALITZADOR ONLINE DE LA FOSBURY #08

// Un reportatge de Roger Castillo //

Quan el 29 d’agost de 2008 Pamela Jelimo va parar el cronòmetre en 1:54:01 al míting de Zuric, el rècord dels 800 metres va semblar al seu abast. La kenyana tenia 18 anys, s’havia proclamat campiona olímpica a Pequín aquell mateix estiu i acabava d’aconseguir la tercera millor marca de tots els temps. Però Jelimo ja no ha tornat a apropar-se a aquella marca i de fet, amb 25 anys acabats de fer, segueix un programa d’entrenament per tornar a l’alta competició després de passar-se pràcticament 2 anys sense competir.

Jelimo a banda, cap atleta de les darreres dues dècades ha aconseguit un registre prou bo per què la marca de Jarmila Kratochvilova sembli terrenal. Els seus 1:53:28 són un registre estratosfèric que ningú ha estat capaç d’igualar o superar en els darrers 31 anys. És el rècord del món més antic que continua vigent en l’atletisme de 2014.
Kratochvilova va néixer el 1951 a Txecoslovàquia. Filla d’un ex policia i d’una ajundant de granja, va iniciar-se en l’atletisme quan ja era força gran, als 16 anys, després que un company de classe l’animés a provar-ho tenint en compte els seus excel·lents resultats a la classe de gimnàstica. Des d’aquell moment, Jarmila va compaginar els entrenaments amb la seva feina d’ajudant de comptable en una fàbrica tèxtil. Els resultats a la pista, però, no acompanyaven, afectada per diferents problemes respiratoris, una infecció dental i per problemes de peus plans que li ocasionaven lesions reiteradament.

Amb 27 anys Kratochvilova va deixar enrere tots els problemes de salut i va començar a obtenir bones marques que van atraure immediatament l’atenció dels grans entrenadors del país. El govern txec va decidir apostar per ella i va convertir-la en professional de l’atletisme: la corredora passava a tenir un sou governamental i a disposar de menjar i viatges gratuïts, així com un programa d’entrenament a mans de Miroslav Kvac. Entrava al Centre d’Esports d’Alt Rendiment de Txecoslovàquia i passava a mans d’un programa esportiu que combinava entrenadors, metges i bioquímics. Kratochvilova ja era una “esportista d’estat”.
Kvac era el gran referent esportiu del país centreeuropeu i tenia a les seves ordres els atletes més prometedors. Una de les seves primeres decisions va ser enviar Kratochvilova a una concentració a la República Democràtica Alemanya (RDA), on la ja veterana atleta va destacar considerablement. Kvac assegura que en aquells anys, quan ningú creia en ella, la va convèncer que, si s’esforçava, acabaria sent campiona del món.

L’ascens a l’èxit

El 1979, amb 28 anys, Kratochvilova va participar en la seva primera competició internacional, aconseguint una medalla de plata als 400 metres (51:81) dels europeus en pista coberta disputats a Viena. Però el salt de qualitat arribaria un any més tard proclamant-se subcampiona olímpica als Jocs de Moscou, també als 400 (49.46).

Marita Koch era la seva bèstia negra. L’atleta de la RDA sempre anava un pas per davant seu: als Jocs de 1980, amb la medalla d’or i rècord olímpic. L’any següent, Kratochvilova millorava el seu registre fins als 48:61 i l’aconseguia batre en una prova a Roma, però l’alemanya mantenia el rècord per una centèsima (48:60). I el 1982, la història es repetia: or de Koch amb rècord (48:16), plata de la txeca. Però tot plegat canviaria el 1983, l’any de Kratochvilova.

Aquella temporada la IAAF havia programat els primers campionats del món d’atletisme de la història. I la txeca es va posar entre cella i cella l’objectiu de brillar a la cita d’Hèlsinki. Kvac va enfortir encara més la preparació i va obligar a la seva corredora a participar en proves prèvies als 800 metres per ampliar les seves opcions d’èxit, però sobretot, com a part del mètode per millorar els resultats als 400 metres. I la seva aposta va ser un dels èxits més bèsties de la història de l’atletisme.

Kratochvilova va necessitar només dues curses per acomodar-se a la nova distància, que havia corregut l’any anterior ja amb un bon registre, inferior a l’1:57:00. Al tercer intent, la txeca va fulminar tots els rècords i va imposar-se en els 800 amb una marca que encara perdura avui en dia: 1:53:28. La nova migfondista ho aconseguia en un míting a Munic dues setmanes abans de començar el mundial. En aquella cita, una de les poques incursions competitives que va fer fora dels països de l’est, va renunciar als 400 per molèsties físiques i per no forçar de cara a Hèlsinki va decidir afrontar una prova “menys exigent” com els 800. Resultat brutal. Sens dubte, estava preparada.

A Finlàndia, Kratochvilova va convertir-se ràpidament en la reina dels campionats. El primer dia de competició va brillar a les semifinals dels 400 metres i només 35 minuts més tard es proclamava campiona del món dels 800 amb la tercera millora marca de la història (1:54:68). Un temps de recuperació inaudit en dues proves molt exigents que va sorprendre els cronistes de l’època. El Libération, per exemple, titulava la notícia amb “la mitja hora de Jarmila Kratochvilova” i recollia la incredulitat d’un tècnic francès que considerava la gesta d’“impossible”, i l’enviat especial de Mundo Deportivo assegurava que després del triomf als 800 la txeca “no havia donat cap senyal de cansament”.

Però el plat fort encara havia d’arribar. L’endemà mateix, la txeca batia el rècord del món als 400 metres convertint-se en la primera dona a baixar de la barrera dels 48 segons (47:99) i en la primera atleta a batre un rècord del món en uns mundials. Kratochvilova també era la primera dona a guanyar l’or als 400 i els 800 en una mateixa competició internacional. El diari L’Équipe l’arribaria a titllar de “Cristòfor Colom de l’atletisme”, pel fet d’haver travessat una barrera mai imaginada. Dies després, encara sumaria un nou podi al seu palmarès, amb la plata als relleus 4×400.

Aquell 1983 la revista Track & Field l’elegiria com a millor atleta de l’any, un dels nombrosos i prestigiosos reconeixements que rebria.

La gran desil·lusió

Kratochvilova, amb 33 anys, estava totalment convençuda que els èxits de 1983 només serien el preludi del millor final de carrera possible: Ors i rècords del món als Jocs de Los Angeles, el triomf que encara se li resistia davant Marita Koch (als mundials havia optat per no córrer a la prova dels 400) i retirada al cim de l’Olimp.
Per preparar-se, la ja consagrada estrella txeca va disposar de les màximes facilitats del seu govern i va viatjar a diferents indrets per fer-hi concentracions. Entre ells, l’estat espanyol, que ja havia visitat uns anys abans (Madrid, Toledo) i que el mes de febrer de 1984 tornaria a trepitjar, posant els peus per primera vegada als Països Catalans. A València, la txeca va fer-hi un entrenament intensiu de dues setmanes, en un programa d’intercanvi que havia enviat atletes com José Manuel Abascal cap a Txecoslovàquia a provar els seus mètodes d’entrenament. Aquells anys en què la Federació Espanyola d’Atletisme (amb Mauel Pascua Piqueras com a coordinador i Eufemiano Fuentes com a director mèdic) s’emmirallava en els programes científics dels països de l’est per millorar el rendiment dels seus atletes. Aquells anys.

En un reportatge sobre la seva estada a València, Kratochvilova assegurava al diari El País que es veia capaç de córrer els 800 metres amb un temps d’1:52:00. De fet, assegurava “quan vaig fer el rècord del món, la carrera no estava preparada. Les bones marques als 800 metres les aconsegueixo gràcies a la preparació per als 400” I l’entrenador Kvac reblava el clau: “Perseguirem un nou rècord als 800 perquè sembla fàcil”. Vist amb perspectiva, sembla increïble que un rècord del món que continua vigent 31 anys després rebés aquests qualificatius pels dos grans responsables d’haver-lo obtingut.

Malauradament, però, tot es va torçar. El 12 de maig de 1984 les aspiracions de Kratochvilova rebien un autèntic gerro d’aigua freda quan el govern de Txecoslovàquia anunciava que cap dels seus atletes participaria en els Jocs Olímpics de Los Angeles, una decisió que s’emmarcava en la lluita de blocs de la guerra freda i que era compartida per tots els països de l’òrbita soviètica.

Després de pair l’enorme decepció, Kratochvilova va decidir allargar la seva carrera, però ja no aconseguiria els ambiciosos objectius de 1984 ni tan sols reeditar els èxits de 1983. El 1987, amb 36 anys, es retirava amb un cinquè lloc al mundial de Roma i sense haver pogut mantenir el rècord del món dels 400, que li va robar la seva eterna rival Marita Koch el 1985 amb un altre registre impossible: 47:60.

Kravatichlova es retiraria amb un rècord del món que encara perdura als 800 i amb marques al·lucinants als 100 (11:09), 200 (21:97) i 400 (47:99).

Una carrera sota sospita

Jarmila Kratochvilova sempre ha associat les seves marques al duríssim entrenament que va fer per assolir-les. Diuen d’ella que en les sessions d’entrenament acostumava a fer 15 sèries de 300 metres al màxim lligades per 100 metres de recuperació al trot, i que la mitjana de les 15 sèries rondava els 47 segons. Una bestiesa. En diverses entrevistes recents, l’ex atleta considera que, si ningú ha batut encara el seu registre, és perquè les temporades atlètiques actuals són molt més llargues que abans. I sempre afegeix que ella es preparava per competir al màxim en 2-3 proves cada any per aconseguir els millors resultats possibles, però que les atletes actuals no poden entrenar en condicions.

Però la carrera de l’atleta, rècord del món inclòs, està sota sospita permanent. Kratochvilova ha estat qüestionada per tres motius essencials: veterania, dopatge i masculinitat.

VETERANIA // L’ascens a l’Olimp arribada a la trentena és creïble atenent a l’historial de problemes físics anterior. Però molts analistes han posat en dubte la seva capacitat per aconseguir grans marques en un temps de recuperació tan curt i en dues proves molt diferents (400-800), una fita que els més joves dels anys 80 (i també els d’avui en dia) eren incapaços d’igualar.

DOPATGE // El dopatge és l’àmbit probablement més espinós. Otto Zaremba, or olímpic en aixecament de pes als Jocs de Moscou, assegurava anys més tard que “tots els esportistes txecoslovacs preníem productes dopants durant aquella època, inclosos els atletes”. Entrenadors de l’època confirmen que l’ús de fàrmacs estimulants estava estès, no només al seu país, sinó arreu del món. I un informe secret dirigit al cap de l’Associació Esportiva Txecoslovaca assegurava literalment que “una aplicació racional d’anabolitzants contribuirà a la propagació política de l’esport a l’Estat Socialista i enfortirà el seu prestigi al món”.

Les pràctiques a Txecoslovàquia eren equiparables a les que seguien molts països en la dècada dels 80. Des dels Estats Units (cas Florence Griffith) fins a la RDA, un país que en l’actual Alemanya ha remirat en el seu passat sense complexos i que va condemnar els responsables dels programes esportius de l’època després d’un judici impulsat per nombrosos ex atletes a principis de segle. Aquest judici va demostrar que els problemes físics d’esportistes i les malformacions dels seus fills van ser ocasionats pels fàrmacs i productes dopants que els metges van receptar-los com a part del seu entrenament. 167 esportistes van ser reconeguts com a víctimes i van ser compensats amb milers d’euros. També cal afegir que els controls antidopatge de principis dels 80 eren poc fiables (encara no es feien controls de sang) i que tan bon punt la normativa internacional va endurir-se, les marques de la gran majoria dels atletes de l’època van baixar en picat.

MASCULINITAT // En darrer lloc, Kratochvilova va ser acusada de ser “poc femenina” i de tenir “una musculació pròpia dels homes” durant la seva carrera. Fins i tot hi ha qui va acusar-la de ser un home per les seves faccions, però la txeca va passar correctament tots els controls de sexe que havia imposat la IAAF. La corredora, davant la rumorologia creixent i la insistència dels periodistes, va deixar anar en els seus moments d’esplendor una de les frases més cèlebres de l’atletisme: “no tinc la culpa de ser lletja”. D’aquesta manera, intentava posar punt i final a un debat lligat als antecedents històrics de defraudadors i, especialment, a les fórmules de dopatge més avançades que passaven per aplicar a les esportistes hormones amb substàncies andrògenes com la testosterona per enfortir la musculatura i millorar el seu rendiment.

// Un reportatge de Roger Castillo // roger@fosbury.cat //