Un dels enfrontaments esportius més coneguts de la història de la Gran Bretanya, tristament conegut, es va produir el 21 de novembre de 1920 a Dublín. Es disputava un partit de Peil entre el Tipperary i el Dublín, l’equip local, en un moment de màxima tensió en el marc de la Guerra d’Independència Irlandesa (1919-1921). Tot just començat el partit va entrar l’exèrcit britànic dins el camp i va obrir foc indiscriminadament contra els assistents. El resultat va ser de 14 morts, entre ells el capità de l’equip de Tipperary, Michael Hogan, i una xifra indeterminada de ferits, entre 60 i 80 segons les fonts.
LLEGEIX EL REPORTATGE EN FORMAT INTERACTIU AL VISUALITZADOR ONLINE
// Un article de Jordi Bonvehí i Cèsar Sánchez // www.historiesdeuropa.cat //
El Peil, és el nom gaèlic d’un esport tradicional conegut també amb el nom de “futbol gaèlic”, una mena de rugby que només es juga a Irlanda i als indrets del món on aquests van emigrar, com els Estats Units. Aquest i d’altres esports estan englobats sota l’Associació Atlètica Gaèlica (GAA) que n’organitza torneigs i en fomenta la seva pràctica, com la del Hurling o el Handball. Poca broma, perquè la GAA té al voltant de 800.000 socis i el camp de Peil on es van produir els fets que avui relatem, el Croke Park, pot acollir actualment fins a 82.300 espectadors.
Aquest fet històric es va conèixer com el Bloody Sunday (diumenge sagnant). De fet, un més dels molts que acumula la història, en concret els tres de la Gran Bretanya en referència a Irlanda són: el primer el 1913, amb uns 600 ferits, el segon el que expliquem avui, el 1920 i el tercer i més conegut seria el de 1972 a Derry, a Irlanda del Nord. Aquest partit del 21 de novembre, havia de servir per recaptar fons amb destinació als presos republicans irlandesos.
Aquesta data del 21 de novembre de 1920 marca un parèntesi en la guerra que mantenien els Voluntaris Irlandesos, emmarcats en brigades volants, sota comandament de l’IRA (Exèrcit Republicà Irlandès) de Michael Collins, contra la corona britànica. A finals de 1918 els republicans del Sinn Féin havien guanyat les eleccions i proclamat la independència, però molts homes estaven encara formant part de l’exèrcit britànic i les accions armades es limitaven a assalts a les casernes de policia a la recerca d’armes. S’enquadraven els homes en unitats, i als qui no tenien ensinistrament militar se’ls intruïa encara que fos fent servir un stick de hurling (anomenat caman en irlandès) a manera de fusell.
El 1920 la corona britànica aplicà una política de sang i envià dos nous exèrcits a l’illa, els coneguts com Black and Tans, pels colors de la seva uniformitat, i la Força Auxiliar Britànica, formada bàsicament per oficials veterans de la Primera Guerra Mundial. La seva repressió a tot el territori va ser brutal, fet que sollevà encara més la població irlandesa, la qual, a finals de 1920 començà a aplicar noves estratègies basades en les emboscades i els atemptats selectius que portaven de corcoll les autoritats britàniques. Michael Collins (heroi de la independència irlandesa) va organitzar un servei d’informació potentíssim, amb un braç armat anomenat Squad (l’escamot).
Enfront d’aquesta situació, i vist que l’estat de toc de queda no feia efecte, la corona va enviar un grup especialitzat en lluita d’intel·ligència anomenat Caire Gang, que faria servir la policia Royal Irish Constabulary (el temut RIC) i una xarxa d’informants per intentar eliminar, també amb assassinats, els membres de l’IRA com a estratègia per acabar amb les seves accions. Al territori irlandès, a aquestes alçades, el RIC, símbol de l’opressió, ja estava força debilitat, però a Dublín, des del castell, seguia la seva activitat repressora amb tortures i assassinats indiscriminats constants.
La nit abans del partit, del 20 al 21, aprofitant l’assistència de molta gent de fora al partit, els homes de Collins van iniciar una acció de les més conegudes de la Guerra d’Independència Irlandesa: l’assassinat de tots els membres del Caire Gang: 14 assassinats en una sola nit. Aquesta acció va deixar la intel·ligència britànica momentàniament escapçada, i a la corona cega davant el que estava passant a Irlanda. L’acció començà a les 21:00, malgrat la detenció aquella mateixa tarda de Peadar Clancy i Dick McKee, dos destacats membres de l’IRA. El dia del partit les tropes britàniques clamaven venjança, i ja es temia que prenguessin represàlies.
La majoria de la gent que anava aquell dia 21 al partit desconeixia encara aquests fets, tot i que es podien ensumar que hi hauria problemes. El partit havia de començar a les 14:45, però es va retardar 30 minuts (els partits duren 60 minuts), a l’estadi de Croke Park, assistien uns 10.000 espectadors. La seva organització en si ja era una provocació per als anglesos, perquè la lliga havia estat suspesa a causa de la guerra. Cap a les 13:30 la Força Auxiliar Britànica ja prenia posicions encerclant l’estadi. Tres homes de l’IRA, Sean Russell, Tom Kilcoyne i Harry Colley, van ser informats de la recerca planificada a Croke Park pels britànics, i van informar Luke O‘Toole, secretari de la GAA, però aquest va decidir tirar endavant l’esdeveniment, passés el que passés. L’àrbitre Mick Sammon, va “tirar la pilota” per començar el partit a les 15:15 h. Testimonis oculars indiquen que un avió va fer una volta per sobre de l’estadi en aquell moment, i com si fos un senyal, cinc minuts després de la sacada, l’estadi va ser ocupat per les forces britàniques, les quals iniciaren un tiroteig de quasi dos minuts.
Jack O’Reilly era un jugador del Dublín que tenia la seva xicota, Brigid Smith, a les grades. El seu fill explica com van anar les coses. Els anglesos havien entrat a l’estadi pel Canal End i quan va començar el tiroteig la multitud es va abraonar en sentit contrari amb l’esperança de saltar al canal per sobre del mur al final de l’estadi. Això és el que va fer el seu pare. Un cop els soldats britànics es van quedar ben descansats, van deixar que les dones es quedessin a l’estadi per atendre la gent, mentre que l’exèrcit va tancar els jugadors que havien quedat al camp als vestidors, convençuts que entre ells hi havia militants de l’IRA.
Recreació del Bloody Sunday a la Pel·lícula “Michaell Collins” de 1996
· L’escena del tanc dins del camp va ser una llicència del director, els vehicles estaven al voltant del camp. I les tropes que surten són les auxiliars, mentre que historiadors troben a faltar els uniformes del RIC.
I fins aquí la història. Les posteriors investigacions, com passa sempre en aquests casos de guerra i on intervenen serveis secrets, són caòtiques. Les versions posteriors dels fets es contradiuen, i sovint es fa difícil saber exactament com va anar tot, més per l’estranya circumstància (pels amants de les intrigues) que els fets no es van recollir a les pròpies actes oficials de la GAA. Pel que fa a les versions oficials britàniques, van anar variant segons bufava el vent, des que es van trobar armes a l’estadi, fins que els soldats havien respost a foc procedent de les grades. El que estava clar era el resultat de tot plegat, la gent portava a braç els ferits als centres sanitaris, els mossens feien in situ al mateix camp les uncions als morts. Entre les víctimes es trobaven John William Scott de 14 anys o Jerome O’Leary de només 10.
Després del Bloody Sunday, la guerra encara es va allargar 8 mesos, els pitjors i més sagnants del conflicte. Paradoxalment, aquest esdeveniment va quedar marcat a la ment com a simbòlic. Tot i que van haver episodis més cruents (els deu oblidats- no reconeguts fins al 2001- o l’emboscada de Crossbarry) la matança de Croke Park va marcar, fins al punt que, a més d’esdevenir un punt d’inflexió en la guerra, marcà d’alguna manera també l’inici de la seva fi. Encara després del partit hi hagueren més repercussions directes. Dos oficials d’alt rang de l’IRA, Dick McKee i Peadar Clancy juntament amb el seu amic civil, Conor Clune, capturat en una batuda aleatòria, van ser tirotejats mentre ”intentaven escapar” del captiveri al Castell de Dublín en el que va semblar una mena d’aplicació de Llei de Fugues.
Total del Bloody Sunday 31 morts. Aquesta matança va remoure consciències, sobretot a Londres. Durant unes dècades un cop assolida la independència, cada 21 de novembre es feia un partit d’homenatge. Avui en dia se segueix ensenyant a les escoles com un dels dies més tristos per a la GAA. La reina Elisabeth II va visitar el 2011 l’estadi Croke Park, remodelat del tot el 2005. Durant 50 minuts la reina va escoltar les explicacions i va trepitjar la gespa, en un acte de desgreuge, mentre a fora hi havia fortes protestes en contra de la seva presència .
