Nedar contracorrent
Corria el minut 60 a la Foixarda quan Joan Losada es llençava a la marca del SilverStorm El Salvador per posar el 13 a 22 en una de les semifinals de Copa. Paral·lelament, la Santboiana remava 600km més lluny per intentar remuntar un 22 a 13 en contra davant el VRAC Quesos Entrepinares. Dos resultats idèntics entre catalans i val·lisoletans que mantenien viva l’esperança de veure almenys un equip del Principat a la final del Ciutat de València.
Però la lògica va manar de seguida al Pepe Rojo, on tres assajos en 8 minuts dels de Diego Merino van finiquitar l’enfrontament i tornaven a la realitat al conjunt de Lewis Williams: la Santboiana pot competir 50 minuts amb els “queseros”, després els castellans tiren de fons d’armari per mantenir el mateix ritme de joc i derrotar-los.
A Barcelona la història no era calcada, però sí semblant. Durant 10 minuts (del 60 al 70) el Barça va posar contra els cordes el Salvador, gaudint inclús de dues jugades clares de perill que haguessin pogut capgirar el marcador. Però dels “i si” no es viu, i el “Chami” va imposar-se a Montjuïc amb un resultat un pèl cruel, però amb justícia per proposta, intenció i execució dins el camp.
I és que tant Santboiana com Barça sabien i admetien abans dels enfrontaments que vèncer era pràcticament una gesta. La superioritat dels dos gegants de Valladolid respecte la resta de la lliga és cada vegada més accentuada, i només amb l’èpica no es pot competir contra uns equips que abracen el professionalisme gairebé per complet.
Un pas per darrera
Les diferències entre uns i altres són evidents a primer cop d’ull: la superioritat física dels jugadors del Salvador respecte als del Barça els permetia guanyar sempre mig o un metre en els contactes. Els blaugrana van plantejar i executar una bona defensa, però els quilos i la potència dels castellans els portava a caure endavant enlloc d’enrere en atac. Important diferència.
Al Pepe Rojo la sensació era que la Santboiana necessitava la seva millor versió per poder tenir opcions davant un Quesos que en tenia prou amb alguns moments de lucidesa en atac per anotar. Signant un matx correcte, a partir del minut 58 la màquina val·lisoletana va atropellar els catalans. A Barcelona el Salvador sí que va haver de jugar concentrat durant tot el partit, doncs la pressió defensiva del Barça va obligar-los a ser pacients i a no cometre errades per tal de passar a la final. Amb una mica més de patiment, els de Juan Carlos Pérez també ho van aconseguir.
El final dels dos enfrontaments deixava en el cor dels aficionats catalans una sensació agredolça; per una part, orgull de veure com la voluntat i la fermesa dels dos equips va mantenir-se intacta durant 80 minuts. Per l’altra impotència. Impotència de saber que necessites d’una gesta èpica per poder derrotar-los, que qualsevol mínima concessió serà aprofitada per unes plantilles més entrenades, més profundes i de més qualitat.
La separació que existeix actualment entre uns i altres rau en la capacitat econòmica dels clubs. El Quesos presentava abans de la semifinal dos nous fitxatges, mentre la Santboiana lamentava les baixes per a tota la temporada de Ragazzi i Puigbert i es manifestava incapaç de poder substituir-los amb el “medical joker” per falta de pressupost. El títol de Copa aconseguit l’any passat es recorda com un miracle, quan la realitat és que l’equip que el va guanyar era més complet i comptava amb uns fitxatges kiwis molt més encertats que feien rodar l’equip.
El necessari pas endavant
A Can Barça l’exigència no és tan alta, doncs tot just arrenca l’ambiciós projecte de “Tommy” García i el conjunt culer plantejava la semifinal com un premi a la bona campanya que estan realitzant. Però el camí de la secció de rugby del Barça ha de ser la professionalització o acabarà relegada a un segon terme en una Liga Heineken cada vegada més competitiva i polaritzada.
La part decisiva de la lliga regular arriba amb els equips de Santboiana i Barça amb la moral intacta (les actuacions d’un i altre a nivell d’actitud són incontestables) per afrontar la lluita pels playoffs. Ambdós equips depenen d’ells mateixos per fer-ho, però les eliminatòries d’enguany podrien reproduir la mateixa sensació que ens han deixat aquestes semifinials: satisfacció per les ganes dels jugadors i impotència de veure que falta un plus en quantitat i qualitat per competir amb Valladolid. L’ovalada sempre dicta sentència.
