Els Jocs Bolivarians van néixer el 2005 amb l’objectiu d’esdevenir una competició esportiva de referència per als països bolivarians i exercir de focus d’atracció cada quatre anys aprofitant l’absència al calendari tant dels Jocs Olímpics com dels Jocs Iberoamericans. Ja el 2005 Yuri Alvear es va endur la medalla d’or en judo en la categoria de -57 kg.
Aquell va ser el seu primer gran títol internacional i el preludi d’una carrera d’èxit que es veuria complementada en el mateix escenari pels ors de 2009 i de 2013. Aquesta setmana ha sumat la seva quarta medalla bolivariana: un nou or a la categoria -70kg que ningú ha qüestionat ni en la prèvia ni sobre el tatami. Alvear és una estrella internacional i, sens dubte, un dels grans reclams dels Jocs al costat de la ciclista Mariana Pajón, la saltadora Caterine Ibargüen, l’atleta Luguelín Santos o el tirador d’esgrima Rubén Limardo.
Un palmarès brillant
Yuri Alvear és tricampiona mundial. Convé avançar-ho d’entrada per entendre que estem parlant d’una esportista de primera fila i una de les grans referències del judo sud-americà al costat, per exemple, de la brasilera Rafaela Silva. Va guanyar l’or a Rotterdam 2009, a Rio de Janeiro 2013 i a Xéliabinsk 2014. Tres victòries que han estat refermades més endavant amb els bronzes de 2015 i d’aquest mateix 2017 a Budapest. 10 medalles als Campionats Panamericans (5 d’elles, ors) i tres podis més als Jocs Panamericans donen consistència a una carrera marcada per la fiabilitat en els grans esdeveniments. Quan les rivals dubten per la pressió, Alvear creix i no falla.
Malgrat una preparació constant des que era jove, aquesta judoca de 31 anys té un repte pendent. Una fita que per a alguns serien paraules majors però que per a Yuri Alvear no deixa de ser una conseqüència lògica al seu talent i al seu palmarès: guanyar l’or olímpic. Va debutar als Jocs l’any 2008 amb un setè lloc a Pequín i va afinar la punteria quatre anys més tard a Londres amb la medalla de bronze. L’estiu passat, a Rio, es va haver de conformar amb la medalla de plata després de perdre a la final contra la japonesa Tachimoto. Un cop dur que només ha aconseguit que Alvear redobli els seus esforços per retirar-se amb un or olímpic a Tòquio 2020.
Un entrenador japonès per somiar amb Tòquio 2020
Ja fa uns quants anys que la colombiana va decidir fer una aposta de futur fent confiança a l’entrenador nipó Noriyuki Hayakawa. Amb ell al comandament ha millorat la tècnica i ha aprofitat períodes inevitables de lesions per guanyar recursos i convertir-se en una lluitadora imprevisible davant les seves rivals. La seva progressió, per exemple, l’ha portat a ser ambidextra i a entendre molt millor en quins combats necessita reservar forces per estar al 100% en els dies decisius de cada campionat.
Aquest 2017 la relació ha anat un pas més enllà i Yuri Alvear s’ha traslladat a Tòquio per convertir la capital japonesa en la seva base d’entrenament fins als Jocs de 2020. Objectiu entre cella i cella i poques concessions. Aquesta setmana ha tornat a Colòmbia per posar punt i final a la temporada amb els Jocs Bolivarians i ha decidit celebrar les festes de nadal amb la seva família abans de tornar, a principis de gener, a la rutina inalterable que viu diàriament al Japó.
Un cicle olímpic al Japó sense concessions
Alvear ha explicat aquesta setmana els punts forts de la relació amb Hayakawa en una entrevista concedida al diari El Espectador després de guanyar l’or als Jocs Bolivarians:
L’aposta pel Japó inclou, és clar, un xoc cultural i idiomàtic en què el llenguatge de l’esport preval sobre les complicacions quotidianes. El gener quedaran 2 anys i mig de preparació exigent per tancar la progressió iniciada a Londres: bronze, plata… i or. Colòmbia i la resta de països bolivarians donaran tot el caliu (si voleu utilitzar la paraula de moda, escalf) possible fins que Yuri Alvear assoleixi el seu somni: el primer or olímpic en judo de la història del país.
