Que les bases de les cistelles estiguin protegides van lligades a la història d’un serbi i la seva dissort. Un cop de ràbia per una decisió arbitral va marcar la vida de Slobodan Jankovic i, de retruc, la del seu fill Vlado, avui jugador del Panathinaikos.
Vuit minuts en pista i menys u de valoració no són números per estar content, tot i que el teu equip hagi guanyat el partit per 64-69 contra un rival directe. Això pensaria qualsevol jugador. Però per Vlado Jankovic, haver fet aquestes estadístiques en el Panionios – Panathinaikos que es jugava el passat 23 de febrer devia ser el de menys. Tornava a casa, a una pista que li ha marcat la vida. Bé, a molts jugadors hi ha un equip que els representa. Jordan amb els Bulls, Bird amb els Celtic, i així un llarg etcètera. Però per a Jankovic aquesta marca va molt més enllà. Sí, havia jugat al Panionios les darreres quatre temporades i marxat com un ídol. Però hi havia alguna cosa més que feia el partit especial. Tornava amb una altra samarreta al lloc dels fets, allà on un 28 d’abril de 1993 i amb els mateixos equips al camp el seu pare, Slobodan Jankovic, va quedar tetraplègic.
Va ser durant l’estiu de 1992 quan, després d’haver estat anomenat millor jugador de la lliga iugoslava, Slobodan Jankovic va arribar de l’Estrella Roja al Panionios, on ràpidament es va convertir en l’ànima. No en va, en un dels primers amistosos amb la samarreta grega, ja va anotar 30 punts i una cistella des de quasi bé mig camp que va fer les delícies dels aficionats. S’estimaven, s’apreciaven, i Jankovic hi tenia una molt bona relació. I és que Boban, com el coneixien carinyosament, era rialler, llest i sabia en cada moment el que calia fer, habilitats que combinava amb un llançament refinat que li permetien marcar diferències. Moments de lucidesa d’aquell primer any a Atenes com els de la Copa Korac, amb 41 punts anotats contra la Virtus, que li van valer el sobrenom de ‘Bombarder’. El seu joc era letal, imparable, insultant per qualitat i contundència. Per tot això era conscient que el partit de Playoff que es jugava aquell 28 d’abril de 1993 s’havia de guanyar sí o sí i ell havia de tenir un paper important.
Amb un 56-50 al marcador, qualsevol jugada és clau, i encara més si ets al quart quart. Des de dins la zona, Jankovic va recollir una assistència, es va girar i va anotar. Dos punts més, una anècdota, si no fos perquè Stelios Koukoulekidis, l’àrbitre, va considerar que aquell contacte amb el defensa del Panathinaikos era mereixedora d’una falta en atac. Últim quart, playoff, falta en atac i cinquena per a Boban, que quedava fora del partit, d’un dels partits més importants des que era a Grècia. Decebut, enfadat, frustrat, i sense quasi bé ni protestar va llençar la ràbia amb un cop de cap contra la base de la cistella, un moviment que explica Christianos Chougkaz, company d’equip aleshores, que havia fet altres vegades. Aquest cop, però, el final va ser diferent.
