No tots els esportistes es retiren amb un palmarès que faci justícia al seu talent. Un dels grans atractius de l’esport és la incertesa i les sorpreses quan arriben les grans cites. La pressió, l’estat de forma o de salut, les actuacions extraordinàries o les errades… tot plegat són condicionats notables en un gran campionat. Coneixem molts casos de grans esportistes desafortunats, sense un gran triomf que rebli el seu domini durant la seva època d’esplendor. D’altres són especialistes en oferir el seu millor rendiment el dia més difícil. El cas de Karl Schranz és força més singular.
Nascut el 1938, l’esportista tirolès va competir a l’elit de l’esquí alpí entre el 1957 i el 1972. Abans, de ben petit, havia après a esquiar amb les restes d’uns esquís que havien abandonat uns turistes i s’havia vist obligat a començar a treballar com a aprenent en un taller de fabricació d’esquís als 12 anys després de la mort del seu pare, obrer en la construcció del famós túnel de Sant Anton. Ràpidament va passar a ser el provador oficial dels esquís que s’havien de posar a la venda i el talent que demostrava en cada baixada va ser suficient perquè se li obrissin les portes de les grans competicions de bat a bat.
Un dels grans esquiadors de l’època
La carrera d’Schranz va ser prolífica amb èxits en grans esdeveniments des del seu debut. El 1957 va començar a fer-se un nom amb triomfs a Kandahar i a Chamonix i en els anys següents reforçaria el seu prestigi amb victòries a Kitzbühel, Wengen o Garmisch. Després de perdre’s els mundials de 1958 per una lesió, va brillar l’any 1962 amb dos ors i una plata, va tornar al podi el 1966 amb un bronze i va reblar la seva trajectòria el 1970 amb un nou or
El naixement de la copa del món l’any 1967 va arribar en un dels seus millors moments, però ja en la recta final de la seva carrera. En sis temporades va sumar 23 triomfs tant en descens, en gegant i en eslàlom, les tres disciplines que existien en aquella època, i va guanyar de forma solvent el globus de cristall de l’any 1969 i de 1970.
Una carrera ascendent que va acabar l’any 1972 enmig d’una gran polèmica i que el va fer decidir a apostar-ho tot pel negoci que havia obert durant la seva trajectòria esportiva. Un hotel de 35 habitacions al seu Sant Anton natal i que continua obert actualment amb el seu nom com a reclam per als aficionats a l’esquí de tota la vida.
La plata de 1964, el moment de lluïment olímpic
Els Jocs Olímpics són el punt feble de la trajectòria d’Schranz. Se’n van disputar quatre durant la seva carrera i únicament va poder celebrar una medalla de plata al gegant de 1964 que va semblar poca cosa atès el seu favoritisme, al seu fluix paper a l’eslàlom (11è) i al descens (24è), i a la condició d’estrella davant l’afició entregada d’Innsbruck en un país que viu l’esquí alpí amb bogeria.
Quatre anys abans, el 1960, va fer el seu debut olímpic a Califòrnia amb dues setenes posicions al descens i al gegant. Un bon resultat tenint en compte que una lesió a l’engonal li va fer la vida impossible durant la competició. Dos participacions als Jocs saldades amb uns resultats discrets atès el seu potencial. Els problemes de debò, però, arribarien a partir de 1968
Els Jocs de Grenoble de 1968 són coneguts per l’exhibició de l’esquiador local Jean-Claude Killy. El francès es va penjar les tres medalles d’or de l’esquí alpí assolint d’aquesta manera una fita històrica en els Jocs d’hivern just abans d’abandonar les competicions i després d’haver guanyat la copa del món. Un dominador brutal que va brillar sense problemes al descens i al gegant i que va acabar celebrant el triomf a l’eslàlom després d’una doble decisió molt polèmica.
L’eslàlom de la polèmica
El 16 de febrer es va disputar la primera mànega. Killy no va cometre cap errada i es va situar primer amb un temps de 49 segons i 37 centèsimes. Schranz, que havia acabat sisè al gegant i cinquè al descens, era segon a 32 centèsimes del francès. El dia següent es va disputar la segona i definitiva baixada. Una boira intensa va fer acte de presència durant la competició i va obligar els esquiadors a completar l’eslàlom amb precaució i els jutges a afinar la vista davant unes condicions impracticables.
La segona baixada va donar el triomf a Killy, però ràpidament es va saber que Schranz havia hagut d’esquivar en ple descens a un jutge que s’havia situat al mig de la traçada. Una situació insòlita i que moltes veus van titllar de sabotatge per afavorir les opcions de triomf de l’estrella local. Sigui com sigui, la decisió del jurat va ser concedir a l’austríac un nou descens, amb el cansament acumulat que això comportava. Schranz, però, va creuar la línia de meta amb el millor temps dels participants i la medalla d’or a la butxaca.
Una celebració que no es va traduir en un reconeixement al podi oficial olímpic perquè els jutges van decidir desqualificar Schranz per haver-se saltat una de les portes del primer eslàlom abans de topar-se amb el jutge. Una decisió encara més polèmica que l’anterior i que fa créixer el dubte: ses va prendre per regalar el tercer or a Killy o bé perquè realment l’austríac va cometre una errada en el seu descens. La decisió dels jutges de Grenoble ha estat considerada pel COI com la “més polèmica de la història”.
El veto de 1972, la traca final
Si la pèrdua d’aquell or de 1968 hauria incendiat les xarxes socials d’avui en dia, imagineu quin ressò va tenir la desqualificació d’una estrella plenament consagrada dels Jocs de 1972. El COI va vetar l’accés als Jocs de Sapporo a Karl Schranz, que va retirar-se de l’alta competició sense poder disputar els quarts jocs olímpics de la seva carrera esportiva.
L’austríac mantenia una relació tensa amb el màxim organisme olímpic des de 1968, però el motiu va ser la prohibició d’Avery Brundage, el president, de permetre la participació als esquiadors que havien acordat contractes amb marques comercials perquè renunciaven a l’amateurrisme dels jocs i havien de ser considerats esportistes professionals. Aquells anys en què el COI encara feia gala dels Jocs per a amateurs, vaja. Schranz va decidir no acatar la decisió i va fer una declaració frontal davant el missatge del COI: “Com poden entendre els seus directius la situació dels esquiadors d’elit si ells no han estat mai pobres?“.
Molts aficionats consideren que el veto no tenia res a veure amb la consideració d’esportista “professional”, sinó amb la polèmica de 1968 i amb les declaracions de l’austríac per desacreditar la decisió del COI. Schranz es va convertir d’aquesta manera en el tercer esportista olímpic de la història desqualificat per no ser amateur, després dels casos sonats de Jim Thorpe el 1912 i de Paavo Nurmi el 1932.
Schranz, una llegenda austríaca
Després de conèixer la decisió en ferm del COI, el retorn a casa de l’esquiador va ser un autèntic bany de masses. Fins a 40.000 persones es van concentrar en el seu retorn a casa, que va comptar amb una rebuda massiva a l’aeroport de Viena i amb una desfilada amb cotxe descapotable pels carrers de la capital seguida amb milers de persones que li donaven suport. Molts d’ells van cremar fotos amb la cara de Brundage com a senyal de protesta.
La figura d’Schranz és àmpliament coneguda a Àustria i la seva polèmica relació amb el COI compta fins i tot amb un petit còmic que explica tots els ets i uts de la seva desqualificació de 1968 i del veto rebut el 1972. Un esportista llegendari, també, per l’absència d’un or olímpic al seu palmarès.
