Aquest dimecres el Comitè Olímpic Internacional designarà París com a seu dels Jocs Olímpics de 2024 i Los Angeles com a epicentre de l’edició de 2028. Una doble designació sense candidatures alternatives que es vota com a proposta conjunta del COI i les dues ciutats candidates i que deixarà enrere la imatge de les votacions successives i la lectura del sobre definitiu clàssica (“A la ville de…“). Una solució de compromís davant la desbandada de la resta de candidatures, que han anat renunciant als seus projectes inicials davant la pressió popular.
La decisió permetrà al COI agafar aire i repensar un sistema d’elecció condemnat al fracàs davant la suspicàcia creixent de la gent d’arreu del món sobre els sobrecostos de l’olimpisme i davant l’evidència que la corrupció i el frau han estat protagonistes en massa ocasions. A Lima hi haurà absències tan sonades com la de Frankie Fredericks, l’ex velocista que va rebre un ingrés astronòmic als seus comptes (via paradís fiscal) el dia de l’elecció de la candidatura de Rio de Janeiro per als Jocs de 2016.
Tony Estanguet, una figura clau
Fa tot just cinc anys un dels millors piragüistes de la història anunciava la seva retirada de l’alta competició. Feia pocs mesos havia guanyat el seu tercer or olímpic a Londres i posava punt i final a una rivalitat històrica amb l’eslovac Michal Martikan, l’home que va pujar al podi en cinc Jocs consecutius entre el 1996 i el 2012. Estanguet era una autèntica fera a les aigües braves i el seu palmarès és impressionat, amb tres campionats del món i tres títols europeus més. El 2012, encara en actiu, el francès de Pau va ser escollit membre de la comissió d’esportistes del COI per un període de vuit anys i el 2014 va ser la cara visible del moviment olímpic al comitè executiu de l’Agència Mundial Antidopatge.
La progressió meteòrica d’Estanguet als despatxos es va confirmar definitivament com a cara visible de la candidatura olímpica de París. Estanguet ha estat una peça clau en l’èxit dels parisencs. Ha assumit les regnes de l’organització de la candidatura i alhora ha exercit de portaveu oficiós davant els mitjans. Un esportista d’elit que ràpidament s’ha forjat un prestigi insòlit en l’olimpisme i a qui escoltarem de forma constant en els propers set anys com a veu oficial de París 2024 i del COI. Fins i tot alguns analistes ja l’assenyalen com un dels millors successors possibles de Thomas Bach per a la presidència del COI!
París, París i París
Independentment de la retirada de la resta de rivals i de l’acord amb els responsables de la candidatura de Los Angeles, el cert és que des del primer moment París s’havia convertit en la gran favorita per endur-se l’organització dels Jocs. Amb un pressupost de 5.100 milions d’euros, la candidatura francesa ha forjat un projecte basat, principalment, en la història, la fiabilitat d’una gran capital europea i la referència d’infraestructures ja construïdes. El pavelló de lluita i el centre aquàtic són les instal·lacions que caldrà construir expressament per a la cita, que preveu utilitzar pavellons temporals en alguns casos i adaptar espais en altres disciplines. Vaja, que el 70% del que necessiten diuen tenir-ho construït.
Sigui com sigui, els responsables de París 2024 han jugat amb la idea que els Jocs no deixaran una petjada inútil a França i han centrat tots els seus esforços en vincular la capital i l’olimpisme. Pràcticament totes les competicions es disputaran a París o a la seva àrea metropolitana. La Vela (Marsella) i el futbol (única competició descentralitzada als estadis d’arreu del país) són casos excepcionals. La Catalunya Nord, un cop més, quedarà aïllada de la celebració d’un gran esdeveniment francès.
https://www.youtube.com/watch?v=gftfCXc_-DQ
Els tercers Jocs, 100 anys després
El centenari de la celebració dels Jocs de 1924 a París, la ciutat que ja havia acollit la segona edició olímpica el 1900, serà un esdeveniment força més gegantí del que va viure França fa 100 anys. Llavors van ser 2.954 homes i 135 dones els encarregats de fer vibrar l’afició. Alguns països com l’Equador o Filipines, debutaven a la cita. Aquests darrers ho feien amb un únic atleta, David Nepomuceno, un singular corredor que encara està considerat com un dels millors velocistes de la història del país. Més singular encara va ser el debut olímpic de la Xina, que va portar quatre tennistes a França, presents a la cerimònia inaugural, però que van abandonar la ciutat sense haver ni tan sols iniciat la competició.
Aquell 1924 es va celebrar la cursa dels 100 metres llisos que va inspirar la pel·lícula “Carros de foc“. Era el 7 de juliol a les 7 de la tarda i cada any, des d’aquell moment, el guanyador Harold Abrahams i el medallista de bronze neozelandès Arthur Porritt es reunien per sopar plegats el mateix dia i a la mateixa hora. Ho van fer fins el 1977, pocs mesos abans de la mort de l’ex atleta londinenc. Un any en què el Tarzan Johnny Weissmuller es penjava quatre medalles (en natació i en waterpolo) i en què el ressò del moviment dels Jocs Mundials Femenins posava entre l’espasa i la paret a Pierre de Coubertin, obligat a incorporar les dones al programa atlètic a partir dels Jocs següents.
Els Jocs de París de 2024 de ben segur que faran reviure aquestes i altres històries per commemorar el centenari. Caldrà veure si d’aquí a set anys el COI ha sabut repensar l’olimpisme per tal de garantir-ne el seu futur.
