Aquest divendres el Tour de França viurà la seva tretzena etapa amb un recorregut de 101 km entre Saint-Girons i Foix. Etapa curtíssima amb tres ports de primera categoria i on els grans noms de la general hauran d’estar alerta.
Però fixem-nos en uns altres noms: Pierre Rolland, Thibaut Pinot, Thomas Voeckler, Sylvain Chavanel, Tony Gallopin, Warren Barguil… Segurament ells també seran protagonistes. Què tenen en comú? Que són francesos. I això és determinant si ens fixem ara en el dia en què cau l’etapa. Divendres és 14 de juliol, la festa nacional de la república francesa, un dia en el que l’atenció del Tour es trasllada a observar si un ciclista del país organitzador serà capaç de vèncer l’etapa de la jornada.
I és que a falta de corredors amb possibilitats reals de vèncer la cursa de tres setmanes de més prestigi (de moment no comptem amb Bardet), avui dia el ciclisme francès s’ha de conformar amb triomfs simbòlics com el del 14 de juliol. Un triomf que comença a ser ja una mica urgent perquè no es produeix des del 2005, quan David Moncoutié va vèncer en una etapa amb final a Dignes-les-Bains. Comptant aquesta victòria, els ciclistes francesos en sumen 30 en tots els 14 de juliol de la història del Tour, amb vencedors de renom com Maurice Garin (guanyador de la primera edició), Antonin Magne, Jacques Anquetil, Bernard Thévenet o Laurent Jalabert.
Guanyar el 14-J, un salvavides
La victòria del 14 de juliol s’ha convertit en un salvavides si tenim en compte que l’últim francès que va conquerir un Tour va ser Bernard Hinault el 1985! Des de llavors hi ha hagut el trio de Greg Lemond, el regnat de Miguel Indurain, els set tours deserts d’Armstrong… Victòries de ciclistes espanyols, nord-americans, britànics, italians, australians, alemanys… Però cap francès a dalt del podi.
De fet, tampoc han abundat els ciclistes gals en la segona i tercera posició. En els darrers 31 anys tan sols ho han aconseguit el propi Hinault (2n el 1986), Jean François Bernard (3r el 1987), Laurent Fignon (2n el 1989), Richard Virenque (3r el 1996 i 2n el 1997), Jean-Christophe Péraud (2n el 2014), Thibaut Pinot (3r el 2014) i Romain Bardet (2n el 2016).
Aquests dos últims, Bardet i Pinot, són precisament els abanderats de la darrera generació de corredors francesos amb aspiracions a recuperar l’honor del ciclisme del país veí. Darrera seu ja treuen el cap altres joves assenyalats com ara Pierre-Roger Latour, que està corrent precisament el seu primer Tour. Algun dia un d’aquests joves haurà d’acabar amb la maledicció. 31 anys sense un francès campió als Camps Elisis. És clar que, sense moure’ns de París, podrem veure que una de les altres grans malastrugances de l’esport francès s’allarga encara una mica més. Fa ja 34 que les pistes del Roland Garros no veuen un guanyador de casa, des de Yannick Noah el 1983. Dues grans urgències de les que ara per ara no s’entreveu un final proper.
