L’oposició a albergar uns Jocs Olímpics creix cada cop més entre les ciutats que presenten candidatura i el COI ha tingut problemes en els darrers anys per designar les següents seus. Un fenomen relativament nou, doncs fins fa poc les ciutats morien de desig per ser designades seus. Hi ha una excepció: Denver, l’única ciutat que un cop havia estat designada va refusar l’organització dels Jocs d’Hivern de 1976.
El bicentenari de la independència
El 4 de juliol de 1776 els americans van declarar la independència dels Estats Units. Fervorosos com són en les celebracions patriòtiques, no hi havia manera millor de celebrar el bicentenari de la independència que albergar uns Jocs Olímpics i ensenyar l’èxit del país a tot el món. Més encara, l’1 d’agost de 1876, Colorado era admès com a estat. El 1976 en seria el centenari, celebració doble per a Denver. L’escenari, al bell mig de les Muntanyes Rocalloses, semblava l’ideal, i Denver va guanyar una dura pugna amb Sion (Suïssa) amb una candidatura on els comptes estaven clarament falsejats.
Respecte pel medi ambient
Ens pot costar de creure i, etnocèntrics com som, molts podem pensar que les lluites de defensa del medi ambient són quelcom sorgit en els darrers anys. Res més lluny de la realitat, doncs un dels dos punts pivotals en l’argumentació “anti-Jocs” va ser el mal que aquests farien al medi ambient.
Tot i que els organitzadors dels Jocs i el propi COI insistien en fer un esdeveniment amigable amb el medi ambient, les entitats protectores desconfiaven plenament tant dels seus governants (mai voluntariosos en aquest aspecte) com del màxim òrgan olímpic. Així doncs, els activistes mediambientals es van agrupar en el POME (Protect Our Mountain Environment).
La principal preocupació que tenien era referent a les proves de salt de trampolí, esquí nòrdic i biatló, que s’havien de disputar a Indian Hills, una reserva natural que consideraven gens preparada per albergar aquest tipus d’esdeveniments. La segona opció proposada pel Comitè organitzador va ser la de moure-ho a Evergreen, un suburbi a 25 km de Denver, però allà van ser els propis veïns els qui s’hi van oposar. Finalment un pla C i definitiu: traslladar les proves a Vail i Steamboat Springs, a uns 160 i 250 quilòmetres de la seu. Aquest darrer pla significava també importants costos econòmics i mediambientals deguts a les necessitat de transport aeri entre seus. Quan no era un all, era una ceba.
La recessió de 1970 i les experiències de Califòrnia, Grenoble i Sapporo
Mai sabrem si els activistes pel medi ambient haguessin tingut ells sols la força suficient per tombar la celebració dels Jocs a Denver. L’altre element clau en les protestes era, com no podia ser d’altra manera, econòmic.
Els Estats Units van patir una important recessió els anys 69 i 70 que d’una banda feia que els recursos de les administracions fossin baixos i de l’altra, que la població tingués interioritzat el factor austeritat, si bé podríem discutir-ne la idoneïtat. Això va fer que el Comitè organitzador prometés fer el Jocs del 76 amb un pressupost total de 30 milions de dòlars.
L’experiència dels anteriors Jocs d’Hivern celebrats no semblava gaire positiva en aquest sentit. Els Jocs del 60 disputats a Califòrnia havien costat 13,5 milions de dòlars, quan el pressupost inicial era d’1 milió. Vuit anys més tard, els Jocs s’havien celebrat a Grenoble (França), en un esdeveniment que va acabar costant 250 milions de dòlars i va comportar greus problemes econòmics a la ciutat, incloses altíssimes pujades impositives. Finalment, els Jocs de Sapporo (disputats el febrer del 72, enmig del debat a Denver) semblaven de nou una evidència de malbaratament i despesa real molt allunyada de la prevista.
Tot plegat feia bastant poc creïble l’argument dels organitzadors segons el qual els Jocs costarien 30 milions de dòlars. En una època en la qual les noves tecnologies i els mitjans de comunicació tenien encara un poder nul o limitat, és especialment destacable la força mobilitzadora que va tenir el moviment pel no als Jocs d’Hivern, basat gairebé exclusivament en el porta per porta. Els opositors creien que el pressupost real rondaria els 110 milions de dòlars, gairebé quatre cops el previst.
Referèndum a Denver i Colorado i cancel·lació
El 7 de novembre de 1972, dos anys i mig després de la designació de Denver com a ciutat seu dels Jocs Olímpics d’Hivern del 76, es van celebrar dos referèndums. Un, a l’estat de Colorado i l’altre, pròpiament a la ciutat de Denver. En ambdós casos la votació no era un clar i diàfan si/no pel referèndum, sinó que es tractava d’una esmena constitucional segons la qual l’estat no podria augmentar les partides públiques destinades als Jocs. A la pràctica, i tal com era evident, l’aprovació d’aquesta esmena significava la renúncia de Denver. L’esmena s’aprovà amb un 60% de vots favorables i una participació rècord, provocant la imminent renúncia de Denver als Jocs.
Quedaven tres anys i mig per la celebració dels mateixos i el COI es trobava despullat. Després d’un primer intent per tal de convèncer Whistler (Canadà) i l’amable renúncia d’aquests, es va optar per la opció fàcil: donar els Jocs a Innsbruck, que els havia organitzat l’any 1964 i tenia totes les infraestructures a punt.
Un clar exemple del poder ciutadà per una banda, i de que la reformulació o replantejament de què haurien de ser uns Jocs Olímpics no són pas res de nou, sinó que fa més de quaranta anys que és una lluita persistent.
