Les nacionalitzacions són un dels debats oberts en l’esport mundial des de fa uns quants anys. Conflictes de passaports a la lliga ACB de bàsquet, l’èxit de la selecció masculina d’handbol de Qatar o l’arrelament dels jugadors xinesos a la lliga estatal de tennis de taula podrien generar debats propers a l’esport de casa nostra. També en l’atletisme, és clar. Probablement és a la pista atlètica on es viuen els casos més sonats. Atletes que canvien de país, federacions esportives que lluiten per agilitzar tràmits, països que posen el talonari damunt la taula per incorporar els millors corredors, saltadors o llançadors del món.
L’home més ràpid d’Àsia va néixer a Nigèria. El rei del fons mundial, britànic, ho va fer a Somàlia. I el rei de les tanques espanyol va néixer a Cuba. Tres exemples concrets, però, que són anècdotes quan cosntatem que fins a 20 atletes kenians van competir als Jocs de Rio de Janeiro sota la bandera d’un altre país. O que Bahrain, el ric emirat del golf pèrsic, va presentar-se al Brasil amb 7 esportistes nascuts a Etiòpia entre les seves files.
Les nacionalitzacions, al punt de mira de la IAAF
Tot plegat no només preocupa a l’aficionat a l’atletisme, que veu com en una final olímpica o mundial corredors nascuts en un parell de països poden arribar a ocupar pràcticament els deu primers llocs a la línia de meta. Una cita reglada que esdevé, a la pràctica, un míting més, una prova de luxe comparable amb la lliga dels diamants. La IAAF també ha expressat els seus recels al panorama actual i ha decidit actuar.
En una reunió en què va ratificar la decisió de deixar Rússia fora del Mundial d’Atletisme d’aquest estiu per la manca de credibilitat en la seva lluita contra el dopatge, la IAAF també es va mostrar activa en l’àmbit de les banderes: no tramitarà noves nacionalitzacions fins que no s’acordi un mecanisme que vegi amb bons ulls. Es revoquen de forma immediates les regles que permetien transferir la nacionalitat d’un país a un altre amb l’única excepció d’aquells procediments que ja estan en marxa (i que actualment són una quinzena de casos).
L’horitzó: un canvi de normativa
Sebastian Coe, el seu president, ho va explicar d’aquesta manera: “Ha quedat clarament demostrat que les normes actuals no són útils per als seus propòsits amb la transferència múltiple d’altetes provinents especialment d’Àfrica cap a altres països. L’atletisme, que en la seva competició d’elit és un esport basat en els equips nacionals, és especialment vulnerable en aquests casos. Les regles actuals no ofereixen les proteccions necessàries per als atletes. No és un sistema sostenible“.
La clau de volta és el negoci associat a les nacionalitzacions. Això és el que preocupa especialment a la IAAF. El representant africà en aquest organisme, Hamad Kalkaba Malmoum, considera que “Les regles estan sent pervertides i perjudiquen la credibilitat de l’atletisme. S’ha creat un mercat a l’engròs per a aconseguir talent africà. I els atletes cada cop es desvinculen del seu país d’origen a una edat més primerenca“.
En definitiva, la IAAF ha decidit posar el focus contra l’atletisme de dues velocitats. Si vol un negoci global, necessita que els països africans o asiàtics inverteixin en estructura i base per formar nous talents. La IAAF no vol dependre del talonari de Qatar, Bahrain o els països occidentals. Ara caldrà veure la resposta dels emirats davant la decisió de congelar les nacionalitzacions. Serà una bola de fum de la IAAF o un canvi de dinàmica que pot contagiar l’esport mundial? Es divisa una nova normativa en els propers mesos que no agradarà a tothom.
