No hi estàvem gens acostumats però per una vegada Roger Federer i Rafa Nadal començaven un Grand Slam no com a favorits al títol sinó com a ‘outsiders’. Després d’una temporada 2016 tortuosa per les lesions, tant l’un com l’altre afrontaven l’Open d’Austràlia 2017 amb l’ànim de demostrar que no estan acabats. I vaja si ho han demostrat! Amb la seva classificació per a la final, Federer (35 anys) i Nadal (30 anys) tornen a tenir la possibilitat de guanyar un Grand Slam. El suís no ho aconsegueix des de Wimbledon 2012 i el mallorquí des de Roland Garros 2014.
I mentrestant, al quadre femení una altra veterana, Venus Williams, s’ha tornat a colar a una final de Grand Slam més de set anys després de l’última vegada! Va ser el 2009, quan la gran de les Williams va perdre la final de Wimbledon també contra la seva germana Serena.
Federer, Nadal i Venus Williams han demostrat que el tennis és un esport de segones oportunitats. Però hi ha uns quants exemples de casos més sonats que els mencionats, de tennistes que han retornat a la primera línia després d’anys d’absència.
Un dels més coneguts és el d’Andre Agassi. Després de revolucionar el circuit a primers dels 90, amb victòries a tres Grand Slam (l’últim dels quals a Austràlia el 1995), Agassi va caure a l’infern i, amb problemes de drogues pel mig, va passar del número 1 mundial a la posició 110 a finals de 1997. L’any següent, mica en mica, es va refer i el 1999 tornava a dalt de tot, guanyant Roland Garros, l’Open dels EUA i sent novament número 1 del rànquing ATP, ja amb la també cèlebre Steffi Graf com a parella.
El cas de Capriati
En categoria femenina, qui va sorprendre tothom poc després del renaixement d’Agassi va ser la també nord-americana Jennifer Capriati. El seu és un cas paradigmàtic de nena prodigi del tennis. Va debutar com a professional encara amb 13 anys i amb 14 ja va arribar a les semifinals del Roland Garros de 1990. Assoliria el punt culminant de la seva jove carrera el 1992 amb la medalla d’or de la categoria individual als Jocs Olímpics de Barcelona, amb només 16 anys. Tot plegat va ser massa per una menor d’edat, i durant els següents anys el seu rendiment va caure en picat entremig també de problemes amb les drogues i pensaments de suïcidi, com reconeixeria anys més tard.
Capriati va estar dues temporades sense competir i, quan va tornar al circuit, va caure fins la posició 101 del rànquing el 1998. Durant les temporades següents, però, va recuperar el bon joc i el 2001 va guanyar a Austràlia el seu primer Grand Slam. Va vèncer també aquell mateix any a Roland Garros i el següent va repetir a Austràlia. Va ocupar també la primera posició del rànquing durant 17 setmanes acumulades entre 2001 i 2002. Finalment, Capriati es va retirar el 2004 amb només 28 anys.
El retorn després de la ganivetada
També problemàtica va ser la carrera d’una altra nena prodigi, Monica Seles. En el seu cas degut a la ganivetada que va patir el 1993 a les pistes d’Hamburg. L’atac va interrompre una carrera fulgurant, amb vuit Grand Slam guanyats quan encara no havia complert els 20 anys. Després de l’agressió, Seles va trigar més de dos anys a tornar a competir pels danys psicològics que arrossegava. Tot i així, la tennista nord-americana nascuda a l’antiga Iugoslàvia, va ser capaç de tornar a l’elit i a finals de 1995 tornava a ser número 1. Va guanyar l’Open d’Austràlia de 1996 però el cert és que no va acabar de recuperar el nivell d’abans de l’atac.
Un altre cas de retorn a les pistes, més agradable, és el de la belga Kim Clijsters. Després de ser una de les protagonistes del circuit entre 2001 i 2006, Clijsters es va retirar a mitjans de 2007. Durant aquest temps va ser mare i a finals de 2009 va decidir tornar a la competició. Bona elecció perquè en el seu retorn Clijsters va superar fins i tot els números de la primera etapa. Va tornar a ser número 1 i va guanyar tres nous tornejos del Grand Slam.
