Acaba aquest 2016 i amb ell la primera fase de la nova Eurolliga. Les primeres valoracions que en podem fer són positives, més enllà que s’estigui d’acord o no en el format de competició semitancat.
L’audiència i l’aforament als pavellons ha millorat respecte la temporada passada, amb la disputa de grans partits cada jornada, amb possibilitat de perdre contra qualsevol rival converteix la competició en molt més entretinguda per l’aficionat i l’espectador. Veurem si al final de la temporada el balanç econòmic també és encoratjador que, a priori, tot fa pensar que sí.
CSKA, gran favorit a repetir el títol
Si ens centrem per això en l’anàlisi exclusivament esportiu veiem que el CSKA, tot i haver afluixat una mica els últims 7 dies amb 2 derrotes consecutives, segueix sent el líder clar de la competició i principal favorit a revalidar el títol. Amb una parella exterior perfectament compenetrada i de talent exagerat com són Milos Teodosic i, sobretot, Nando de Colo, els russos són el rival a batre. I el francès, principal candidat a endur-se l’MVP de la competició per segon any consecutiu.
El primer grup de perseguidors
El Real Madrid sembla que segueix en forma més enllà d’alguna derrota esporàdica, malgrat que la majoria de partits acaben sent bastant ajustats. De fet, la seva victòria més extensa és al Palau Blaugrana davant del Barça, en un partit que els culers difícilment podar oblidar ràpidament.
Llull, amb la absència de Sergio Rodríguez, és el comandant en cap de l’equip mentre segueix anotant les seves cistelles impossibles a cada partit. A més a més, la nota positiva del bàsquet madridista sembla ser la consolidació de Luka Doncic com a jugador important per a la rotació blanca. L’eslovè, amb 17 anys, ja ha aconseguit una nominació a MVP de la jornada, anotant cistelles definitives i sembla no tenir sostre. Veurem quantes temporades més dura a Europa abans de fer el salt a la NBA.
El Fenerbahce s’ha mostrat irregular, i és que l’actual campió és capaç de sorprendre el CSKA a Moscú i de perdre estrepitosament a casa davant de rivals, a priori, molt més assequibles. El seu joc interior, amb Vesely i Udoh, segueix fent por.
Tampoc ens hem d’oblidar del Baskònia, capaç de reciclar-se completament cada temporada i seguir competint entre els millors de la competició, ni dels equips grecs. Panathinaikos amb Xavi Pascual al capdavant i Olympiacos que segueix donant guerra mentre Spanoulis aguanti.
La lluita per les últimes places del Playoff
Tot i que encara queden 15 partits i no seria tan anormal que algun d’aquests equips atrapés els capdavanters, CSKA a banda. Estem parlant de Darussafaka Dogus, Estrella Roja, Efes Pilsen, Barça, Bamberg, Zalgiris i Unics Kazan, tots ells situats entre dues victòries de diferència.
Els de David Blatt, el Darussafaka Dogus, rauen en els seus americans que, fins al moment, s’han mostrat perfectament capaços i, amb una gran inversió, es consoliden com un equip punter a la competició. Estrella Roja assumeix el paper que tenia el Partizan anteriorment, amb un equip ple de jugadors locals que es fan temibles cada cop que algú visita el Pionir.
L’Efes Pilsen és el tercer equip turc amb possibilitats de classificació i un clàssic del content europeu que ara mateix viu sota la sombra del Fenerbahce d’Obradovis i el Darussafaka de Blatt. Els seus americans però, poden donar un ensurt a qualsevol equip.
Arriba el torn del Barça, que després de patir una gran plaga de lesions i una mala ratxa de resultats, sobretot lluny del Palau (tot i la lamentable derrota a casa contra el Madrid), sembla que poc a poc va despertant i amb un calendari una mica més favorable, vol aprofitar la segona volta per escalar posicions. Amb Rice al timó i la millor versió de Tomic (gairebé desapareguda aquesta temporada) el sostre és molt més elevat.
El Bamberg, amb Tricheri al capdavant, és l’equip que ha perdut més partits ajustats de la competició després d’entrar als últims minuts per davant al marcador. Sembla, però, que a poc a poc va recuperat la confiança i sumant victòries.
Finalament, Zalgiris, que amb Jasikevicius al capdavant segueix la seva filosofia de tenir molts jugadors locals i americans que marquin les diferències, i l’Unics Kazan de Keith Langford, el màxim anotador de la competició que intenta repetir el trofeu Alphonso Ford.
Els despenjats?
En una lligueta tan igualada parlar de despenjats ja sembla una mica prematur, en tot cas, el nom més sorprenent és el del Maccabi de Tel Aviv. Amb una gran inversió i el fitxatge de jugadors estrella com Andrew Goudelock no aconsegueix que l’equip rutlli, i això que ja porten 3 entrenadors aquesta temporada. En tot cas, si les peces encaixen, encara tenen molts partits per poder situar-se a playoffs.
Més malament pinten les coses per Galatasaray i Emporio Armani Milan, que amb només 4 victòries desprenen unes sensacions que fan difícil pensar en la seva classificació.
