La República de Kiribati és un dels països establerts a les petites illes de l’oceà pacífic. Forma part simultàniament de la Polinèsia i de la Micronèsia i té com a antecedents dels mapamundis occidentals el nom d’Illes Gilbert. Kiribati, situada a mig camí de Hawaii i Fiji, travessant la línia de l’equador, és un país ple de singularitats. Abans d’anar al gra esportiu, política a través de les decisions de tres governs diferents.
A Kiribati van detectar un problema de superpoblació als anys 80 del segle passat. El govern va decidir que fins a 4.700 persones (un 5% del país) hauria de canviar d’illa de residència. Era l’única manera de garantir els serveis mínims a les illes més poblades i de dotar de vida a les illes més petites.
Pocs anys més tard, Teburoro Tito va ser escollit president amb una promesa electoral sensacional, que va tenir l’encert de complir. Kiribati estava dividida de ple per la línia internacional del canvi de data. Una part del país vivia en un dia, l’altra part vivia en un altre dia. Van traslladar la línia cap a l’est i van poder complir el somni de Tito: ser el primer país del món en viure el canvi de segle. No cal dir que la campanya turística va anar com una seda. Si algú us pregunta on comença el dia, doncs, envieu-lo a Kiribati.
La tercera decisió no és tan agraïda. L’any 1989 un informe de l’ONU va alertar que Kiribati seria un dels primers països del món en desaparèixer si pujava el nivell del mar. Dues dècades després, la constatació del canvi climàtic és un fet i les illes tenen una caducitat d’entre 30 i 40 anys. Abans del 2050 els arxipèlags podrien haver desaparegut. Anote Tong, el president dels darrers anys, va fer una crida per trobar un país d’adopció que acollís el poble de Kiribati. Simultàniament, fa 2 anys va comprar terrenys a la veïna Fiji per garantir l’evacuació dels futurs refugiats climàtics.
Kiribati, doncs, és un país amb una amenaça ja no tan latent i, per a molts estudis, irreversible. Seran els primers a pagar els plats trencats de la irresponsabilitat dels grans generadors de gasos hivernacle del planeta. I la campanya per a demanar ajuda ha trobat en David Katoatau el millor ambaixador possible.
Un campió dels Jocs de la Commonwealth
Katoatau és un dels aixecadors de pes més coneguts d’arreu del món. No pas pels seus triomfs, sinó per la seva alegria desfermada i els seus balls en les competicions. Ha estat tres vegades olímpic i, malgrat estar unes passes per darrera de l’halterofília de la Xina, el Kazakhstan, Corea del Nord, Vietnam o de l’Europa de l’Est, té un títol preuat al seu palmarès. El 2014 David Katoatau es va proclamar dels Jocs de la Commonwealth. Era el primer or de la història del país en aquesta competició, assolit per davant d’un neozelandès i un anglès. Va alçar 148kg en arrencada i 200kg als 2 temps. 348 kg totals a la seva categoria, la dels 105kg. Més enllà de l’or, va enamorar amb la celebració: un ball per a Kiribati.
Probablement, però, els lectors que ja el teníeu clissat el vau descobrir als Jocs Olímpics de Rio. A la cerimònia inaugural es va convertir en un dels banderers més actius (afortunadament) i va endur-se més aplaudiments que ningú al pavelló destinat a l’Halterofília. Ni va guanyar ni va ser finalista, però va emocionar a tothom. Ens farem reiteratius, però tornem a enllaçar un vídeo. Sempre val la pena gaudir d’un esportista d’elit que decideix ballar en el moment decisiu de l’any.
El ball, símbol de la lluita
David Katoatau va decidir fer valer la seva condició de campió de la Commonwealth per adreçar-se al món. El ball com a eina per cridar l’atenció. Per reivindicar alegria i, alhora, aconseguir que la gent cliqui el seu nom o bé el de Kiribati als cercadors d’internet. Diu: “la gran majoria de la gent no té ni idea d’on és Kiribati“. El ball és una manera òptima d’aprofitar el focus mediàtic. Qui s’interessa pel seu ball, potser s’acaba interessant pels problemes del seu país. Però Katoatau no només balla.
Poques setmanes després de l’èxit de 2014 va publicar la carta “salveu el nostre país“. Al text demanava ajuda internacional i explicava la dura realitat des de les seves vivències. Va construir una casa a Tarawa, l’atol més poblat del país, que té una alçada màxima de 3 metres sobre el nivell del mar. Ho va fer amb la construcció tradicional de l’illa i poques setmanes més tard se l’enduien les onades.
El referent dels més petits
“Com puc mentir als infants del meu país dient que els seus somnis es poden complir si la nostra nació està desapareixent?“. Katoatau ha fet nombroses xerrades a les escoles del seu país i ha vist com creix la passió per l’halterofília. L’esport que ell es va acostumar a practicar descalç a pocs metres de casa, sota un cocoter. Pot semblar un tema menor, però els problemes per aprendre a competir amb vambes van ser molt importants per a ell.
L’altre factor determinant dels seus entrenaments era la calor. La barra s’escalfava quan picava el sol, de manera que es llevava a les 6 del matí per poder entrenar sense cremar-se. Diu que no hi havia cap gimnàs quan era petit, però que tampoc n’hi ha ara: “si no tenim recursos per a aquestes instal·lacions, com aconseguirem recursos per salvar-nos?“. Ell, amb 16 anys, va haver de desplaçar-se a l’Institut d’Halterofília d’Oceania, a Nova Caledònia, per poder competir a l’elit amb plenes condicions.
Una icona global
El testimoni de Katoatau ha traspassat fronteres i s’ha convertit en una icona global. És una de les cares visibles més peculiars de la lluita contra el canvi climàtic. Força gent pot dir, com ell, que no sap si d’aquí a poc temps la seva casa es mantindrà dempeus o serà engolida pel mar. Pràcticament ningú més, però, ho pot fer en la condició d’esportista conegut arreu del món. Katoatau ha ballat més que ningú per aconseguir-ho i ha mantingut un excel·lent nivell competitiu que el portarà a ser el màxim favorit als Jocs de la Commonwealth de 2018.
Entre entrenaments i competicions, però, també troba espais per a mostrar-se solidari amb altres lluites del planeta. La darrera d’elles, el cas d’Standing Rock, la reserva índia dels EUA que acaba d’aconseguir una victòria lluitadíssima. Katoatau va liderar una campanya de suport des de Kiribati. Com sempre, amb l’alegria de qui està acostumat a plantar cara a les adversitats.
