En moltes coses de la vida hi ha la cara alegre i la seva cara fosca. Avui toca agafar la tinta negra i escriure la part fosca de la cursa que vaig córrer diumenge. Però no tot és cru. Sempre podem trobar la seva part positiva. Aquesta, però la deixo per d’aquí a uns dies.
Una llàgrima negra, quasi invisible, li llisca galta avall. Se li barreja amb la suor pròpia de la cursa i de l’elevada humitat d’un matí de finals de novembre. Els corredors que el van passant a comptagotes no són capaços de veure com pateix. Com plora per dins. De ràbia, d’impotència. Avui havia de ser el gran dia, però les forces l’han abandonat. Amb molta mala llet. L’han deixat tirat al mig d’una muntanya farcida de corredors i d’il·lusions. No serà l’únic que patirà, ni l’únic que no li sortirà la carrera somiada, però això no el consola.
La fallida li ha arribat massa d’hora. Abans de poder-se’n fer a la idea. La vida és injusta i l’esport incontrolable. El seu cos li ha dit adéu, a reveure. Ja t’espavilaràs. I ara comença una nova batalla entre les cames que volen plegar, abandonar, sucumbir, i una petita porció de la seva ment que vol acabar, seguir lluitant contra els impossibles, contra el dolor insuportable que li començaran a fer les cames en breu i que no l’abandonarà ja fins al final. Però en aquesta batalla sempre en surt un vencedor.
Per enfocar el dia tan anhelat, el del debut en la distància, s’ha posat la mateixa vestimenta que l’any passat va utilitzar en la distància inferior (25 km, que es diu aviat). Una samarreta blanca i vermella i unes malles verdes, de les que criden l’atenció, el mateix to que les seves bambes Salomon, sempre a punt per superar els entrebancs que li posa la muntanya. Avui, però, tocarà córrer 42 km amb prop de 2.000 metres de desnivell. Un repte difícil però il·lusionant, ja que ho farà pels corriols sempre enfiladissos que envolten el seu poble i sobretot, amb molt bona companyia.
El noi que avui torna a anar amb les malles verdes a joc amb les sabates, arriba ben d’hora a recollir el dorsal i saluda al seu germà i als nous amics que ha fet dels Burriac Runners. Gaudeix de les salutacions que rep d’alguns que fins fa res no el coneixien, doncs és la imatge del cartell d’enguany i això el fa feliç.
L’speaker canta el compte enrere i comença la cursa. Els primers kms són de gaudi. Surt relaxat. Arriba la pujada i se sent còmode. Sense apretar gaire, o almenys que en sigui conscient, va fent camí cap amunt. És en aquest moment que es topa amb la Míriam, la guanyadora de l’any passat i la imatge del cartell d’aquella edició. Moment curiós amb les dues imatges dels darrers cartells de la Burriac Xtrem junts. Se sent bé i la passa. Però no compta que ella és una corredora experta en llargues distàncies i que sap regular. Encara queda molts km a recórrer.
Van passant els quilòmetres prou ràpid fins que a partir del km 6, el noi que va amb les malles verdes a joc amb les bambes comença a notar que les cames no acaben d’estar fines. Però ell segueix tirant. A bon ritme. Els primers 14 km va a una mitjana de 6’40’’ al km. Prou bé. Però a partir del km 16-17 nota la primera punxada a la cama. Ben aviat comença a tenir rampes. Malament.
Coneix perfectament la seva musculatura i sap que d’aquí a res començarà a petar per tot arreu. La primera llàgrima negra d’impotència s’escola entre la suor d’un matí molt humit. S’hidrata als avituallaments, menja bé, para. Continua. Però el cap i les cames ja l’han començat a abandonar. Ara mateix no es veu en cor ni d’acabar la cursa de 25 km. No ho entén. Ha entrenat relativament poc (1 mes i mig per muntanya) però a consciència. A més ve de fer triatló de mitja distància i ja sap que és patir i aguantar llargues distàncies i més de 5 hores de competició. Però és la imatge del cartell i no pot abandonar. Ara és el moment de tirar de cap i lluitar contra les adversitats.
Una cursa de muntanya és com la vida. Ningú regala res. El camí puja i baixa. Quan menys t’ho esperes hi ha entrebancs a superar, troncs posats al mig del pas per dificultar-te un punt el teu objectiu. Però és qüestió de seguir endavant, lluitar per arribar a la meta. I quan hi arribes la felicitat pot ser eterna.
El noi que va amb les malles verdes vol arribar a la meta, tastar l’experiència d’una marató de muntanya. Li queden més de 20 km de patiment, però en aquesta vida s’ha de patir per lluir. En la seva lluita particular el van avançant corredors.
Arriba a la meitat de la cursa en menys de 2h 30’. Encara va prou bé de temps, tot i l’inici de l’odissea. Però ell no és cap escriptor clàssic que es pugui inventar grans aventures heroiques, no és cap Homer disposat a escriure una altra Ilíada. Tampoc compta que a partir d’aquí no podrà córrer ni a les pujades, ni a les baixades. Ni que notarà rampes i un dolor extrem en punts del cos que no coneixia. Seguirà lluitant, això sí. Ho té clar.
L’arribada després del patiment
Arriba un punt que quan sent corredors al clatell, directament s’aparta i els deixa passar. Només vol arribar. Però la meta encara està lluny. Als avituallaments continua parant. Hi troba gent coneguda o gent que el reconeixen per la seva fama efímera i guanya uns minuts de felicitat i de forces per seguir lluitant, una mica més. Arriba al castell de Burriac, el temple pel grup de Burriac, el castell que ell, com molts d’altres, se sent seu encara que els papers diguin que forma part del poble veí. L’enfila com pot. El pitjor ja ha passat. Darrers 5 km. Una mica de pujada i tres kms de baixada. Però el dolor quan el terreny mira avall encara és més dolorós. Crida.. Ui, ui, ai, ai. S’emprenya. Paraulotes desagradables. Bufa. Però continua. Ha d’arribar a meta. És la imatge del cartell.
Després de molt de patiment, potser massa diria la seva mare, arriba a la meta. Les llàgrimes negres quasi imperceptibles de ràbia i dolor se li han assecat.
