Una xerrada pot ser l’escenari imprevist d’un nou debat al món de l’esport. Apuntar-hi una idea a títol individual i que la recullin agències de notícies internacionals ha estat el pas dut a terme per Mike Miller per posar sobre la taula una opció diferent en la lluita contra el dopatge. Miller és el director executiu de la World Olympians Association, un col·lectiu que aplega els esportistes olímpics arreu del món. És una veu reconeguda que fa pocs dies va aprofitar la tribuna del Westminster Media Forum per llançar una idea des d’una analogia singular:
El cert és que és una frase sorprenent i que genera un munt de consideracions, però en una xerrada sobre la integritat i la responsabilitat en el món de l’esport Miller va donar-li forma per defensar que falten noves eines en defensa de l’esport sense trampes. La indústria tecnològica ha anat perfeccionant els microxips subcutanis i són un element que algun dia o altre té molts números de passar de la ficció de Black Mirror a la vida quotidiana de tots nosaltres.
El cert és que el debat plantejat per Miller no tindria massa recorregut si els resultats de la lluita antidopatge actual fossin contundents. L’Agència Mundial Antidopatge, però, s’ha vist superada i obligada a actuar de forma reactiva en un cas tan bèstia de dopatge d’estat com el de Rússia o bé amb el degoteig de reanàlisis i posteriors pèrdues de medalles dels protagonistes dels Jocs Olímpics dels darrers anys. Que a Rio de Janeiro l’any passat es detectessin casos que es poden comptar amb els dits d’una mà, atesos els precedents, és el senyal precís per a molta gent que el dopatge continua anat un pas per davant de la lluita antidopatge.
La presència d’un microxip sota la pell de cada atleta hauria de permetre, segons Miller, protegir la netedat de l’esport si aquest element introduït al cos humà és capaç de reconèixer els efectes de les substàncies il·legals de cada competició de forma automàtica i en qualsevol moment, per tal que qualsevol canvi de paràmetre pugui ser detectat a l’instant per les autoritats antidopatge, que serien les úniques amb capacitat de controlar i manipular els microxips.
Miller va parlar a títol personal i va reconèixer que l’objectiu de la proposta era generar debat per mirar d’entendre la importància d’aprofitar tots els mètodes a l’abast de les autoritats mundials de l’esport per millorar-ne la netedat i la credibilitat davant els aficionats:
Les primeres crítiques, a la privacitat
La implantació del sistema ADAMS, en què els esportistes han d’introduir diàriament la seva localització i disponibilitat per atendre a possibles controls antidopatge sorpresa, així com l’ús del passaport biològic, ja han generat cert rebuig entre alguns esportistes en nom de la privacitat. En aquest sentit, implantar microxips subcutanis probablement és anar un pas més enllà que molts d’ells no estarien disposats a tolerar.
Nicole Sapstead, directora de l’Agència Nacional Antidopatge britànica, va aprofitar la seva presència a la conferència per donar la benvinguda a les millores tecnològiques verificades que puguin ajudar a la lluita contra el dopatge, però va plantejar el dilema sobre la privacitat obertament, recordant que és un dret dels esportistes de la mateixa manera que és un deure seu competir sense fer trampes. Sapstead també va alertar sobre possibles usos fraudulents de xips: si els esportistes troben la manera de falsificar-los, la lluita contra el dopatge no només seguirà igual sinó que tindrà un nou front obert que caldrà perseguir.
Sigui com sigui, caldrà veure quin recorregut té la proposta de Miller. Allò que avui ens sembla una idea estrambòtica pot acabar condicionant l’esport de les properes dècades.
