1.211 quilòmetres. Aquesta és la distància que separa l’Ateneu de Sant Sadurní d’Anoia i l’HockeyArena de Wolfurt (Àustria). Els dos pavellons d’hoquei patins que més vegades han vist jugar i entrenar Jacint Carafí, un jove de 22 anys que fa tres temporades va emprendre una nova etapa esportiva i vital. Va marxar a jugar a hoquei patins a Àustria. Un país amb molt poca cultura d’aquest esport, però que amb els anys i amb l’arribada de jugadors d’altres indrets amb molta més tradició, com per exemple Catalunya, comença a assentar les bases mínimes. Un fenomen, el de marxar a l’estranger a jugar a hoquei, que està guanyant adeptes.
Però, què és el que porta a un jugador de la base del Noia Freixenet, un dels equips històrics de l’hoquei patins català i on s’han format figures de primer nivell com Pedro Gil, Jordi Bargalló o Marc Gual, a emprendre aquest camí?
La primera resposta és el bon nivell de l’hoquei al nostre país. El Jacint formava part d’un equip júnior — l’última etapa del període formatiu — campió d’Espanya i de Catalunya, amb companys d’equip com Pau Bargalló, ara al Barça. Però no tenia clar el seu futur al Noia. La segona, era buscar nous estímuls lligats a aquest esport. “L’entrenador del Wolfurt d’aleshores coneixia el meu entrenador del Noia i li va preguntar si hi havia algú interessat en anar a jugar a Àustria. Com que jo no sabia si al Noia m’oferirien l’opció de continuar perquè s’acabava la meva etapa formativa, vaig dir: ha de ser una bona experiència i tinc ganes d’aprofitar una oportunitat com aquesta. I no m’ho vaig pensar”, explica el Jacint.
Davant les incerteses, va decidir fer les maletes i marxar a Wolfurt. Un poble d’uns 8.000 habitants situat a l’estat austríac de Vorarlberg. Un estat federat que fa frontera amb tres països: Alemanya, Suïssa i Liechtenstein. Allà, fa tres dècades un grup d’amics van començar a jugar a hoquei al carrer d’una forma molt rudimentària. Fins i tot es van crear alguns equips en pobles dels voltants.
No va ser fins al 17 de novembre de 1990 que es va fundar el RHC Wolfurt gràcies a la unió de dos equips que fins aleshores jugaven al carrer i portaven el nom del mateix carrer: el Bütze i el Lerchen. Els primers anys el club va jugar a la lliga regional sud d’Alemanya. El 2002 va passar a la segona lliga Suïssa, categoria que encara militen. El motiu de jugar a la lliga del país veí era, i continua sent, que a Àustria només hi ha tres equips d’hoquei: el Wolfurt, el Dornbirn i el Villach.
Tot i la poca acollida que té l’hoquei patins al país de la música clàssica, equips com el Wolfurt han apostat per importar el talent d’altres regions on l’esport de l’estic i els patins té una base molt més sòlida. “Durant els tres anys que porto aquí, a l’equip sempre hem sigut tres estrangers. La majoria, catalans. El que ens ofereixen és venir a Wolfurt per jugar amb el primer equip i entrenar els nens petits. També ens ajuden a buscar una feina que es pugui compaginar amb l’hoquei i ens paguen algunes despeses quotidianes, a més d’un primer curs d’alemany”, comenta el Jacint.
En aquest sentit, els primers mesos va haver de treballar d’obrer i des de fa dos anys és cuiner d’un restaurant de la zona. Per tant, es torna a confirmar que viure d’aquest esport és inviable si no formes part dels grans equips del continent, com per exemple el Barça, el Porto o el Benfica. Però dins les seves capacitats, l’aposta dels clubs austríacs és ferma i ofereixen millors condicions que d’altres països on l’hoquei patins és un esport molt més assentat.
La inversió, però, és a llarg termini i amb un objectiu ben clar. “Els ensenyem a ser entrenadors i també ens centrem molt en l’aprenentatge dels més petits perquè el dia que nosaltres marxem, ells puguin seguir creixent. Estem perfeccionant els conceptes més bàsics, com ara frenar o agafar l’estic. Però com que els nens són esponges milloren molt. Al final, si tenen una bona base la podran transmetre”, detalla el Jacint, que ha estat entrenador de l’escola del Wolfurt. L’objectiu es basa en crear una base, actualment formada per sis equips i una seixantena de nens, que pugui donar els seus fruits per sí mateixa i pugui anar creixent qualitativa i quantitativament. És un projecte de futur.
Els resultats acompanyen
Al primer equip l’objectiu és diferent perquè tot i haver un entrenador-jugador també català, el jove Jaume Bartrés, se centra més en els resultats, que de moment aquest any acompanyen. Són líders a la segona lliga suïssa i podrien pujar a la primera, on juguen equips com el Diessbach que per fer-se una idea del nivell, aquest any ha jugat la fase de grups de la Lliga Europea contra el Vic. A la primera volta, els suïssos van caure per 2-9, i a la segona per 10-1. Però el Wolfurt no només competeix a la lliga Suïssa. I és que els tres equips d’Àustria també juguen entre ells a la lliga i la copa del país, unes competicions menors però que els permeten jugar a Europa. De partits no els en falten.
I el que tampoc falta és la passió per l’hoquei patins. Perquè al final, aquests esports minoritaris s’acaben convertint en això: en passions, en experiències vitals, en aventures que encara que no permetin al jugador viure d’aquell esport, l’omplen del tot. “Venir a Wolfurt m’ha canviat la vida cap a bé. Crec que és la millor experiència que he viscut”, resumeix el Jacint Carafí. 1.211 quilòmetres que quan es corda les botes, agafa l’estic i salta a la pista, s’esvaeixen.
