El passat mes d’agost, quan només quedava un any per a l’inici dels Jocs de Río, desenes i centenars i milers de refugiats lluitaven per la seva vida al Mar Egeu. Per desgràcia no va ser un fet puntual i allò que va passar fa ara vuit mesos, ha continuat i continua passant.
Però habitualment, dins les majors desgràcies i misèries, encara hi ha espai per a trobar històries que ens esbossin un petit somriure. I la del passat mes d’agost n’és una d’aquesta.
Una història que ens mostra, un cop més, la crueltat extrema amb la qual estem tractant els refugiats que busquen millor vida al nostre continent. La Yusra i la Sarah van fer el tradicional camí per fugir del devastador conflicte que viu Síria: Damasc-Beirut-Istanbul-Izmir-Lesbos.
Quan l’esport pot salvar vides
I com molts de vosaltres ja sabreu, un dels punts més delicats d’aquest trajecte és el viatge per via marítima entre Izmir i Lesbos. Les germanes Mardini, juntament amb una vintena de persones més van agafar un bot per cobrir el trajecte dissenyat per a què hi viatgessin un màxim de set persones.
30 minuts. Això és el que va aguantar el bot. No s’havia cobert ni la meitat del trajecte, quan una vintena de refugiats es trobaven al mig de l’Egeu; en condicions per desgràcia habituals, la sort d’aquesta vintena podria haver estat fatal. Sobreviure en aquestes condicions, si no hi ha la sort que alguna patrulla marítima pugui salvar-te, acostuma a ser una quimera.
Però la sort de vegades et somriu, i aquella vintena de refugiats sempre recordaran el fet que al seu bot hi havia dues nedadores professionals. La Yusra i la Sarah, dues germanes sirianes que practicaven natació a un alt nivell a Damasc, i que juntament amb una altra noia, van literalment salvar la vida de vint persones. Aquestes tres noies van nedar durant tres hores i mitja tot arrossegant el pes del bot i de les persones que hi havia dins fins que van arribar a Lesbos. Només aquesta proesa val més que qualsevol medalla olímpica.
Un cop allà però, quedava la segona part del viatge de la vergonya que fem fer als refugiats: Grècia, Balcans, Hongria, Àustria, Munic, Berlín. Aquest va ser el trajecte de les germanes Mardini, un trajecte on només elles sabran el que han patit.
Camí a Río?
Després que uns voluntaris d’un camp de refugiats a Berlín, anotessin dins les habilitats de la Yusra la natació, aquell document va acabar en mans dels dirigents del Wasserfreunde Spandau 04. Mitjançant l’ajuda del club berlinès, la Yusra s’està entrenant a nivell professional a les piscines olímpiques construïdes per a les Olimpíades de Berlín 1936, i hi està sumant a les seves habilitats tècniques i de fortalesa mental, la preparació i planificació d’un club d’elit.
Tot això fa que la jove de les Mardini tingui tots els números per ser una de les esportistes seleccionades per a participar als Jocs de Río sota el paraigües del Team ROA. L’equip d’esportistes refugiats que competirà sota bandera olímpica als propers Jocs Olímpics, l’equip d’esportistes i més important, de persones, que posaran nom i cara als milers de persones que fugen d’un conflicte devastador i que veuen com els estats de la Unió Europea (recordem, ens guanyador del Premi Nobel de la Pau el 2012) hi posen totes les traves possibles per tal d’impossibilitar una vida digna per a elles.
Esperem que la participació de la Yusra i del Team ROA als Jocs de Río serveixi per a conscienciar d’una vegada la societat internacional i els seus dirigents sobre la magnitud de la tragèdia que es viu al nostre mar. Aquell mar on el passat mes d’agost les germanes Mardini van fer l’impossible, o aquell mar on els senyors i senyores Juncker, Schulz, Merkel o Rajoy possiblement gaudint a bord d’un luxós iot.
Esperem que no haguem d’escriure més històries d’heroïnes.
