L’esport té aquests dies el millor aparador possible al Japó. Els Jocs Olímpics tenen la capacitat d’aplegar davant la TV, l’ordinador, la tauleta o el mòbil l’afició més fidel i alhora la més inesperada, aquella que té ganes de desconnectar tot descobrint esports que li són aliens o estranys excepte els dies de competició olímpica. És part de l’encant dels Jocs, el gran aparador per tot l’altre esport que és capaç que algú que no hi entén ni un borrall prioritzi la gimnàstica artística, la vela o el piragüisme en aigües braves davant un partit de bàsquet o de futbol.
Per a tots aquells que teniu Eurosport, hi ha una delícia aquests dies que és la programació sense anuncis i sovint sense comentaris de les proves esportives. Cliques un esport en directe i escoltes el so ambient, veus les pauses, sents els entrenadors o el so del vent al mar, perceps l’eufòria de l’esportista en tota la seva magnitud i gaudeixes de les transicions mentre no hi ha competició. És una manera perfecta de gaudir de l’esport, però òbviament és exigent, atès que no hi ha una veu que t’acompanyi i que et serveixi de guia a l’hora d’entendre com funciona aquell esport, qui parteix com a favorit i quines històries hi ha al darrere de cada partit, de cada combat, de cada baixada.
La immensa majoria de la població al nostre país que segueix els Jocs ho fa a través de la programació televisiva de RTVE o dels seus continguts a la web. Fins i tot estem convençuts que la majoria de gent que segueix Eurosport ho fa pels seus canals principals, amb anuncis pel mig i amb la locució posada. Atès que són aquestes transmissions les que arriben a més gent, també és saludable que estiguin pensades per acollir aquells ulls poc habituats a l’esport, sigui el que sigui, i que l’ajudin a estimar-lo com es mereix. El rol dels comentaristes tècnics és determinant a l’hora d’aportar context, rigor i passió.
El to de la transmissió, però, el marca la persona que narra. I aquí tenim referents ja coneguts per tothom (només cal escoltar el to, el ritme i el coneixement de Paloma del Río en gimnàstica) i uns quants homes cridaners que són francament pesats. Els seus crits no transmeten passió, ans al contrari. L’únic que fan és que associem un cop més l’esport amb la masculinitat més tòxica possible i ja n’estem farts. Estem convençuts que el crit permanent allunya l’espectador d’allò que veu i, a més, desvirtua els moments emocionants de la competició, aquells en què sí que és benvingut un canvi de ritme, un augment de to i d’intensitat de la veu que ens acompanya. El to de crit constant ens impedeix entendre què és important de debò. I cansa molt. I molesta profundament.
L’altre factor que any rere any ens amoïna és el fanatisme eixelebrat en pro de l’esportista espanyol. Ja fa prou vergonya aliena que es faci ús de sobrenoms constants en les seleccions d’equip (de “las guerreras” als “red sticks” passant per “la família”) com per afegir-hi l’exaltació constant d’allò que pot arribar a fer l’esportista de torn. En natació, per exemple, el locutor de TVE prefereix preveure allò que passarà al cap d’una estona que narrar allò que veu. “Mireia será medalla!” dit en aquest cas Soriano quan encara queden 150 metres d’una prova com els 400 estils. I és desesperant, perquè et distreu d’allò que realment està passant, t’impedeix valorar l’esforç de les nedadores que estan liderant la prova i el focus d’atenció passa a ser el seu pronòstic.
Aquest és un exemple, probablement menor, d’allò que ens trobem en altres proves sense tanta intensitat com una final olímpica on hi ha en joc una medalla. És força més habitual i amb comentaris innecessaris a les transmissions d’esports d’equip. Al final, qui hi surt perdent entre fanatisme i crits és l’esport, que probablement deixa escapar espectadors ocasionals que ràpidament cacen al vol que aquella exaltació i aquella tensió no va amb ells.
