Fa uns dies van sortir unes dades esfereïdores en relació al “repartiment” de la riquesa a nivell mundial. Deia l’estudi d’Oxfam que 26 persones tenen tants diners com la meitat de la humanitat. Vol dir que cada un d’ells té tant com 150 milions de persones juntes. Vaja, que de repartiment poc, la majoria es queden amb la pobresa. Això provoca ràbia, i és així, com deia Vicent Partal en un article de Vilaweb, perquè tothom sap que la desigualtat no és inevitable, no és cap marca divina, sinó que és una opció de societat.
La cosa es pot traspassar també al món de l’esport, on els guanys dels esportistes millor pagats són quantitats desorbitades. I entre ells també cal dir que no hi ha cap dona, en el que és una altra desigualtat ben manifesta… I desigualtat és que mentre alguns guanyen milions, els nens i joves hagin de pagar per realitzar una activitat que està reconeguda com un bé per a la salut de les persones i que acaba estalviant diners a la salut pública per altres bandes.
Per exemple, el que guanya en Messi en un any pot equivaldre aproximadament al que paguen 200.000 joves per practicar esport. Evidentment no són ells els que li paguen directament, però podríem trobar una cadena que ho lligaria.
En algun moment algú va veure que, aprofitant la televisió, en això de l’esport, sobretot d’alguns esports, hi havia un gran negoci. I d’alguna manera tenen enganxada a la gent perquè mirin el què “ells” volen. Quan juga Messi tot el món n’està pendent i l’impacte publicitari és molt gran. La gent prefereix veure l’esport televisat que no pas anar a veure en directe l’esport de proximitat. Això fa que aquí les grades estiguin més buides que en altres temps i que les empreses no ajudin com abans als nostres clubs. De rebot els nens i joves hauran de pagar per fer esport.
És aquest el model de societat que volem? Pensem-ho i si creiem que no hauria de ser així, tot i que sembli una utopia, fem alguna cosa per canviar-ho.
