L’últim exemple, en una peça a La Vanguardia on, aprofitant la disputa dels Jocs d’Hivern, escrivien sobre Anastasia Bryzgálova, jugadora russa de cúrling. Ha guanyat una medalla? Doncs sí, s’ha endut la medalla de bronze en la modalitat de parelles mixtes –la primera de Rússia en cúrling- i, a part, també és campiona del món de la disciplina. Però aquest no és el motiu per el que acapara titulars, titulars com ara: “Así es la guapa campeona rusa de curling que enamora al mundo“ o “La Angelina Jolie de los JJOO”.
Sí, malgrat l’excel·lència de l’esportista al cúrling, seguim centrant-nos en els seu aspecte físic per fer-ne notícies als mitjans. Deixem de valorar l’esforç i els entrenaments que haurà hagut de passar l’Anastasia per convertir-se en una de les millors esportistes del món en la seva disciplina. Difícilment veurem un titular similar, però parlant d’un home.
Però això només és la punta de l’iceberg -I gràcies a l’inesgotable esforç del feminisme, a poc a poc, anem erradicant situacions tan exagerades com les hostesses als podis, a la zona mixta- o a les graelles de sortida de competicions esportives-, no hem d’oblidar contraportades de diaris esportius o seccions senceres dedicades a les dones dels esportistes o les “belleses” del món de l’esport. O infinitat d’altres notícies on fitxatges en clubs femenins són més mediàtics per l’atractiu de la persona que no pas pel seu mèrit esportiu, perpetuant ad eternum la visió de la dona objecte.
I aquesta visió, permet a la societat viure autèntiques atrocitats com les de Larry Nassar, el ja condemnat metge de la selecció americana de gimnàstica, culpable d’haver abusat de més de 156 gimnastes. Anys i anys d’impunitat que, per justícia, han acabat gràcies a unes circumstàncies especials on una de les noies, Rachael Denhollander, es va atrevir a denunciar-lo, sabent dels riscs d’acabar culpabilitzant-la a ella, l’estigma en el qual viuria en la societat, etc. Per “sort”, aquests mateixos condicionants –la campanya “me too“, l’exposició d’altres casos d’abusos en altres sectors, com el de Harvey Weinstein a Hollywood, etc.- són els que van permetre a moltes altres gimnastes víctimes d’abusos de Nassar fer el pas i sumar-se a la denúncia.
Ja no era un cas aïllat, ni una ex-esportista amb ganes d’aconseguir atenció mediàtica, ni una joveneta que s’havia enamorat del seu metge i com que ell no la va correspondre busca una revenja, o com aquest, molts altres tòpics que s’acostumen a utilitzar en aquest tipus de situacions, perquè entre les víctimes dels abusos hi havia autèntiques estrelles de la gimnàstica americana. Les medallistes olímpiques Simone Biles, McKayla Maroney, Aly Raisman i Gabby Douglas també es reconeixien víctimes de Nassar. Com afirmava l’Indy Star en la seva investigació, durant els últims 20 anys, almenys 368 gimnastes havien denunciat abusos del metge, però la USAG –la federació americana de gimnàstica- els havia silenciat mentre Nassar seguia en actiu.
Un drama que ens hauria de fer reflexionar a tots. I una reflexió que ens hauria de dur a tots a actuar. No podem ser testimonis passius, no ens ho podem permetre. Hem de donar la cara per totes aquelles que pateixen o han patit qualsevol tipus de menyspreu masclista perquè és la llavor de comportaments molt pitjors. I tots ens fem creus amb casos com el de Nassar o Weinstein, però fem ben poc per evitar-los.
Evitem també culpabilitzar les víctimes per no denunciar els seus abusadors o vexadors perquè, tots en som conscients, són molts els riscs que assumeix qualsevol dona quan fa el pas de denunciar. Empatia amb les víctimes i tolerància zero amb el masclisme sempre. El món de l’esport i la societat en general ho acabarem agraint.
