Els que avui rondem la trentena, any amunt any avall, som d’una generació que ens ha tocat viure de records prestats. Els pares ens explicaven que si estudiàvem tindríem un futur d’estabilitat, l’hemeroteca ens mostrava èpoques on la política era de grans consensos i la societat parlava de fets transformadors que ens apropaven al progrés.
Els Jocs Olímpics de 1992 els vam viure sense ser molt conscients del que la cita olímpica estava suposant per al país i, sobretot, per al nostre esport. Hem crescut amb l’herència d’aquell estiu de fa 30 anys que situava l’esport i l’olimpisme com a referents centrals en la nostra vida. Avui, moltes de nosaltres som adultes que no ens imaginem el nostre dia a dia sense els pilars fonamentals de l’esport, la cooperació, el treball en equip, la solidaritat i l’esforç; tots ells principis del moviment olímpic que vivíem en primera persona a casa nostra l’any 92. Algunes de nosaltres inclús hem fet de l’esport la nostra dedicació professional.
I avui, és la nostra responsabilitat preguntar-nos: és realment impossible tornar a aconseguir un nou gran consens? Quina empremta som capaces de deixar en l’esport per a la generació que ens segueix?
Si bé aconseguir un compromís unitari per promoure grans esdeveniments esportius sembla complicat, sí que podem -i és urgent- fer una proposta transformadora: garantir el dret a la pràctica esportiva de les dones, en llibertat, seguretat, dignitat i amb un reconeixement just.
Les federacions catalanes porten dècades treballant per incrementar les llicències femenines, la presència de dones en posicions de lideratge i professions esportives, i la feina comença a donar els seus fruits. No obstant això, no poden avançar soles. Les llicències femenines en l’esport federat encara no arriben al 30% i les dones presidentes encara tenen una presència més baixa. Les nostres jugadores segueixen patint discriminacions socials, laborals, administratives i institucionals que no estem disposades a permetre més.
Per les esportistes d’avui i de demà, recolzar, situar i promoure l’esport femení és una oportunitat de renovar el compromís olímpic amb el que hem crescut: és una oportunitat per demostrar al món el que la nostra generació sap fer, una oportunitat per posar al capdavant a les dones directives del món de l’esport i també una oportunitat per blindar el procés de transformació social que l’esport està empenyent com a palanca de canvi.
Fer avançar els drets de les dones és sempre fer avançar l’esport i la societat. Lluitar contra les disciminacions que pateix la meitat de la població del nostre país és una oportunitat que es mereixen les i els nostres esportistes, les entitats i elsmilers de persones voluntàries que cada setmana fan possible l’esport al nostre país.
L’esport femení és l’ocasió de trobar un espai de consens per a una generació que veu de lluny com a la política es gesticula massa, i no s’escolta. Celebrem la Barcelona del 92 fent possible que les filles i els fills d’aquella generació olímpica tinguem la oportunitat que ens mereixem. Que aquest sigui el nostre llegat, com a mínim, per 30 anys més.
Isabel Pérez Espinosa és la Secretària General de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya.
