Aquest diumenge el programa “Lo de Évole” ha sigut un èxit televisiu incontestable. Només cal fixar-se en el rebombori viscut a les xarxes socials per comprendre que l’audiència de l’entrevista a Eufemiano Fuentes ha sigut massiva. Els que hem estat atents a la trajectòria de l’entrevistat no esperàvem cap novetat per part seva, perquè és un personatge poc avesat a la veritat i a la transparència i molt lligat a silencis pagats a preu d’or. I el programa, malauradament, ha servit per constatar el talent teatral i dialèctic de l’home que va saltar a tots els titulars amb l’Operació Port, però que ja feia molts anys que era una peça clau de l’esport espanyol.
El dopatge és present a l’esport d’elit des de fa dècades. Tothom que tingui interès en les grans competicions és conscient que té presència en l’alt rendiment de qualsevol disciplina esportiva. Només cal fixar-se en els casos de positius que es fan públics de forma recurrent i en els casos històrics de grans estrelles combinats amb noms de palmarès discret. Així doncs, posar al focus algú que va ser acusat de dirigir la xarxa de dopatge esportiu més rellevant del segle XXI a l’estat espanyol (i que en va sortir absolt) és evident que pot ser un enorme èxit, perquè és un tema de realitat contrastada i d’interès col·lectiu obvi. Només cal que l’entrevistat aporti informació inèdita o confirmi suposicions no contrastades fins ara. Però invertir una hora a preguntar i repreguntar per rebre evasives de forma constant o escoltar opinions d’algú que no mereix cap credibilitat és un format esgotador en què brilla més el plànol final i la relació de persones que no han volgut ser entrevistades que no pas el protagonista.
Eufemiano Fuentes és destre en l’art de la manipulació, perquè fins i tot allà on sembla deixar clara una resposta (“blanco y en botella”) evita confirmar-la per no picar-se els dits. Després de l’entrevista el nom que més titulars s’ha endut és el de Fermín Cacho, campió olímpic als Jocs de Barcelona 1992. És la resposta més directa a les preguntes d’Évole, però no deixa de ser una confirmació al gest que havia fet el mateix Eufemiano fa anys i que recollia el periodista d’El País Carlos Arribas en una crònica publicada l’any 2013. També ho deia de forma indirecta l’escriptora Maribel Medina amb coneixement de causa en una entrevista el 2015 després de publicar una novel·la de ficció sobre el dopatge esportiu.
Al cap i a la fi, la relació directa d’Eufemiano Fuentes amb l’equip d’atletisme espanyol que va participar als Jocs Olímpics de Barcelona està més que acreditada i això ja és prou rellevant informativament més enllà del pla “d’entrenament” personalitzat del canari, definit amb nous detalls sobre Fermín Cacho, això sí, durant la conversa televisiva. La sensació és que l’acusa a ell perquè pot fer-ho o perquè pel motiu que sigui ara li té ganes, però en cap cas per honorar la veritat dels fets. I la certesa és que no entrar en més concrecions deixa caure l’ombra del dopatge sobre qualsevol altre esportista, en una generalització banal i injusta per treure’s la seva responsabilitat de sobre.
Més enllà de Cacho, Fuentes actua com la seva dona, Cristina Pérez, que va ser una brillant atleta amb passat olímpic a Seül 1988 i Barcelona 1992, més enllà de protagonitzar un cas de dopatge d’on va sortir indemna. Pérez afirmava fa anys: “Jo sé el que va passar a Barcelona 1992 i sóc una caixa de Pandora, que com m’obri un dia, l’esport s’ensorra“. És el mateix leitmotiv de l’entrevista d’Évole a Fuentes: l’expectativa del què dira, de si deixarà anar algun nom. L’estil Jordi Pujol quan parlava de la branca i l’arbre, vaja. Molt soroll per no res (o pràcticament res) alimentat des del programa amb una promoció que no s’ha correspost amb la realitat de l’entrevista, que fa créixer les ombres sense aportar llum.
Anant més enllà del programa, i atenent a les declaracions sobre el dopatge de medallistes espanyols a Barcelona 1992, val la pena entendre que la lluita contra el dopatge no era, llavors, tan eficient com ara. De fet, només hi ha cinc casos de dopatge reconeguts de forma oficial als Jocs de Barcelona, una de les xifres més baixes des que es van instaurar els controls antidopatge a les cites olímpiques i que a la pràctica no era massa diferent dels que s’havien detectat a Seül 1988 (10) o Atlanta 1996 (10). Els anys de l’explosió de l’EPO contrasten amb les xifres d’edicions més recents dels Jocs, en què Londres 2012 s’endú el rècord històric amb 139 casos de dopatge (recollits per Olympedia) fins ara, malgrat que durant la celebració d’aquells Jocs només se’n van detectar nou. Els 130 restants s’han anat descobrint de mica en mica durant la darrera dècada, la majoria d’ells a partir del reanàlisi de les mostres guardades en laboratoris després de descobrir noves tècniques per detectar casos de dopatge.
El diferencial entre 2012 i 1992 és inexplicable i més aviat serveix per constatar la nul·la eficiència de l’antidopatge dels anys 90 que no pas cap altra cosa. Per aquest motiu, més que esperar una revelació “bomba” (com ho titulen alguns mitjans) per part d’un doctor que sempre es protegeix a si mateix sobre un esportista de fa 30 anys, seria molt més interessant indagar en la proliferació de TUE, el dopatge genètic i tecnològic, les microdosis que enganyen els passaports biològics o els mètodes que aquí se’ns escapen. De ben segur una investigació rigorosa podria ajudar a combatre aquestes pràctiques més enllà de perseguir el mite d’una operació marcada pel fracàs com ho va ser l’Operació Port ja fa 15 anys. Alhora, serviria per posar en valor la tasca honesta dels esportites d’elit que rebutgen la trampa i competeixen basant-se en uns valors ètics que un cop més queden tocats de mort.
Cal posar la lupa sota l’Operació Port, sí. Va ser un ridícul d’estat tenyit per un oblit perenne de la connivència de les altes esferes amb el dopatge esportiu. Però precisament és aquesta relació la que seria molt més interessant de descobrir que no pas el testimoni estrafet d’Eufemiano, sotmès als seus interessos per davant de tot.
