L’Estadi estava ple a vessar. A dins totes les ànimes estaven pendents d’un cop teu amb el bat de beisbol. A fora, molts volien presenciar una altra vegada la teva entrada al rectangle de bateig. Just quan l’àrbitre va dir play a la història, just als 60 anys d’haver donat un home run amb la sortida del Granma, vas enganxar la connexió menys desitjada, d’aquelles que se’n van per sobre de les grades. L’aficionat més constant diu sense manies: “Fidel, aquest cop no el volíem!”.
I és que el beisbol era una part intrínseca de la teva vida. Des de petit, quan vas fer els teus primers swings jugant al taco a Birán (amb una pilota inventada i un pal de fusta com a bat) fins a la Universitat, quan t’agradava llançar tan dur que no només vas acabar amb diversos triomfs, sinó amb tota una tirania que amb prou feines li interessava l’esport i que va fer de la nostra pilota una sucursal irremeiable del beisbol professional nord-americà.
L’estadi també va estar ple a vessar el 1959, quan lluïes l’uniforme dels Barbuts i vas aparèixer al Coloso del Cerro, quan Camilo va reaccionar més ràpid que la resta i va recordar que amb tu en contra, ni en la pilota. Aquest dia vam descobrir no només un talentós batejador, sinó el més gran homerunner i mentor. Il·lusiones meves? El teu primer quadrangular parla per si mateix: “portarem l’esport tan lluny com sigui possible“.
I quan molta gent encara no entenia que significaria acabar amb la “pilota esclava”, vas apostar per crear les nostres Sèries Nacionals, construir parcs de beisbol a totes les capitals de província, formar jugadors amb tanta o més qualitat que abans, estimular cada presència internacional, i guanyar. Guanyar tot el que es pogués: Jocs Centreamericans i del Carib, Copes Intercontinentals, Jocs Panamericans, Campionats del Món, Jocs Olímpics… absolutament tot el que es pogués.
L’impuls constant de l’esport
I l’estadi va continuar ple durant les dècades dels 60, 70, 80 i 90. Als mundials de Quisqueya (1969), a Cartagena (1970), Nicaragua (1972) i Parma (1988), per citar-ne alguns, l’emoció va desbordar l’èxit final. Mai van faltar les teves trucades per felicitar els herois d’aquestes proeses, els consells oportuns, alguna petita renyada com a pare-entrenador i la salutació triomfal al peu de les escales de l’avió en la tornada.
L’ampliació del Llatinoamericà, el suport total als enfrontaments contra els Orioles de Baltimore, el repte d’assumir el primer Clàssic Mundial amb la valentia desafiadora dels gegants i l’amistat amb desenes de jugadors són petjades que vas impulsar amb la mateixa força de les carreres sorgides de la teva acció com a polític, estadista, dirigent i líder d’una Revolució que rep aquest darrer cop del 25 de novembre per continuar-se consolidant.
Sí, perquè aquest cop no simbolitza la decisió final d’un partit, sinó la vigència infinita de la teva obra en una societat a la qual continuarà sent molt difícil treure-li outs en qüestions estratègiques.
L’estadi continua ple a vessar per aplaudir el teu exemple, Fidel. Cap cubà digne es resisteix a creure el teu comiat no anunciat per altaveus.
