Cada cop els clubs i esportistes estan més oberts i predisposats a difondre tot el que fan per les xarxes socials. Els clubs esportius ens informen dels resultats, pengen fotografies, ens transmeten en directe els partits, donen ànims als seus equips, pengen els cartells dels partits que jugaran… En definitiva, en la mesura del possible, intenten fer el mateix que els clubs grans.
Això d’entrada és molt positiu. Connecta amb els aficionats, facilita la feina als periodistes esportius, i ens dóna visions abans molt complicades d’aconseguir. Fins i tot entrem allà on abans era pràcticament impossible d’entrar, el temple sagrat d’un equip, el seu vestidor, per veure (sobretot) com celebren els triomfs o (alguna vegada) com lamenten les seves derrotes.
Hi ha un punt, però, on la cosa a mi personalment em grinyola una mica. Concretament quan veig que fem el mateix pels equips de base que pels primers equips. Veig molts clubs que parlen dels èxits dels seus equips de base, de les seves victòries i derrotes destacant-ne els resultats, veig “selfies” celebrant triomfs i tractant els seus petits i petites de “guerrers” o “lluitadores”. Crec que des dels clubs hem de saber educar els petits com a petits i els grans com a grans, i no sé fins a quin punt contribuir en copiar en tot els grans ajuda a la millora i l’assoliment de valors en el procés d’aprenentatge.
Està clar que a tots els clubs els agrada transmetre els èxits dels seus equips de base, però no sé si això ajuda a totes les parts implicades (nens, entrenadors però sobretot pares i mares). No tinc la resposta, segur que algun psicòleg esportiu ens ho podrà dir.
Copiar bons o mals exemples
L’altre dia vaig escoltar l’entrevista amb un conegut futbolista, de nom Gerard, que explicava que fa poc va veure com el seu fill escopia al terra, i quan es disposava a renyar-lo, el nen li va dir que “feia el mateix que feia en Messi”. Està clar que pot semblar una anècdota sense importància, però si sabem que els petits copien els grans, aprofitem-ho.
Aprofitem doncs i deixem que els petits copiïn aquelles coses que sabem que fan equip i pinya (les fotos, les celebracions…) però bàsicament de portes endins. Una mica com en l’anunci de Colacao en que un equip de nens copia el tercer temps del rugbi. Però, compte! Que no copiïn aquelles coses que ens provoquen vergonya aliena o que creen narcisisme o individualisme… “Ronaldisme”, vaja.
[youtube id=”0WxK3W1m7oQ”]
Proposo per tant, modestament, que veient el que transmetem d’ells cap enfora els petits esportistes notin que segueixen sent nens. Quan siguin més grans ja seran sempre els protagonistes. Ara deixem-los ser nens.
