Autor: Josep Gomà
Publicat a La Fosbury #3
De tothom és ben conegut que als darrers temps hi ha hagut grans èxits del bàsquet femení estatal dels quals han estat responsables directes moltes jugadores catalanes. Així l’any passat les barcelonines Laia Palau i Cindy Lima, la montgatenca Sílvia Domínguez, les gironines Marta Xargay i Queralt Casas, i hi podríem també incloure la mallorquina Alba Torrens, van formar part de la selecció espanyola que es va proclamar campiona d’Europa, i tres anys abans les barcelonines Lucila Pascua, Laia Palau, Anna Cruz i Marta Fernàndez, la mataronina Núria Martínez i també Alba Torrens van participar en el bronze aconseguit al Mundial.
Anant dues dècades més enrere, l’any 1993 la reusenca Betty Cebrian, la badalonina Mar Xantal i la barcelonina Marina Ferragut s’havien proclamat també campiones d’Europa.
I també algunes de totes aquestes que hem citat han participat en els títols europeus d’equips com el CB València (bé amb el nom de Dorna Godella o de Ros Casares) i del Perfumerías Avenida de Salamanca.
Anem a veure on arrelen aquests èxits…
El Laietà va ser el primer campió català oficial
Les arrels d’aquests èxits vénen de lluny. El bàsquet femení català havia començat a donar els primers passos l’any 1928 amb el Club Femení i d’Esports, que tenia la seva seu al carrer Balmes, on ara es troba el Tennis Barcino. Van anar sorgint molts altres clubs i l’any 1930 ja va haver-hi les primers competicions, guanyant el Club Femení i d’Esports, amb el seu equip B, tant la Copa Federació com la Copa Exposició. I l’any 1933 també aquest club va guanyar el primer campìonat de Catalunya oficiós.
Però el primer Campionat de Catalunya no es va disputar fins l’any 1936 i el campió va ser el Laietà Bàsquet Club, club nascut a les Escoles Pies de Sant Anton a Barcelona.
L’Espanyol guanya la primera Copa del Generalísimo
Hi havia altres equips destacats com el SS Patrie (que fou vetat després per les autoritats franquistes, suposem perquè allò que de “patria sólo hay una”, i reconvertit després en l’Hispano Francés), el FC Barcelona i també el RCD Espanyol, que va viure entre els anys 1940 i 1945, i que va ser el club català que va aconseguir el primer títol fora de Catalunya.
En efecte el 28 de juny de 1943 al Frontó Balear de Palma de Mallorca l’equip blanc-i-blau va guanyar la primera edició de la Copa del Generalísimo que, considerat també com a campionat d’Espanya, era la primera competició que es disputava a nivell estatal, i que es es va celebrar en una fase final en forma de concentració a les illes. El rival de les blanc-i-blaves a la final va ser ni més ni menys que el Real Madrid Basketball, que l’any següent ja passaria a ser la Sección Femenina Centro i capgiraria el signe de la final, i més endavant es convertiria en el CREFF, que dominaria el context femení espanyol als anys seixanta i que, sota la tutela de Raimundo Saporta, era pràcticament com una secció de l’equip blanc.
En aquesta primera final es poden trobar rècords negatius de tot tipus, començant per l’anotació global ja que el resultat final va ser de 13-10.
Per l’equip campió, només amb sis jugadores, van formar Ana Maria Cabanes, que era la capitana, Lhorman, Margarita Mira (3), Josefina Tomàs (10), Matilde Barrera i Rosalía Peón. Dir que Josefina Tomàs va anotar tants punts com tot l’equip rival.
Poc després l’Espanyol va desaparèixer, però recordem que l’any 2007 i durant tres temporades va patrocinar l’Olesa de Lliga femenina 1.
La primera final catalana a nivell estatal
El segon campió català de la Copa d’Espanya, va haver d’esperar fins l’any 1960. Aquesta competició no s’acabava de regularitzar i, després d’uns anys sense celebrar-se, tornava en un format que va agradar molt, amb dos grups de quatre, i amb molts partits durant quatre o cinc dies en aquesta edició que, celebrada a Saragossa, va tenir un gran èxit.
A la final disputada el 6 de juliol de 1960 al Gimnasio Polideportivo de la capital aragonesa, van arribar dos equips catalans, el Cottet de l’Hospitalet de Llobregat i el Picadero Jockey Club de Barcelona. La final va ser emocionantíssima i el títol va anar al Baix Llobregat pel resultat de 36-34.
Els dos equips van ser aquests:
COTTET: Luisa Puentes (18), Soler (4), Bobé (1), Quesada (6), Marina Roca (7).
PICADERO: Presutto (2), Tere Rosales (7), Pellejero (7), Luz Rosales, Pascual (4), Gol (10), Vila (1).
El perdedor d’aquesta final, el Picadero Damm, va ser el següent guanyador català, en una altra final catalana disputada l’any 1973 a Alcoi, i on l’equip barceloní, amb el patrocini de Filomàtic, s’imposà a l’Ignis Mataró per 46-39. L’equip guanyador formà amb: Bobé (11), García (19), Sans (8), Cercós (4), Mata (2) i Orrio (2).
Després el Picadero va repetir els anys 1975, 78, 79 i 80, arribant al póquer de títols.
I més endavant es van fer amb la Copa, ja de la Reina, el Comansi Masnou l’any 1985, i el CB Tortosa (amb Sabor d’Abans, Raventós Catasús i Caixa Tarragona com a patrocinadors) els anys 86, 87, 88 i 89. Després sequera absoluta, amb un quart de segle en que el bàsquet català no s’ha fet amb aquest títol.
Debut europeu Picadero
El campió de la Copa de l’any 1960 obtenia el dret a jugar la Copa d’Europa de Clubs 60-61, que s’havia començat a celebrar dos anys abans. Però el Cottet va renunciar i el Picadero va agafar el seu lloc, sent el pioner del bàsquet català i espanyol a Europa.
El primer rival de l’equip barceloní curiosament, tenint en compte que era la Copa d’Europa, va ser l’Sportiv Casablanca del Marroc. L’anada es va jugar a Casablanca el 8 de febrer de 1961 i acabà amb victòria de l’equip marroquí per 44-32. De tota manera pels noms de les seves components (Vittori, Spina, Burban, Cridelet, Pujols, Filloux i Pascal) es veu que la presència francesa al Marroc, que feia pocs anys que era independent, seguia ben present. Les protagonistes d’aquell primer partit per part barcelonina van ser Sara Presotto (3), Elena Matz (6), Mª Rosa Pellejero (5), Concha Pascual (4), Maria Teresa Rosales (4) i Maria Luz Rosales (10), que va ser l’autora de la primera canasta de una jugadora española en la Copa de Europa.
El partit de tornada es va jugar al Pavelló de Granollers el 19 de febrer, como a eix central d’un festival poliesportiu que va omplir el pavelló vallesà, i va acabar amb la primera victòria, insuficient això sí, del bàsquet català a Europa per 37-36.
El Mataró guanya la primera eliminatòria europea
Es va haver d’esperar molt per a tenir una altra participació catalana a Europa ja que als anys seixanta va començar el domini del Creff de Madrid i els títols anaven cap a la capital d’Espanya. Però a finals de la dècada dels seixanta va aparèixer un altre focus important del bàsquet femení, i va ser a Mataró. Allà, primer a la pista descoberta, després al Velòdrom i finalment al Palau d’Esports, que després prendria el nom del seu impulsor Josep Mora, l’equip femení del CE Mataró es va anar fent un nom dintre del bàsquet català, passant per davant de l’equip masculí que començava a estar en hores baixes després d’haver arribat a ser el tercer club estatal. Així l’any 1971 l’Ignis Mataró va obtenir el subcampionat de la lliga, que encara es jugava en dos grups i amb fase final, i això li va donar el dret a participar a la Recopa d’Europa.
L’Ignis Mataró ho va fer amb el jove entrenador Josep Maria Solà a la banqueta (que després seria seleccionador espanyol), i amb una plantilla formada per Carme Famadas (nomenada ja la temporada anterior la millor jugadora de la lliga per davant de les dues estrelles del CREFF, Esperanza Bernàldez i Pepa Senante), Olga Martínez, Joaquima Cot, Rosa M. Sierra, Montserrat Genisans, M. Teresa Planas, Teresa Fradera, Glòria Parés, Rosa Maria Mas, Azucena Llobet i la premianenca Carme Brugué que venia del Joventut de Badalona.
El primer partit de la Recopa va ser tot un èxit ja que es va guanyar a Coimbra (Portugal) davant l’Acadèmica per 39-46, en la primera victòria del bàsquet català a Europa, fora de Catalunya. Inicialment l’equip va sortir una mica espantat ja que 2.000 espectadors anivàmen a les jugadores portugueses, però a mesura que avançaven els minuts es va anar imposant la qualitat mataronina, que després quedaria clarament manifestada en el partit de volta a Mataró amb victòria per 70-37. Com a dada important citem les jugadores que intervingueren en aquest primer compromís oficial europeu, que foren: Famadas (13), Brugué (11), Cot (6), Sierra (10), Olga (6), Mas, Planas, Llobet i Fradera.
Després d’aquest partit arriba la segona eliminatòria de la Recopa en la qual l’Ignis Mataró s’enfrontà al Le Gerbe de Montceau Les Mines, diverses vegades campió de França. El dia 1 de desembre el Palau va rebre un aconteixement que en aquells moments a la capital del Maresme només es podia comparar amb les eliminatòries viscudes de Copa d’Europa d’hoquei patins. En els entrenaments les franceses havien meravellat i es veia molt difícil un triomf, però les juga-dores locals varen fer un grandíssim partit i varen guanyar per 53-52. A la tornada un 74-47 va demostrar la superioritat francesa. S’ha de dir que aquest partit va figurar en primera pàgina al prestigiós diari esportiu francès L’EQUIPE.
El primer títol català de Lliga estatal també va cap a Mataró
L’any següent la temporada 1971-72 la lliga estatal femenina ja es va disputar amb un sol grup de 12 equips a tot Espanya i el títol va venir cap a Catalunya, en concret a Mataró.
El primer pas important per assolir el títol va arribar amb la primera victòria aconseguida a Madrid davant el fins aleshores intocable CREFF, en un partit memorable en el qual les mataronines van remuntar un 44-34 advers per acabar guanyant per 45-47.
El segon va ser més polèmic. El Picadero estava a dos punts i va visitar el Palau mataroní perdent per 48-36. Però en acabar el partit algunes jugadores visitants s’intoxicaren al vestidor, segons al premsa barcelonina per una fuïta de gas, però que segons el club local foren marejos deguts a la falta d’oxígen provocat pel fet que totes les finestres havien estat tancades. I com que tot havia succeït en acabar el partit tothom va lamentar l’incident però semblà quedar tancat. Però l’equip barceloní va presentar una reclamació a la Federació, i el Comitè de Competició els va donar la raó i obligà a repetir el partit. No cal dir que la decisió federativa va caure fatal a Mataró i va pre-parar un ambient impressionant per a la repetició del partit.
El dijous dia 23 de març el Palau d’Esports va presentar un aspecte impressionant amb les grades pràcticament plenes d’un públic que va rebre les jugadores visitants, que varen entrar a la pista directament des de l’autocar sense passar pel vestidor, amb la xiulada possiblement més estrepitosa que s’hagi sentit mai en aquesta instal.lació. I el partit va tenir molts nervis i molt poc joci acabà amb un raquític 28-23, però amb el títol de lliga per al Ignis C.E. Mataró.
Carme Famadas era l’autèntica líder d’aquell equip i l’opinió pública li va reconèixer la seva qualitat nomenant-la Millor jugadora espanyola de la temporada 71-72, igual que ho havia estat de la temporada anterior. De tota manera sota la seva direcció des de la posició de base, va trobar un bon acompanyament amb aquell equip ideal que tan “bona música” va produir i que formaren amb Carme Brugué, en el que ara diríem escolta, Olga Martínez i Joaquima Cot com aleres, i Rosa Mª Sierra com a pívot.
La classificació va quedar encapçalada per l’Ignis Mataró 42 (només una derrota i mínima) seguit pel Picadero 38. D’aquesta manera l’equip mataroní representaria a Espanya a la Copa d’Europa de la temporada 72-73.
Les dues temporades següents l’equip mataroní, sempre amb Josep Maria Solà d’entrenador va repetir el títol.
Després a part d’aquests tres títols del CE Mataró, una dotzena més de títols de lliga han vingut a terres catalanes: el Picadero, primer amb Damm i després amb Comansi de patrocinadors, amb 6 títols (75,76,78, 80, 81 i 83), després el Tortosa amb 3 (87,88 i 89), el Masnou (1990). En aquests equips destacà poderosament la figura de Rosa Castillo que en 18 anys va guanyar 11 lligues i 13 copes, posant la cirereta a la seva carrera quan va guanyar amb el Dorna Godella la Copa d’Europa. Amb Maria Planas d’entrenadora, al seu costat van destacar la seva germana Mercedes, Neus Bartrán, Anna Junyer i Roser Llop.
Finalment la UB- FC Barcelona guanya el títol els anys 2003 i 2005, amb Sílvia Font d’entrenadora i amb jugadores destacades com Marta Fernàndez, Sandra Gallego, Laura Antoja, Íngrid Pons, al costat de jugadores estrangeres.
Primera eliminatòria superada a la Copa d’Europa també pel Mataró
Però tornem als fets puntuals més destacats i anem a veure quan es va produir la primera eliminatòria superada a la Copa d’Europa. Va ser la temporada 1972-73 quan l’Ignis Mataró va eliminar l’Acadèmica de Coimbra, amb un empat a 48 a Portugal i un claríssim 71-34 al Palau mataroní. En aquest darrer partit, que va ser televisat en directe, van jugar pel Mataró, fent que passés la primera eliminatòria, les següents jugadores: Famadas (6), Fradera (4), Brugué (15), Llovet (3), Rosell (8), Cot (10), Planas (6), Olga (15), Mas (4) i Sierra.
A vuitens de final, el rival va ser el TFSE Budapest. En el primer partit l’equip mataroní va plantar cara, cedint només per 4 punts (54-58). A Hongria es va rebre una acollida sensacional, lloada pels directius mataronins en tornar a casa. A la pista, i després de “sorprendre” els seguidors locals amb les faldilles amb que encara jugaven les mataronines, aquestes varen fer un partit sensacional guanyant per 57-59, que no va servir per passar l’eliminatòria però sí per demostrar la gran qualitat de l’equip. I a falta de cinc minuts per al final guanyaven per 52-57!
La temporada 73-74 es va repetir la història i l’equip mataroní va superar la primera ronda eliminant el KFUM Soder, campió suec, remuntant un 61-52 amb un 58-46 a casa. Després es va caure davant el Lodzki, campió polonès de forma clara.
I en la tercera participació, la temporada 74-75, passà el mateix eliminant el Garant de Viena (66-63 i 65-54 a casa) i caient davant el Sesto San Giovanni italià també de forma clara.
La temporada següent el Picadero Damm va aconseguir jugar ja la fase de grups de quarts de final, però sense poder arribar a semifinals.
