Sempre he considerat que el minut zero és un dels grans infravalorats al món de l’esport. Hi ha molts minuts zero: el moment en què l’àrbitre xiula l’inici d’un partit o aquell en qui l’speaker del barri deixa de parlar i amb un tret dóna inici a la Cursa Popular del poble. Si un s’atura a observar un cronòmetre, l’evolució que experimenta des de la quietud del 00:00:00 fins que arranca i comença a devorar segons és una joia.
Al minut zero sempre hi he trobat una barreja de sensacions: la barreja del moment present, ple de nervis davant la incertesa del que ens passarà els pròxims minuts o les pròximes hores, amb tots els records del moment passat; un moment que mai tornarà per molt que hi pensem, però que molts cops ens ajuda a recordar qui som o perquè estem allà.
Jennifer Pareja, una de les millors jugadores de waterpolo de tots els temps ha decidit tornar al minut zero. Al minut zero de debò, a un dels moments més complexos que un esportista d’elit ha d’afrontar. La teva vida ha estat inundada d’olor a clor (com descriu la Jenni a l’emotiu escrit que ens ha deixat al seu web personal) i d’intenses emocions a flor de pell: de grans victòries i grans derrotes, de guanyar l’Eurolliga amb el teu equip un 24 d’abril a quedar fora d’uns Jocs on tothom t’esperava només 29 dies després. L’esportista d’elit té reconeixement social, la conviden a esdeveniments, la saluden pel carrer i, tot i pertànyer a un dels esports més minoritaris, viu a la seva particular bombolla.
La valentia d’una retirada a temps
Per això sempre he trobat especialment valent decidir posar el comptador de la vida a zero. Evidentment, per molt que el posis figuradament a zero i comencis un nou estil de vida completament diferent, tot allò que has viscut no desapareix de la nit a l’albada, però les coses canvien. S’ha de ser valent per decidir que aquesta etapa de la vida s’ha acabat, i ho veiem en la majoria d’esportistes, els quals acaben obligant els seus entrenadors o al públic a demanar si us plau la seva retirada: “No et volem veure així, fes-te el favor de plegar”.
L’olotina ha estat valenta, i això fa que l’últim record que tindrem d’ella serà a la Bombonera de Can Llong participant com una més en la coronació de les sabadellenques com a campiones d’Europa. Jennifer Pareja ha estat l’ànima del Sabadell i de la selecció espanyola, i ara ja no ens servirà de gaire fer càbales i pensar en com hagués estat el pas de les seleccionades per Rio amb la Jenni al vestidor. No hi era, i ara, després del que suposem haurà estat un dels estius més complicats de la seva vida, li toca iniciar una nova etapa de la qual ara per ara en sabem poquet: seguirà al CNS vinculada al Departament de Relacions Públiques i Màrqueting de l’entitat vallesana.
La Jenni, com la coneixen les seves companyes i amigues, tanca una etapa daurada amb un brutal palmarès de 9 lligues, 6 copes de la reina, 6 Supercopes d’Espanya, 4 Champions, un or al Mundial de Barcelona 2013, un altre or als Europeus de Budapest el 2014 i la plata olímpica de Londres.
Deixarem doncs de gaudir de l’ànima d’aquest Sabadell i d’aquesta selecció que han acostat el waterpolo a moltes cases on desconeixien l’esport de la pilota groga, i més important encara, que han fet visible l’encara greument maltractat esport femení a casa nostra.
Una retirada que d’altra banda ens fa mirar enrere i amb il·lusió recordar l’inici del projecte Fosbury, ja que al número 0 de la revista, el primer dels primers, el tema central va ser el waterpolo femení, i ho vam tractar parlant entre d’altres amb la mateixa Jennifer Pareja. Una conversa en la qual ens costava creure que parlàvem amb una de les millors esportistes del món en la seva disciplina: acostumats a l’arrogància i als esportistes que miren per sobre les espatlles a tothom, ens vam trobar amb una noia alegre, propera i enèrgica que en cap moment va deixar cap pinzellada de supèrbia.
Això va ser el febrer del 2014, fa més de dos anys i mig, i com veieu, en aquesta societat líquida on tot canvia tan ràpidament i el temps ens devora, 30 mesos són molt molt temps.
Gràcies Jenni!
Imatges: Pep Morata/Miquel Taverna
