En la prèvia a aquesta Final Four, el president del club vallesà Claudi Martí parlava als micròfons de Ràdio Sabadell del simbolisme del número cinc. Guanyar una Eurolliga fa il.lusió, sigui quin sigui el nombre, però els humans som com som i aquestes petites coses, com els números rodons, ens fan gràcia. Poca gent s’imaginaria llavors que l’energia del número cinc quedaria tant i tan lligada a la final que han disputat avui, dissabte 20 d’abril del 2019, l’Astralpool CN Sabadell i l’Olympiacos.
Quedaven exactament cinc minuts i disset segons per acabar el partit: la boia grega forçava l’exclusió de Maica García i pràcticament a l’instant, l’australiana Hannah Buckling anotava el quart gol en el seu compte particular i posava el 8-11 a l’electrònic de Can Llong.
Restaven doncs poc més de cinc minuts per acabar el partit i les opcions de veure la capitana Olga Domenech aixecar la cinquena Eurolliga s’esvaïen, l’Olympiacos estava essent superior i ja només quedava apel·lar a l’heroïsme. Els dos precedents d’enfrontaments entre catalanes i hel·lenes havien acabat amb victòria per les del Pireu, i després d’aquest parcial de 0-4 (8-7 a 8-11), tot indicava que les blanc-i-vermelles aixecarien la seva segona Eurolliga, de nou amb les sabadellenques com botxí.
Però si algú hi creia, aquest era el tècnic sabadellenc: David Palma demanava un temps mort decisiu per fer creure a les seves que, en waterpolo, cinc minuts poden ser un món.
317 segons d’èxtasi
Com és la vida. Les waterpolistes del club vallesà han estat entrenant i jugant durant vuit mesos amb un únic objectiu: veure l’Olga alçada a coll i bé per les seves companyes.
En un campionat domèstic en el qual, tot i els enormes avanços de Mataró primer i Sant Andreu després, no tenen rival, mantenir l’exigència amb elles mateixes i el sacrifici que requereix estar al més alt nivell sabent que tot t’ho jugaràs en quatre partits: els quarts de final, la semifinal i la final.
Arribats a aquest punt, ja no era qüestió ni de quatre partits: era qüestió de 317 segons on tot havia de sortir bé. Segurament ningú dels pocs més de mil espectadors que omplien la Bombonera ho esperava, però l’afició del Club va posar-ho tot de la seva part, que per ells no fos.
Al waterpolo, com a la majoria d’esports d’equip minoritzats dels quals parlem a la Fosbury, el cronòmetre és un compte enrere. El màgic número 5 desapareixia ràpidament del minuter de Can Llong, i amb la pilota per a les sabadellenques, entràvem a l’univers del 4. Cada minut d’aquests cinc serien un univers per si sols.
L’univers del 4 va ser el de l’esperança: dues noies formades a la pedrera del Club Natació Sabadell, Judith Forca primer i Mati Ortiz després, feien creure a tothom que l’heroïcitat era possible. 10-11.
L’univers pajarito
Amb el mínim avantatge per a les gregues entràvem en l’univers del 3: el minut més llarg d’aquesta Final Four. L’espectacular defensa de les noies de David Palma semblava aconseguir de nou que l’Olympiacos esgotés la possessió, però una controvertida decisió arbitral els donava de nou 30 segons: una autèntica bombolla d’oxigen.
I a més mar, més vela: en un obrir i tancar d’ulls el conjunt visitant aconseguia rascar un penal que podia deixar la final molt coll amunt quan només mancaven 3:28 per acabar el partit. El penal ha trigat a executar-se un bon grapat de minuts: confusió sobre la jugadora exclosa, pressió espaial de les dues jugadores del Sabadell que s’apropaven cada cop més a Margarita Plevritou i una Bombonera que exercia com a tal i collava com mai. I aquí va aparèixer el pajarito: la portera santsenca Laura Ester li feia la porteria petita petita a Plevritou i ara si, la final entrava en la dimensió desconeguda.
La revenja californiana
La nordamericana Kiley Neushul recorda amb certa amargor el penal fallat en la tanda de les semifinals de fa dues temporades i que va permetre precisament l’Olympiacos accedir a la finalíssima de Kirishi. Avui s’ha pres la seva revenja, amb quatre gols ha estat la màxima anotadora de les sabadellenques i a 2:53 feia bona l’aturada de Laura Ester per col·locar l’empat al marcador. S’havien disputat 29 minuts i 7 segons de la final: d’aquests, només en setze segons el Sabadell havia estat per davant en el marcador (8-7 a l’equador del tercer període). Però la sensació és que a les jugadores del conjunt del Pireu l’aigua les començava a ofegar, havien tingut el títol pràcticament al sarró i se’ls estava escapant no sabien ben bé com.
Esclat de joia a Can Llong
En poc més de dos minuts, la situació havia fet un gir de 180 graus: ara semblava un fet natural que les sabadellenques rematessin la feina i liquidessin l’Olympiacos, però els gols estaven per marcar i perdre en aquestes circumstàncies podia ser encara més dur.
Però l’Astralpool CN Sabadell té tantíssimes jugadores d’altíssim nivell, que no va quedar marge per a la sorpresa. Primerament vam entrar en l’univers Bea Ortiz: la rubinenca de només 23 anys és ja una de les millors jugadores del món i no sembla cap quimera que pugui arribar al més alt. A falta d’1:58 i aprofitant l’enèsima superioritat numèrica (onze exclusions han rebut les noies de Theocharis Pavlidis), la vallesana ha posat novament les amfitriones per davant al marcador.
L’Olympiacos s’ha quedat sense reacció i pràcticament no ha aconseguit ni llançar a porteria en els darrers atacs, mostra de la immensa actuació defensiva de les jugadores de David Palma. Ja havent sonat la campaneta del darrer minut, la cirereta del pastís l’ha posada la nord-americana Maggie Steffens, millor jugadora del Sabadell en la semifinal davant el Padova i que estrenava el seu compte golejador per tancar la final.
Les jugadores gregues no han sabut gastar la seva darrera bala i el cronòmetre de Can Llong ha vist com els darrers segons de partit queien en picat mentre les sabadellenques s’abraçaven i el cos tècnic format per David Palma, Rupert Navarro i Miquel Martínez esperava la botzina per mullar la camisa blanca a l’aigua.
Una fita de proporcions immesurables que ha acabat amb l’Olga Domenech aixecant per cinquena vegada l’Eurolliga que les acredita com a millor equip del continent, i sense dubte ja, com a un dels millors equips de la història de l’esport del nostre país.
Una gesta històrica protagonitzada per la Laura, la Mati, l’Anni, la Bea, la Gisela, la Maggie, la Marina, la Judith, la Kiley, l’Olga, la Paula i l’Ainara. Cinc mil gràcies!
