Quan pensem en els grans noms de l’esport soviètic el nom d’Aleksandra Txudina (Chudina, Tchudina o Tshudina en altres transcripcions de l’alfabet ciríl·lic) acostuma a passar desapercebut. Probablement hi influeix la dècada d’esplendor (els 50, lluny de les proeses més recents dels anys 70 o 80) i el fet que mai fos campiona olímpica. Però els seus mèrits són d’una brillantor especial més enllà de la polèmica associada al seu gènere, que l’acompanyarà per sempre.
Nascuda el 1923, Txudina va començar a treballar a poc abans de començar la segona guerra mundial en una fàbrica i allà es va iniciar en la pràctica de l’hoquei. Ràpidament va destacar i va passar a formar part del Dinamo de Moscou, un equip que amb ella al capdavant va dominar les competicions nacionals durant la dècada següent passant la mà per la cara del Burevestnik, l’equip que fins aquell moment triomfava i que no va saber convèncer a la russa quan encara jugava a la fàbrica i en va acabar pagant les conseqüències a la pista.
Acabada la guerra Aleksandra Txudina ràpidament es va convertir en un dels noms més populars de l’esport d’una Unió Soviètica que lluitava per refer-se ràpidament internament i tenir cada cop més ascendència internacional. Quan encara jugava a hoquei aquesta jove altíssima (la seva fitxa oficial indica que feia 1.88 metres d’alçada) també va començar a jugar a bàsquet al màxim nivell al seu país i va fer fortuna en el voleibol, l’esport que més èxits li va reportar al llarg de la seva trajectòria. Va ser l’atletisme, però, l’esport que la va llançar a la fama. Txudina va despuntar l’any 1946 amb un podi al campionat d’Europa en salt d’alçada, la disciplina en què arribaria a ostentar el rècord del món (1.73m) vuit anys més tard.
L’estiu meravellós de 1952
Combinant dos o tres esports diferents al màxim nivell, Txudina va encadenar tres ors consecutius al campionat d’Europa de voleibol entre 1949 i 1951 liderant la URSS i va plantar-se al 1952 disposada a fer història. Aquell estiu l’esportista russa tenia molts fronts oberts i va acabar-lo amb quatre medalles brillants. Als Jocs Olímpics d’Hèlsinki del mes de juliol va disputar tres finals i en les tres ocasions es va penjar una medalla. El 23 de juliol va debutar al salt de llargada amb una medalla de plata (6.14) només per darrere la neozelandesa Yvette Corlett Williams, que assoliria el rècord olímpic de la disciplina. L’endemà Txudina va canviar completament de registre per sumar una nova plata al llançament de javelina (50.01) només superada per la txecoslovaca Zatopkova, que faria un tàndem guanyador de luxe al costat del seu marit Emil Zatopek. El 27 de juliol Txudina s’hauria de conformar amb el bronze en salt d’alçada (1.63).
Sense la cirereta del pastís d’un títol olímpic, Txudina només va trigar unes setmanes a guanyar un campionat mundial. Ho va aconseguir a Moscou amb la selecció soviètica de voleibol, amb qui repetiria proesa l’any 1956 i també el 1960 abans de posar punt final a la seva carrera esportiva el 1963, quan estava a punt de celebrar el seu 40è aniversari. Cal dir que a la seva polivalència brutal com a esportista també hi va sumar un títol europeu atlètic en proves combinades, amb l’or en pentatló l’any 1954.
Com és obvi, Txudina va gaudir d’un gran reconeixement al seu país pels seus èxits esportius i va ser una de les cares visibles de la URSS als anys 50, especialment després del triple podi en el debut soviètic en uns Jocs Olímpics. La potència comunista va aprofitar la superioritat física evident de la russa per lluir la seva qualitat en l’esport de la mateixa manera que procurava despuntar en l’àmbit científic o empresarial amb el mateix ímpetu. Un cop retirada, Txudina va convertir-se en una entrenadora i dirigent de l’esport soviètic a les files del seu estimat Dinamo de Moscou i va acabar morint el 1990 després de patir un càncer quan tenia 66 anys.
El llegat enterbolit
Durant la seva etapa com a esportista Txudina impressionava a les rivals per la seva alçada i també pel seu comportament. Malgrat ser una atleta d’elit, Txudina bevia i fumava de forma habitual i cronistes de l’època expliquen que li agradava jugar a cartes amb els homes de la selecció soviètica i que s’havia embolicat amb altres dones. Un personatge que sens dubte no passava desapercebut i que era vist amb recel fins i tot per companys de la seva selecció. Fa pocs anys, la seva companya Galina Zybina, que va quedar quarta a la final de javelina dels Jocs d’Hèlsinki 1952, va assegurar que hi havia hagut polèmica a l’equip soviètic amb algun esportista arribant a denunciar que Txudina era un home.
Segons Zybina, l’equip soviètic va prohibir a Txudina proclamar-se campiona olímpica aquell 1952 després de passar un control mèdic. Tan Zybina com altres esportistes soviètiques dels anys 50 afirmen que els responsables esportius eren perfectament coneixedors que a l’equip femení hi havia homes competint com a dones, en declaracions que sovint s’associen al cas de les germanes Tamara i Irina Press, que es van retirar just abans que s’implantessin les proves de verificació de sexe en les competicions internacionals d’atletisme (1966). Corlett Williams, la neozelandesa que va guanyar l’or al salt de llargada a Hèlsinki, assegura que pràcticament no va coincidir amb Txudina atès que “no va voler canviar-se de roba al costat de la resta de saltadores”.
Sigui com sigui, Txudina mai va ser qüestionada formalment pel seu gènere en vida i les especulacions sobre si era una persona intersexual (com el cas recent de Caster Semenya) han reaparegut després dels comentaris més recents de les seves companyes de selecció. El que queda formalment per a la història és un llegat ple de medalles en disciplines esportives molt diferents entre si i un estiu de 1952 senzillament memorable entre Hèlsinki i Moscou.
